La figura més universal de l’escultura catalana actual

Al bell mig d’Erevan, la capital d’Armènia, hi ha l’anomenat jardí d’escultures del Centre Cultural Cafesjian, a la base d’unes cascades monumentals des d’on es pot divisar el mític mont Ararat a la llunyania. És una gran avinguda amb parterres on, enmig de flors delicades, hi ha plantades també obres d’alguns dels escultors contemporanis de més renom, com el colombià Fernando Botero, l’anglès Lynn Chadwick, el gal·lès Barry Flanagan i, també, el català Jaume Plensa.

La figura antropomòrfica i alfabètica d’acer que hi aporta l’autor barceloní cristal·litza a la perfecció una bona part de la seva filosofia: l’espiritualitat dels grans rostres, la comunitat representada en les figures de lletres i la proximitat permanent amb l’aigua. La peça, de fet, forma part d’una extensíssima col·lecció de desenes d’escultures transpirables i penetrables que, sobretot a partir de la dècada del 1990, aquest artista plàstic nascut a Sants i passat per la Llotja ha anat escampant, temporalment o permanentment, en indrets del planeta tan distants geogràficament i culturalment com Hawaii, Singapur, Houston, Klövedal, Andorra la Vella, l’illa de la Reunió, Seül, Nova York, Mont-real i Xang-hai.

Amb permís de la singularíssima Crown Fountain del Millennium Park de Chicago (2004) o de l’icònic con de llum que s’il·lumina cada vespre des del 2005 a la seu de la BBC a Londres en record dels periodistes morts en l’exercici de la professió, els motius antropomòrfics (cossos, retrats…) i els materials (del ferro colat a l’alumini) són els elements definidors i unificadors de l’obra monumental que surt d’un febril taller fabril d’un polígon de Sant Feliu de Llobregat, on un nombrós equip d’ajudants s’encarrega de fondre dues de les grans obsessions de Plensa: l’ésser humà i la seva relació amb la comunitat; i l’art en l’espai obert, lluny del recer habitual dels museus, obligat a sobreviure per si mateix en la comunitat.

L’acceptació de la seva proposta, reflectida en el ritme intens de producció a la nau del Baix Llobregat, ha convertit Jaume Plensa en l’escultor en actiu amb més projecció exterior del nostre país. Però, què en sabem, de la seva interioritat i personalitat? Sobre què pensa, Plensa, en parla el director barceloní Pedro Ballesteros al documentari acabat d’estrenar ¿Puedes oirme? (2020), que es pot veure a la plataforma Filmin, del 21 al 23 de maig, en la secció oficial del festival DocsBarcelona virtual.

Seguint la gènesi i la construcció d’un gran projecte per al lobby d’un nou gratacel a Nova York, la preparació d’una retrospectiva sobre la seva obra al Macba de Barcelona fa dos anys, la inauguració d’una gran exposició a l’aire lliure a Estocolm, la tornada a un petit poblet del seu admirat Japó i la instal·lació sempre complexa de peces seves a les illes Pòrcaròlas, Madrid i Nova York, el film ens convida de la mà (i amb la veu) de l’escultor mateix a fer una volta al món per a observar com l’art transforma la nostra manera de veure i viure, i també per a descobrir quins són els mecanismes particulars que el condueixen a la creació artística. Perquè cadascun dels viatges representa, al capdavall, un dels set conceptes clau de l’escultor: esferes, paraules, plaça, llar, memòria, silenci i temps.

I una mica més: Per a aprofundir la filosofia artística de Jaume Plensa, qui al documentari afirma convençut que es va llançar a l’escultura gràcies a l’experiència vibratòria d’amagar-se de petit dins un piano de paret a casa els pares, es pot recuperar la lliçó inaugural que va pronunciar a la seu de l’escola Llotja de Sant Andreu de Palomar el 30 d’octubre de 2014, amb el títol ‘L’art no s’ensenya, s’aprèn‘.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàsposa catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat