Iris Fontbona, d’Arbúcies a les llistes dels més rics del món

Instituto Teletón d’Antofagasta (en construcció)
Oficina Carmela, 236
Mapa a Google

El divendres 3 d’abril al vespre, després d’haver-se hagut d’ajornar el desembre passat a causa de l’estat d’emergència decretat a Xile arran de la gran revolta social al país, es va fer en ple estat d’alerta pel coronavirus –sense públic i amb menys desplegament de mitjans– la Teletón, la marató televisiva amb finalitats benèfiques que s’emet cada any per tots els canals de televisió xilens. L’esdeveniment televisiu, a més de generar la inevitable curiositat per saber quants diners s’acabaran recaptant en cada gala, també ha captat aquesta última dècada l’interès d’una part de l’audiència i de la premsa per un detall més groguenc: és gairebé l’únic moment de l’any en què es deixa veure en públic la principal fortuna de Xile, Iris Fontbona, que hi sol fer importants donacions i anuncis en directe.

És ben probable que no n’hàgiu sentit a parlar mai, d’aquesta descendent de catalans nascuda a Valparaíso el 2 d’octubre de 1944. I no és gens estrany, perquè no concedeix mai entrevistes ni circula gaire informació sobre la seva vida i personalitat, més enllà de la seva gran religiositat i riquesa. De fet, on més dades se’n troben és a les llistes de multimilionaris mundials. A la de la revista Forbes, per exemple, ocupa en aquests moments de gran fluctuació econòmica la posició 124 dels més rics del món, amb una fortuna valorada en 12.600 milions de dòlars. Posem-ho en context: el rànquing és encapçalat per Jeff Bezos, amb 113.000 milions de dòlars; Joan Roig hi ocupa el lloc 468; Donald Trump, el 1.001, i Sol Daurella, el 1.613. I a l’índex de Bloomberg, Fontbona escala encara unes quantes posicions, fins a la 107, que la situa com la dona més rica de tota l’Amèrica Llatina i la tretzena del món.

Iris Fontbona és filla del matrimoni format per Luis Alberto Fontbona Buxalleu i Emma González, tots dos nascuts al principi del segle XX a la ciutat de Valparaíso, on els avis paterns, Joaquim Fontbona i Maria Buscalleu (d’Arbúcies i Santa Coloma de Farners, respectivament), s’havien traslladat alguns anys abans. El fill del matrimoni selvatà va estudiar comerç a la mateixa ciutat i més endavant es va traslladar amb la família a Antofagasta, on va treballar d’agent general de duanes. En aquesta ciutat del nord del país va estudiar Iris Fontbona, i abans d’acabar els estudis es va casar amb un prometedor empresari d’origen xileno-croat vint anys més gran que ella. Andrónico Luksic, vidu d’Ena Craig, havia començat a acumular la seva enorme fortuna feia tan sols sis anys, segons algunes fonts justament per un cop de fortuna: el consorci japonès Nippon Mining, interessat per una mina de coure que posseïa, es va confondre de divises a l’hora del pagament i li va lliurar 500.000 dòlars (450.000 euros) en comptes dels 500.000 pesos (690 euros) que valia.

En la carrera empresarial de Luksic algunes fonts també solen destacar que va ser un dels pocs empresaris xilens que va arribar a pactes amb el govern de Salvador Allende i va provar d’ajudar un dels seus màxims col·laboradors, l’ex-cap de l’èxèrcit i ministre Carlos Prats, descendent de catalans, assassinat el 1974 per la policia secreta del general Augusto Pinochet. Mal vists per la dictadura militar, Luksic i Fontbona es van traslladar a viure a l’exclusiu i cèntric barri londinenc de Belgravia, on Andrónico va continuar ampliant negocis i es va situar en una molt bona posició per tornar a Xile, amb la gradual caiguda de Pinochet, i treure profit de la greu crisi econòmica imperant. A partir de la darreria dels anys vuitanta, doncs, Luksic i els seus fills van anar eixamplant el seu horitzó més enllà de la mineria (la part originària del negoci, aixoplugada sota el nom d’Antofagasta PLC) a tota mena de sectors, des del transport marítim fins a les begudes, passant per la fusta i la banca, la televisió i els combustibles (tot plegat, sota el conglomerat Quiñenco) i també l’àmbit immobiliari, especialment a Dalmàcia i Croàcia (Adriatic Luxury Hotels). L’incessant creixement de l’entramat empresarial i del volum de negoci no es va aturar ni amb la mort d’Andrónico, el 2005, que va convertir Fontbona en l’hereva d’un imperi gestionat pels seus fills i fillastres.

Com moltes històries d’èxit empresarial, en la fulgurant trajectòria dels Luksic també hi ha una cara més fosca. El grup familiar, veritable elit de l’1% a Xile, és tot un clàssic en els informes del Centre d’Investigació Periodística xilè, que en els últims anys n’ha analitzat els formidables tentacles en l’economia (els Luksic controlen, directament o indirecta, quaranta de les cinquanta grans empreses del país) i la política (són uns dels principals finançadors dels partits xilens). I apareix, és clar, en gairebé totes les grans filtracions relacionades amb la política i les finances dels últims temps, des del Cablegate de Wikileaks fins als Offshore Leaks i els papers de Panamà del Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació. De fet, se sol destacar que, per damunt de la gran quantitat d’empreses portades pels fills, Fontbona sembla que controla amb total discreció dues entitats d’on penja tot l’entramat familiar: Andsberg Inversiones Limited, amb seu a l’illa de Jersey, un paradís per a jubilats rics; i la Luksburg Foundation, establerta al també paradisíac Principat de Liechtenstein, on la matriarca passa una bona part de l’any lluny dels focus mediàtics.

I una mica més: Fa un any, en ocasió del tricentenari del naixement del Principat de Liechtenstein, Manuel Manonelles ens explicava el curiós paper d’un català en la fundació d’aquest petit país al cor d’Europa.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàsposa catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat