Hondures, el país dels Xatruch

Cementiri de San Pedro, Managua
Mapa a Google

Ianqui, llanito, gavatx… Són força habituals els apel·latius, de to col·loquial i en determinats casos amb un cert deix d’animadversió al darrere, que reben uns quants països dels pobles veïns. En general, l’origen etimològic d’aquests gentilicis nacionals de caràcter popular és enrevessat, fins al punt que se’n perd la pista en el temps. Això podria passar amb catracho, el terme amb què els nicaragüencs van començar a designar els seus veïns hondurencs a mitjan segle XIX i que, actualment, els habitants d’Hondures fan servir amb tot l’orgull per a referir-se a si mateixos. L’equip dels catrachos, així, és sinònim de la selecció hondurenca. Si estirem el fil del terme, per molt inversemblant que pugui semblar, la història ens porta fins al municipi de Vila-seca, al Tarragonès.

Per a desfer tot aquest camí ens hem de situar al 1802, l’any en què van arribar a Hondures tres vila-secans: Esteve Guardiola Amorós i els germans Pere i Ramon Xatruch. D’entrada es van dedicar a l’explotació de mines de plata i van fer arrels al país sense imaginar-se que alguns fills seus, mig segle després, tindrien un paper destacadíssim al conjunt de l’Amèrica Central. En efecte, un dels fills d’Esteve Guardiola, José Santos Guardiola Bustillo (1816-1862), després d’una llarga carrera militar es va convertir el 1856 en el cinquè president de la jove república –independitzada d’Espanya tot just el 15 de setembre de 1821–. Just al mateix temps en què accedia al càrrec, a la veïna Nicaragua va esclatar un conflicte bèl·lic d’abast regional i en el qual s’acabarien implicant tots els països centreamericans.

Arran de l’interès geostratègic creixent de Nicaragua com a zona de pas entre l’oceà Atlàntic i el Pacífic a través del riu San Juan, un jove aventurer de Tennessee, William Walker, es va plantar l’estiu del 1855 al país al capdavant d’un grup de mercenaris sudistes dels EUA, coneguts popularment com a filibusters, amb la intenció de crear un estat esclavista a Centreamèrica vinculat a la Unió Americana. Per la força de les armes es van aconseguir imposar en una part del territori i per la força de les urnes, amb l’ajuda d’un polític local anomenat Fermín Ferrer, un any després Walker va guanyar unes eleccions fraudulentes i va accedir a la presidència del país.

Pel temor que les ànsies expansionistes dels filibusters no s’aturessin allà, Guatemala, el Salvador, Costa Rica i Hondures van aparcar les diferències polítiques i van decidir intervenir militarment a Nicaragua. En el cas d’Hondures, José Santos Guardiola va cridar un vell conegut seu, el general Florencio Xatruch Villagra (1811-1893), segon fill del vila-secà Ramon Xatruch, perquè es fes càrrec de la milícia local per a anar a combatre al país veí. Per la valentia i el coratge demostrats des de bon començament, Xatruch acabaria essent nomenat general en cap dels exèrcits aliats i el 1857 va derrotar definitivament l’aventura mercenària de Walker. Així, mentre aquest últim era executat el 12 de setembre de 1860, el primer va rebre honors de gairebé tots els països centreamericans.

Especialment al seu país natal, Hondures, on després de la guerra centreamericana arribaria a ésser ministre, vicepresident (1864) i, durant un breu període de temps, fins i tot president provisional de la república (1871). Però també a Nicaragua, on es va acabar exiliant al final dels seus dies i on reposen les seves restes al cementiri de San Pedro de Managua. El Congrés Nacional, per decret del 24 de febrer de 1893, va autoritzar el poder executiu a col·locar a la seva tomba una placa amb la inscripció següent: ‘Nicaragua a l’hondurenc d’origen i nicaragüenc d’adopció general don Florencio Xatruch, testimoni d’admiració i gratitud pels serveis prestats a la pàtria.’

Però, fet i fet, l’homenatge més gran dels dos països que duia al cor va venir no tant de les institucions com del poble menut. A partir dels crits d’admiració de la població local nicaragüenca quan el veia tornar amb el seu germà Pedro i la resta de la tropa dels combats durant la guerra antifilibustera es van forjar expressions com ‘¡Ahí vienen los hombres de Xatruch!’ o ‘¡Aquí están los Xatruch!’ La dificultat a l’hora de pronunciar aquest cognom vila-secà va comportar, segons que sembla, un sinuós recorregut de derivació fonètica fins a arribar a catracho, l’hipocorístic del gentilici col·loquial que es fa servir a l’Amèrica Central per a designar els hondurencs en general… gràcies al seu general.

I una mica més: A l’última guerra de l’Irac, Hondures es va afegir el 2003 a la coalició internacional impulsada per George W. Bush i Tony Blair amb uns quants homes de Xatruch. En concret, hi va enviar un cos expedicionari amb el nom de Batalló Xatruch, que en tornar-ne es va convertir en un cos d’elit de l’exèrcit del país, la Fuerza de Tarea Conjunta Florencio Xatruch.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàsposa catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat