03.11.2023 - 21:50
|
Actualització: 24.09.2024 - 03:52
Fons personal de Joaquim Maurín
Hoover Institution Library & Archives
434 Galvez Mall, Stanford, Califòrnia
Mapa a Google
El llogaret de Bonansa, a l’Alta Ribagorça, no arriba actualment al centenar d’habitants. Això no obsta que, entre els seus fills, hi hagi hagut figures polítiques de primer ordre, com ara l’ex-president de l’Aragó entre el 1999 i el 2011, Marcel·lí Iglesias i Ricou (1951), i, una mica més reculat en el temps, el dirigent històric del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), Joaquim Maurín i Julià (1896-1973), del qual el 5 de novembre es commemoren els cinquanta anys de la mort a Nova York. Per a explicar com un infant nascut al costat de la Noguera Ribagorçana va acabar els seus dies, setanta-set anys després, a la vora del riu Hudson, cal endinsar-se en una vida plena de meandres i tombs cinematogràfics.
Les primeres pàgines vitals, les va començar a escriure a Osca, on va estudiar magisteri i va entrar en contacte amb el republicanisme social que professava el polític Joaquín Costa (1846-1911). A Lleida, on es va traslladar el 1914, Maurín va aprofundir en els dos fronts: en el terreny de la docència, va exercir de mestre al Liceu Escolar; i en el camp de la militància, es va afiliar al sindicat CNT, del qual acabaria essent secretari i també el delegat enviat al congrés constitutiu de la Internacional Sindical Roja a Moscou (1921). Eren els primers passos d’una trajectòria política molt intensa, atès que el 1924 va passar a ser secretari de la Federació Comunista Catalano-Balear que, amb l’adveniment de la república, es va fusionar amb el Partit Comunista Català per a crear el Bloc Obrer i Camperol (1931).
Maurín, convertit ja en tot un “revolucionari professional”, en fou president fins que el BOC va convergir, el novembre del 1935, amb l’Esquerra Comunista d’Espanya d’Andreu Nin i Pérez (1892-1937) i en va sorgir el POUM. Durant tot aquest període, en Kim, Quimet o Quinet, com fou sovint conegut, també es va destacar amb aportacions teòriques notables en forma d’articles i de llibres, com ara La revolució espanyola (1931), en què passava revista a les mancances que detectava al nou règim republicà, i Cap a la segona revolució (1935), en què exposava les raons del “fracàs” del projecte republicà i el perill contrarevolucionari que planava en forma d’una intervenció militar feixista.
L’esclat de la guerra del 1936-1939, precisament, el va enxampar a Galícia, on participava com a diputat pel POUM a les corts espanyoles en la constitució de la secció gallega del partit. Com que duia documentació falsa, els franquistes no el van reconèixer i va poder desplaçar-se fins a l’Aragó, on sí que fou identificat i condemnat a trenta anys de presó. Si no va acabar afusellat fou gràcies a la intercessió personal davant Franco d’un parent seu, el capellà castrense Ramon Iglesias i Navarri. També va salvar la pell, paradoxalment, perquè fou detingut a la zona rebel i no a la zona republicana, on probablement hauria corregut la mateixa sort que el seu company Andreu Nin, perseguit i mort per agents estalinistes de l’URSS el 20 de juny de 1937. No el van poder capturar, és cert, però van mirar d’enterrar-lo en vida fent córrer el rumor que els franquistes l’havien executat.
La realitat, amb tot, era ben diferent: després d’un llarg periple de deu anys per presons de Salamanca, Jaca, Castrocid, Alfoz, Burgos, Madrid i Barcelona, es va beneficar d’un indult i va recuperar la llibertat el 1947. En va sortir profundament canviat, de la garjola, i per això no es va voler reintegrar al POUM a l’exili. Per contra, el 16 d’octubre d’aquell mateix any va optar per anar-se’n als Estats Units, on feia anys que vivien la seva dona, Jeanne Lifahitz –una francesa d’origen ucraïnès que havia conegut a Moscou–, i el seu fill Mario. Instal·lat al 54 West 56th Street de Nova York, durant els primers temps de la seva segona vida va anar trampejant fent feinetes per a empreses espanyoles o de catalans emigrats, com ara el perfumista Xavier Serra. I, paral·lelament, va començar a reprendre la tasca periodística, però ben allunyat dels escrits per a les capçaleres revolucionàries que havia signat a les dècades del 1920 i 1930.
Tal com ha estudiat extensament l’historiador Agustí Colomines a partir dels arxius personals de Maurín dipositats a la Hoover Institution a Stanford (Califòrnia), el 1949 va fundar l’American Literary Agency (ALA), una empresa periodística de col·laboracions que tenia com a característica principal compartir els beneficis de la distribució d’articles amb els autors, periodistes i escriptors reconeguts del món hispanoamericà. L’agència, estudiada amb detall pel professor de la Universitat de Miami Joaquim Roy, va arribar a tenir més de tres-cents articulistes, entre els quals hi havia ell mateix (que va escriure pel cap baix quatre mil articles periodístics, signats amb desenes d’àlies), antics camarades del POUM desencantats del comunisme soviètic com ell (Julián Gorkin, Víctor Alba, Eugenio Granell, Ignasi Iglesias, Jordi Arquer…), exiliats i hispanistes establerts als EUA (Ramón J. Sender, Carlos Esplá, Josep Ferrater Mora, Salvador de Madariaga, Ramón Gómez de la Serna…), escriptors iberoamericans (Germán Arciniegas, José Vasconcelos, Alfonso Reyes, Jorge Edwards, Pablo Neruda, Rosa Arciniegas o el president de Costa Rica Josep Figueres) i fins i tot alguns autors no hispanoamericans, com ara Aldous Huxley.
Per la quantitat i qualitat de plomes que va tenir en nòmina, l’ALA es va convertir amb el temps en una de les agències sindicades de columnistes més prestigioses de la segona meitat del segle XX. Amb la mort de Maurín, el 5 de novembre de 1973, la seva història es podria haver acabat si no hagués estat per la seva vídua, que va mantenir-la encara un temps fins que va vendre-la a un grup d’arrels cubanes, que la va traslladar a Puerto Rico i a Miami. I, segons que sembla, el 1985 el domicili social de l’ALA va tornar a canviar i va passar a Londres.
I una mica més: Com si seguissin els passos de la seva agència fins a Europa, només dos anys després, el 1987, les despulles de Maurín van deixar Nova York per travessar també l’Atlàntic i anar a reposar al seu enyorat poble natal, Bonansa.
Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.
—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat
