La guerra del Pacífic, mort i glòria dels herois navals Prat i Grau

Monument als Herois d’Iquique
Plaça Sotomayor, Valparaíso, Xile
Mapa a Google

La figura de David Glasgow Farragut, el fill de ciutadellenc que es va destacar durant la guerra civil nord-americana (1861-1865) i va esdevenir el primer almirall de la marina dels EUA, és força coneguda al nostre país. Però Farragut, tot un símbol encara ben present als Estats Units, no va ésser l’únic descendent de casa nostra que es va convertir, a mitjan segle XIX, en un veritable heroi naval al continent americà.

A Xile i al Perú, per exemple, en tenim dos casos força semblants i que, alhora, presenten uns paral·lelismes ben sorprenents entre si: el d’Agustín Arturo Prat Chacón (1848-1879), un reconegut advocat i militar xilè amb arrels paternes a Santa Coloma de Farners; i el del polític peruà Miguel María Grau Seminario (1834-1879), nét del sitgetà Francesc Grau i Girona, que va arribar a ésser gran almirall de la marina del Perú. Prat i Grau, de fet, van coincidir en la guerra marítima entre Espanya i l’aliança formada principalment per les joves repúbliques de Xile i el Perú (1864-1866). En el combat naval d’Abtao, el 7 de febrer de 1866, la força aliada –amb tots dos presents en sengles vaixells– va aconseguir de foragitar les naus atacants espanyoles.

Però, coses de l’atzar, les circumstàncies es van girar com un mitjó al cap de tan sols tretze anys, quan Prats i Grau es van retrobar en un altre conflicte armat, però no per lluitar-hi braç a braç, sinó cara a cara. L’anomenada guerra del Pacífic (1879-1883) entre Xile i una nova aliança aleshores formada pel Perú i Bolívia, en lluita pel domini naval i el control del comerç del salnitre, va comportar unes quantes batalles marítimes, entre les quals es va destacar la d’Iquique, el 21 de maig de 1879. Aquell dia, la topada a alta mar entre la corbeta de fusta Esmeralda, comandada per Arturo Prat, i el monitor blindat Huáscar, amb Miguel Grau al capdavant, es va saldar amb l’enfonsament de la primera fragata i la mort del jove militar xilè arran d’un abordatge suïcida al cuirassat peruà.

Malgrat la derrota i la desaparició del capità Prat, el 21 de maig és encara ara un dia festiu a Xile en record de les glòries navals del país i del lliurament absolut d’aquell atrevit militar amb avantpassats colomencs. Als peus del monument als Herois d’Iquique que s’aixeca a la plaça Sotomayor de Valparaíso, coronat amb una estàtua de Prat i on reposen les seves restes, hi té lloc cada any una cerimònia en què es recorda la suposada arenga que va adreçar als seus homes just abans de morir: “Nois, la contesa és desigual! La nostra bandera mai no s’ha arriat davant l’enemic. Espero, doncs, que aquesta vegada tampoc. Mentre visqui, la bandera onejarà al seu lloc. I us asseguro que, si em moro, els meus oficials sabran complir el seu deure.”

L’actitud heroica de Prat va ésser lloada fins i tot per Grau mateix. Entristit per no haver pogut impedir la mort del seu antic company d’armes, el 2 de juny de 1879 va escriure una sentida i emotiva carta a la seva vídua, Carmela Carvajal, en què incloïa l’inventari de tots els objectes que es van poder recuperar a l’Esmeralda del seu “digne i valerós marit”, “víctima d’una temerària gosadia en defensa i glòria de la bandera de la seva pàtria”. Des de Valparaíso, la dona de Prat li va respondre amb agraïment, l’1 d’agost, aquella “fina i estimada carta”. Poc s’imaginaven, l’un i l’altra, que dos mesos i escaig després d’aquell intercanvi epistolar Miguel Grau perdria la vida a bord del seu Huáscar, en l’anomenat combat naval d’Angamos, envoltat pel nucli de l’esquadra xilena. Era el 8 d’octubre de 1879, una data que també es recorda oficialment cada any al Perú.

I una mica més: Una mica abans en el temps, a Xile mateix, trobem un episodi amb certes reminiscències al que van protagonitzar Prat i Grau. A la batalla de Chacabuco del 12 de febrer de 1817, un fet bèl·lic decisiu en la guerra d’Independència xilena, un fill d’alacantí i un altre d’irlandès van lluitar contra un fill de català. En efecte, prop del municipi de Colina dues columnes llibertadores de José de San Martín, l’una dirigida per Miguel Estanislao Soler i l’altra per Bernardo O’Higgins, es van imposar a les tropes del governador espanyol a Xile, Casimiro Marcó del Pont, comandades pel brigadier murcià Rafael Maroto Yserns.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat