27.02.2022 - 10:07
|
Actualització: 24.09.2024 - 03:56
Parlament d’Òttawa
Wellington St, Òttawa
Mapa a Google
Menys de mig any després de les eleccions anticipades al Canadà, en què el primer ministre liberal Justin Trudeau va revalidar el càrrec per tercera vegada d’ençà del 2015, el cap de l’oposició, Erin O’Toole, ha hagut de deixar la presidència del Partit Conservador del Canadà per una rebel·lió interna que no li perdonava el mal resultat electoral. D’ençà de la primeria de febrer, doncs, la formació conservadora cerca un nou lideratge i s’han començat a plantejar noms per a substituir-lo. Un dels que han sonat de fons, tot i la negativa fins ara de l’interessat a presentar candidatura, és el del diputat quebequès Gérard Deltell (1964).
Però, què hi fa un cognom tan nostrat en un lloc central de la política canadenca? Per a respondre la pregunta, cal remuntar-se al 22 d’agost de 1958. Aquell dia, al port de la ciutat del Quebec, desembarcaven del vaixell Arosa Star Guy Deltell i la seva dona, Paule Ponzelli. Feia ben pocs mesos, enmig de la guerra d’independència d’Algèria (1954-1962), una bomba havia esclatat al bar de sota casa seva al barri de Belcourt d’Alger. Va ser l’incident definitiu que els va convèncer de deixar enrere la seva terra natal: en Guy havia nascut a Hussein Dey el 1921, en el si d’una família originària de la zona d’Alacant i amb membres ja presents a Algèria d’ençà de la dècada del 1840; i la Paule, nada el 1923, era descendent d’alsacians, d’italians i també de menorquins (els Gomila des Mitjorn) establerts a les costes algerianes d’ençà del començament mateix de la colonització francesa, el 1830.
Al llarg del conflicte descolonitzador algerià, es calcula que un milió d’europeus –pel cap baix– van deixar a corre-cuita el país nord-africà. La gran majoria d’aquells pieds-noirs, tal com eren coneguts, van fugir en massa a la Provença, a Catalunya Nord i també al sud del País Valencià, d’on eren originaris molts d’ells o les seves famílies. Però n’hi va haver uns quants que, en compte d’establir-se a l’altra riba de la Mediterrània, van optar per cercar una destinació molt més llunyana de la terra on havien nascut o treballat: Amèrica.
El degoteig de pieds-noirs al Quebec i al Canadà és, de fet, un episodi força desconegut d’aquell gran èxode humà de fa seixanta anys. El periodista Léo Palacio, que el gener del 1966 va seguir els passos d’alguns d’aquests emigrants a la força, calculava –exageradament– que en podien arribar a ser uns dotze mil. Malgrat la distància geogràfica i climàtica respecte de la Mediterrània, la integració al Quebec va ser quasi instantània i relativament fàcil. A més de compartir l’idioma francès, hi ajudava el fet que, a l’altra banda de l’Atlàntic, no van experimentar tanta animadversió com la que va patir ben sovint el gros de la comunitat al sud d’Europa. A Amèrica del Nord, el terme pied-noir no arrossegava connotacions negatives i, de fet, ja es feia servir per designar un dels pobles autòctons de les planes d’Alberta i també els antics treballadors de les pedreres.
La família Deltell, una de les primeres a fer el llarg trajecte transatlàntic, és un bon exemple d’aquesta integració profunda en les societats quebequesa i canadenca. El pare, representant de màquines d’escriure a Alger, es va saber reconvertir en terres de l’antiga colònia de Nova França en representant d’una de les marques de joies canadenques més importants. Això sí, sense abandonar mai el passat algerià: no en va, va ser un dels primers membres de l’Associació dels Francesos de l’Àfrica del Nord (AFAN), fundada el 1963 al Quebec.
I una mica més: Una de les persones que més ha estudiat la presència d’algerians i pieds-noirs al Quebec és Marion Camarasa, autora d’una tesi doctoral sobre la qüestió i del llibre La Méditerranée sur les rives du Saint-Laurent (2000).
Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.
—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat
