El pintor barceloní que va retratar els salons de la Belle Époque

Museu Bernard Boesch
François Bourgouin, 35, Ar Poulgwenn, Bretanya
Mapa a Google

L’escriptor francès Marcel Proust (1871-1922) és considerat tot un referent literari a l’hora de plasmar, a les seves obres, la vida mundana dels cercles més aristocràtics de París al tombant del segle XIX. Però poca gent sap que els salons de l’anomenada Belle Époque que va escriure i descriure amb mestria tenen un reflex gràfic, quasi en forma de mirall, en els quadres que al final del segle XIX i al començament del XX va pintar un artista contemporani seu, Jean Sala.

Amb aquest nom és conegut a França Joan Sala i Gabriel  (Barcelona, 1869 – París, 1918), un pintor ben poc present a casa nostra i molt oblidat a la seva segona casa, París, on es va traslladar quan tenia vint-i-quatre anys, seguint els passos del seu germà gran, Tomàs Sala (Guissona, Segarra, 1857 – Barcelona, 1952), que també es dedicava a la pintura. A Barcelona, en Joan ja havia començat els estudis de belles arts a la Llotja, però va ser a París on es va acabar de formar assistint a la famosa acadèmia artística que l’escultor italià Filippo Colarossi tenia al carrer de la Grande-Chaumière, freqüentada entre més pintors per Auguste Rodin, Paul Gauguin i James McNeill Whistler. A l’Acadèmia Colarossi va rebre classes de dos grans representants del naturalisme, els pintors Pascal Dagnan-Bouveret i Gustave Courtois.

Poc temps després, el 1893, Sala ja exposava per primera vegada als salons de la Société Nationale des Beaux-Arts i, de fet, fins el 1914 no va parar de participar en exposicions a Angers, Bordeu, Montecarlo, Moulins, Nantes, París, Pau, Reims, Roubaix, Saint-Quentin, Tolosa i Valenciennes amb escenes de gènere, quadres d’inspiració religiosa i paisatges com els de la ciutat de Dieppe, a la costa normanda, on solia passar l’estiu amb la dona, Fernande Caroline Weill, i la filla, Marie Éliane Odette Sala. Però va ser com a retratista en voga de la flor i nata de París que es va destacar el pintor català, gràcies a la seva visió vellutada i elegant d’una Belle Époque encara brillant i despreocupada aleshores. Els seus pinzells, doncs, van immortalitzar una àmplia galeria de personatges provinents de la classe política del moment i de gent famosa del món de l’espectacle, com també membres de la seva família. I encara es va destacar com a il·lustrador de cartells publicitaris per a unes quantes marques, com la casa de galetes Lu i el xampany Heidsieck, en la línia d’un altre gran artista del moment, Alphonse Mucha, un dels iniciadors del modernisme europeu.

Tota aquesta obra de Sala, que segons el catàleg raonat elaborat i publicat pels seus descendents el 2009 consta de quasi quatre-centes pintures, es va estroncar el 21 de maig de 1918 amb la seva mort prematura a Saint-Gaultier (Indre). Tot i que les seves restes reposen al cementiri més emblemàtic de París, el Père Lachaise, les guerres que van assolar Europa i les revolucions artístiques van enterrar també l’obra de Joan Sala. De fet, no ha estat fins aquest mes de juny que no s’ha tornat a fer una exposició íntegrament dedicada a la seva figura, Jean Sala (1869-1918). Couleurs d’une époque, oberta fins el 23 d’agost al Museu Bernard Boesch d’Ar Poulgwenn (Bretanya).

Els setanta quadres, dibuixos i cartells publicitaris que s’hi apleguen formen part de la col·lecció privada d’un nét seu, Jean Morin, que explicava en una entrevista els motius que l’havien empès a muntar-la: “És la primera exposició que organitzo i, també, la primera que es fa sobre Joan Sala, caigut en l’oblit durant més de cent anys. Es tracta de la meva col·lecció personal, tot un testimoni de la diversitat del seu estil. El meu objectiu, ara mateix, és trobar-li un lloc d’acollida després de mi, perquè m’ha sorprès molt l’èxit de públic que hem tingut fins ara. La gran diversitat del seu talent pictòric, amb els seus retrats d’artistes i homes famosos al capdavant, l’ajuda finalment a sortir de l’oblit.”

I una mica més: El pare de Joan Sala i Gabriel, Joan Sala Jolonch, de Peramola (Alt Urgell), era confiter de professió i probablement emparentat amb la fàbrica de xocolata més antiga d’Agramunt, la Jolonch. Tenint en compte aquesta relació, és curiós que el municipi costaner bretó que acull l’exposició de Sala, Ar Poulgwenn, sigui al costat mateix d’on el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, va passar els últims mesos d’exili abans de ser deportat per la Gestapo a les autoritats franquistes espanyoles. Al llibre de Josep Benet Exili i mort del president Companys s’explica l’anècdota que, abans de ser afusellat al castell de Montjuïc el 15 d’octubre de 1940, va demanar com a última voluntat un tros de xocolata d’Agramunt.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat