Joaquim Penina, el primer desaparegut de les dictadures argentines

Parque Regional Sur
Lainez 1-48, Rosario
Mapa a Google

El Parque Regional Sur de Rosario, la industriosa ciutat situada al nord-oest de Buenos Aires, és un petit pulmó verd sorgit el 1973 a tocar del riu Saladillo on molts ciutadans, sobretot els caps de setmana, s’hi acosten a peu o amb bicicleta per passejar-hi. Si no fos per una placa que es va instal·lar el setembre del 1999 al bell mig del parc, costaria d’imaginar-se la importància que va tenir aquest apartat indret a la perifèria de Rosario en la turbulenta història de l’Argentina durant una bona part del segle XX. S’hi pot llegir: “Joaquin Penina. Obrer exemplar, home de pau, fou afusellat sense dret a judici, el 10 de setembre de 1930, a les quebradas del Saladillo. Penina no ha mort. Avui és un símbol de les lluites contra els poders autoritaris.” Amb aquestes paraules breus i contundents s’homenatja un jove anarcosindicalista nascut el 1901 a milers de quilòmetres d’on va caure assassinat, al cor del Berguedà.

A la seva Gironella natal, Joaquim Penina Sucarrats es va implicar ben d’hora en l’obrerisme: va formar part de l’Ateneu Gironellenc, que oferia classes diürnes i nocturnes als treballadors; va presidir la Societat de Paletes de Gironella, i es va convertir en vocal del Sindicat de la Construcció de Barcelona. Com a membre actiu de la CNT, tant pel cop d’estat de Miguel Primo de Rivera com per la negativa a fer el servei militar, va acabar el 1924 a l’Argentina, on es va establir a Rosario gràcies a contactes amb nuclis anarquistes locals. Des de l’arribada a la ciutat, els fets es van precipitar en la seva curta i intensa vida: el mateix 1924 ja militava al Sindicat d’Oficis, el 1925 va entrar a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i el 1927 el van detenir per haver-se manifestat contra l’afusellament dels obrers anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti als EUA. Però va ser la seva participació activa en les vagues de la construcció de l’agost del 1928 a l’Argentina quan, probablement, les autoritats s’hi van començar a fixar de debò.

Fins al punt que tres dies després de la instauració de la primera dictadura al país, encapçalada pel militar José Félix Uriburu el 6 d’octubre de 1930, forces policíaques el van anar a cercar a casa seva, a les golfes d’una pensió al carrer de Salta, 1851, acusat juntament amb un altre gironellenc, Pau Porta, i un italià, Victorio Constantini, d’haver participat en protestes contra el nou règim. Així com Porta i Constantini van ser deixats en llibertat, Penina va acabar a la Prefectura de Policia. I l’endemà mateix a la nit, entre el 9 i el 10 de setembre, el van afusellar i enterrar clandestinament a pocs centenars de metres d’on hi ha la placa que el recorda actualment. Per la metodologia utilitzada en el segrest i immediata execució de Penina, sense cap mena de registre documental, a mans de membres de l’exèrcit i la policia i amb total complicitat judicial, és considerat el primer desaparegut de les dictadures militars que es van succeir a l’Argentina del 1930 al 1983.

Sense testimonis presencials ni documentació oficial de l’afusellament, els detalls d’aquella nit es van saber un parell d’anys després gràcies al penediment d’un dels membres de l’escamot, que va assegurar que just abans d’obrir foc Penina havia cridat: “Visca l’anarquia!” I justament un altre crit, “Recorda’t de Penina!”, va ser l’última cosa que va sentir aquell mateix any el capità que havia dirigit l’execució, just abans de ser cosit a trets presumptament per dos militants anarquistes. El record de la vida i la mort del jove gironellenc, de fet, s’ha mantingut viu a Rosario fins avui, a desgrat sovint de les autoritats. El primer llibre que es va dedicar a Penina, escrit pel poeta de Rosario Aldo Oliva (1927-2000) quaranta anys després del seu assassinat, va coincidir amb la cinquena i última dictadura militar (1976-1983), que en va fer cremar els cinc mil volums impresos per la Biblioteca Pública Popular Constancio C. Vigil. Sortosament, un dels exemplars es va escapar de la crema i es va acabar publicant més tard en català i castellà, per posar en escrit el record d’aquell referent quasi anònim de l’obrerisme. I, per acabar d’ajudar-hi, el 2017 el cineasta argentí Mariano Llinás, just abans d’emprendre el quilomètric film La flor (840 minuts), es va interessar per la figura de l’anarcosindicalista gironellenc i en va fer un documentari per a la televisió pública, de títol ben explícit: Los trabajos y los días: Penina, el primer desaparecido.

I una mica més: La plazoleta Joaquín Penina, amb la placa corresponent, no és l’únic record que n’hi ha a Rosario. Molt a prop del Parque Regional Sur, el municipi va decidir el 1994 de canviar el nom del petit carrer de Graham pel de Penina, però vint-i-cinc anys després els rètols encara no s’han canviat. Una cosa semblant va passar a Gironella, on una manifestació obrera el Primer de Maig del 1932, ja sota el règim republicà, va exigir un reconeixement públic per a l’obrer afusellat a Rosario. El municipi va acordar de batejar amb el nom de Penina l’avinguda de la Carretera, que es va oficialitzar el 12 de juliol amb la presència de la plana major de la CNT, encapçalada per Frederica Montseny. La nomenclatura es va mantenir durant els vuit anys de la República, però va passar a ser substituïda per la de Generalísimo Franco durant la dictadura. Actualment és l’avinguda de Catalunya.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàsposa catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Foto de portada treta del compte de Facebook @barriosaladillo