De la Gran Batuda a la gran diàspora dels gitanos catalans

Ara fa cinc anys, l’Ajuntament de Pineda de Mar va inaugurar un discret però potent monument en commemoració de la Gran Batuda antigitana del 1749 a la península Ibèrica, ‘l’intent de genocidi del poble gitano esdevingut el 30 de juliol de 1749’, com s’hi diu. És l’únic record públic que hi ha al nostre país de la també coneguda com a ‘presó general de gitanos’, organitzada secretament pel marquès de l’Ensenada durant el regnat de Ferran VI i que al Principat es va dur a terme en ple mes d’agost. Era la culminació de dècades i dècades de lleis i pragmàtiques contra aquest poble nòmada, arribat a casa nostra a la primeria del segle XV després d’un llarguíssim periple geogràfic i temporal des de l’Índia.

Aquell dimecres 30 de juliol, a les dotze de la nit, de manera sincronitzada en setanta-cinc poblacions on hi havia comunitats bohemianes, es van començar a capturar tots els seus membres, casa per casa, amb l’objectiu explícit d’extingir-los del regne. Es calcula que entre nou mil i dotze mil persones van ser empresonades: les dones i els infants van acabar en presidis, i els homes i els nens de més de set anys van ser obligats a treballar per la força en mines i arsenals de marina, com recorda la placa instal·lada el 2016 al castell de Santa Bàrbara d’Alacant. Els primers indults per als supervivents no arribarien fins el llunyà 1763, ja amb Carles III al tron de Madrid.

La terrible Gran Batuda és una de les dates que expliquen l’important flux de gitanos principatins cap al nord de l’Albera a partir de la segona meitat del segle XVIII. Però la veritable diàspora no va ser fins el 1793, arran de la publicació de la pragmàtica de Carles IV que els permetia de viatjar. Moltes famílies empordaneses (amb cognoms com Batista, Cargol, Patrach i Soler) es van establir inicialment al Rosselló i la seva capital, Perpinyà. Però de seguida van formar també comunitats a Besiers i es van escampar per la ruta que discorre paral·lela a la Mediterrània, seguint les fires de bestiar i els mercats: Agde, Marsella, Montpeller, Niça, Nimes…, i també el curs de la Garona, de Tolosa fins a Bordeu. L’afluència constant de gitanos del Rosselló i del Principat –en cerca d’una vida millor a Occitània i nord enllà– ha alimentat aquestes poblacions durant dos llargs segles i els ha permès de mantenir la llengua catalana, en la variant rossellonesa.

La presència de la comunitat, tal com va descobrir amb sorpresa majúscula el periodista i escriptor Eugeni Casanova elaborant la seva monumental i alhora divulgativa tesi doctoral sobre els gitanos de França, és encara ben viva gràcies a desenes de milers de gitanos catalanoparlants establerts en descampats i assentaments perifèrics més enllà del Rosselló. La majoria es concentren al voltant de les grans ciutats de la Provença, però també hi ha poblats sencers on la llengua catalana és omnipresent tant als afores de Lió –als peus dels Alps– com a la regió de Bordeu –a la costa atlàntica–, d’on va sorgir el guanyador de la tercera edició del concurs de cant francès ‘The Voice‘ a TF1, Kendji Girac. I entre l’un extrem i l’altre, al costat mateix de Carcassona, del barri de l’Esperança del petit municipi llenguadocià de Berriac és Michel Soulès, des del 2009 l’únic batlle gitano –catalanoparlant i rumber– de tot l’estat francès, que aquesta primavera confinada, per cert, va revalidar el càrrec per tercera vegada.

Sobre la seva història, els costums i les tradicions, però també sobre el seu present i futur, en trobareu totes les dades a Els gitanos catalans de França. Llengua, cultura i itineraris de la gran diàspora (Pagès Editors, 2016), d’Eugeni Casanova, una apassionant lectura estiuenca de la qual parla el mateix autor en aquesta extensa entrevista i en aquesta presentació en vídeo.

I una mica més: Amb permís del jove Kendji Girac i de llegendes de la música francesa i universal com Manitas de Plata i els Gipsy Kings, tots ells sorgits de les comunitats de gitanos catalans d’Occitània, en un lloc destacat també cal esmentar Jean-Pierre Cargol, el nen que va protagonitzar el film L’infant salvatge (1970), de François Truffaut… i que parlava en català amb el director de fotografia, Néstor Almendros.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat