13.09.2019 - 21:50
|
Actualització: 24.09.2024 - 03:58
Rosa de Foc
Asimaki Fotila, 18
Mapa a Google
De l’antiga Grècia es va escampar el terme democràcia (‘govern del poble’). Però també anarquia (‘manca de dirigent o de govern’), una ideologia que va tenir una implantació importantíssima al nostre país entre mitjan segle XIX fins a la dictadura franquista i que, a Grècia mateix, té un referent ben actual: el cèntric barri d’Exàrkhia a Atenes.
Nascut fa dos-cents anys entre dos turons al cor de la capital grega, deu el nom a un comerciant (Exarkhos) que hi va obrir uns grans magatzems a la darreria del segle XIX. D’ençà de la dècada del 1960, gràcies a la instal·lació al barri de molts estudiants, intel·lectuals i artistes, va esdevenir un focus polític i cultural alternatiu ben rellevant, un caràcter que ha mantingut amb alts i baixos fins al dia d’avui i que va tenir un moment culminant el 1973, arran de la revolta de la Universitat Politècnica d’Atenes i la matança –el 17 de novembre– d’una trentena d’universitaris a mans de la Junta dels Coronels. Ja aquest mil·lenni, a causa de la greu crisi del deute a Grècia i la posterior arribada de desenes de milers de migrants fugint de la misèria i les guerres, Exàrkhia ha experimentat una florida d’ocupacions de cases i la creació de nombrosos centres d’acolliment i de solidaritat amb la població local més tocada i els refugiats en trànsit provinents de Turquia.
En una àrea relativament petita, al barri hi ha concentrades vint-i-tres cases ocupades (el doble si es té en compte tot el districte), a més d’espais autogestionats com els centres socials Nosotros (referent del moviment antiautoritari atenenc) i K*Vox, i una de les seus de la xarxa de drets polítics i socials Diktyo. Fins fa ben poc, Exàrkhia també acollia el famós City Plaza, un hotel tancat per la crisi i ocupat el 2016 per activistes amb l’objectiu d’instal·lar-hi refugiats sense cap mena d’ajuda de les administracions. L’amenaça d’un desallotjament violent per part del nou govern conservador grec, amb tot, va obligar els impulsors a buidar-lo a començament del juliol. No anaven gens desencaminats, perquè el 26 d’agost passat centenars de policies es van desplegar pel barri amb l’ordre de tancar quatre cases ocupades, en les quals van localitzar 143 refugiats afganesos, eritreus, iranians i iraquians: 57 homes, 51 dones i 35 infants.
Entre les cases desallotjades n’hi havia una de ressonàncies molt nostrades: Rosa de Foc. Situada al carrer Fotila, 18, funcionava com a centre social i també habitatge, i els seus ocupants li havien posat el sobrenom que va rebre la ciutat de Barcelona arran de la vaga general contra la lleva de reservistes per a anar a la guerra del Rif, el 1909. Malgrat que el moviment obrer va ésser durament reprimit després de l’anomenada Setmana Tràgica, el sindicalisme anarquista de la CNT es va reforçar enormement arran dels fets, com també el nom de Rosa de Foc aplicat a la capital catalana.
El barri d’Exàrkhia, situat estratègicament al centre d’Atenes, ha aguantat fins ara la pressió immobiliària, tot i que no han faltat mai plans per a gentrificar-lo i convertir-lo en el Montmartre atenenc. De fet, les formacions conservadores gregues han martellejat insistentment aquests últims anys amb el missatge que el govern de Syriza havia perdut el control del barri, i fins i tot el 2017 el cap de Nova Democràcia, Kiriakos Mitsotakis, va declarar que si arribava al poder ‘netejaria Exàrkhia’. Doncs arran de les eleccions de la primavera passada, Mitsotakis és el primer ministre de Grècia. I el seu nebot, el també conservador Kostas Bakoyannis –fill d’un polític assassinat pel ja desarticulat grup d’extrema esquerra 17 de Novembre–, va jurar el càrrec de batlle d’Atenes el diumenge 25 d’agost, un dia abans de l’onada de desallotjaments.
Per a protestar contra el tancament de Rosa de Foc, Spirou Trikoupi 17, Transito i Gare, aquest dissabte hi ha convocada una manifestació al centre d’Atenes amb el lema ‘No pasarán’.
I una mica més: A poca distància del barri d’Exàrkhia hi ha l’Acròpoli, el castell de Santa Maria de Cetines durant l’etapa de la Companyia Catalana d’Orient. Precisament, en un dels accessos hi ha una placa que immortalitza l’elogi que li va dedicar el rei Pere el Cerimoniós, l’11 de setembre de 1380: ‘Lo castell de Cetines és la pus richa joya qui al mont sia.’ La placa, traduïda també a l’anglès, el castellà i el grec, va ser una iniciativa de l’historiador Eusebi Ayensa, aleshores director de l’Institut Cervantes d’Atenes, autor també de l’interessant llibre Els catalans a Grècia.
Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàsposa catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.
—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat
