Monument a Juan Rius Rivera
169 C. Méndez Vigo, Mayagüez, Puerto Rico
Mapa a Google

Que un dels empresaris més prominents d’Hondures al començament del segle XX i fundador d’un dels bancs més potents del país centreamericà pugui, alhora, ser comparat parcialment amb el famós revolucionari Ernesto Guevara, Che, pot semblar, ben comprensiblement, un disbarat. Però si ens aporten la dada que les seves restes reposen, de fa més de mig segle, al Panteó dels Màrtirs del cementiri de Colón de l’Havana, és possible que comencem a canviar de parer respecte a la increïble trajectòria vital de Joan Rius Rivera (1848-1924), un descendent de catalans nascut a Puerto Rico, mort ara fa just cent anys a Hondures i enterrat més endavant, amb tots els honors, a Cuba.

Per desfer l’entrellat d’aquest personatge amb dues cares aparentment oposades, cal seguir fil per randa la minuciosa investigació que va dur a terme l’historiador porto-riquès Félix Ojeda Reyes (1941-2023) per elaborar-ne la biografia més completa: General Juan Rius Rivera. Héroe militar de Cuba, poderoso banquero y empresario en Honduras (2007). Una investigació que parteix del municipi penedesenc del Vendrell, a la primera meitat del segle XIX, on un dels fills del matrimoni format per Vicent Rius i Francisca Rubio, l’Eusebi, va decidir d’embarcar-se com molts altres catalans cap a Amèrica. A la ciutat de Mayagüez, a l’aleshores illa espanyola de Puerto Rico, es va casar el 1839 amb una noia local, María Ramona de Rivera, amb qui va prosperar fins a aixecar un capital respectable gràcies a plantacions de cafè. En aquest context econòmic i geogràfic, doncs, cal situar el naixement de Joan Rius Rivera, el 26 d’agost de 1848.

Quan va completar l’educació bàsica, els pares van optar per enviar-lo a estudiar el batxillerat a Barcelona, prop de la família paterna i on va fer coneixença i pinya amb uns altres estudiants porto-riquesos, com ara José Marxuach i Emilio Tió. Rius Rivera es va traslladar més endavant a Madrid per començar la carrera de dret. Però l’estiu del 1868, mentre era a Mayagüez en període de vacances, la seva vida va fer un tomb inesperat: es va afiliar a una de les societats secretes de Puerto Rico que van participar en la preparació i execució de l’anomenat Grito de Lares, el primer gran aixecament independentista a l’illa caribenca impulsat per Ramón Emeterio Betances i Josep Francesc Basora, descendent de reusencs. Com destaca Ojeda, no es pot deslligar la insurrecció de Lares del setembre del 1868 del destronament i l’exili, aquell mateix mes, de la reina Isabel II a Espanya i, per damunt de tot, de l’esclat el 10 d’octubre de l’anomenada Guerra dels Deu Anys a la veïna Cuba.

El crit d’independència quasi paral·lel de Carlos Manuel de Céspedes, erigit en general de l’Exèrcit Llibertador cubà i primer president de l’anomenada República de Cuba en Armes, va captivar ràpidament molts independentistes de les Antilles, enlluernats per les proclames anticolonials i antiesclavistes de la Junta Revolucionària cubana. Rius va penjar els estudis universitaris i es va traslladar a Nova York, niu de la insurrecció antillana. I amb una de les expedicions d’homes i armes que ja sortien regularment dels EUA, va desembarcar en zona rebel el gener del 1870. A tan sols vint anys, ascendit automàticament al grau de tinent coronel, s’integrava a l’Exèrcit Mambí a la zona oriental de Cuba.

Amb la pau signada el febrer del 1878 per posar fi a l’anomenada Guerra Grande, Rius va haver d’acatar a desgrat la desmobilització de la insurrecció, però no va restar a l’illa. Juntament amb el general Antonio Maceo, el brigadier Arcadio Leite Vidal i alguns veterans de la guerra més va acabar establint-se a Hondures, una nació en ple desenvolupament econòmic, polític i intel·lectual sota la presidència de Marco Aurelio Soto, que no amagava la simpatia pels independentistes cubans. A la ciutat costanera de La Ceiba, Rius es va casar amb una noia local, ben posicionada i també d’arrels catalanes, Aurora Fonts y Fernández, i va engegar un negoci d’exportació de fruita tropical amb magatzem –el Rius Rivera– en una de les avingudes més cèntriques.

Ni la bona marxa de l’establiment ni la seva edat, quaranta-set anys, no van impedir que el febrer del 1895, amb la reactivació de les escaramusses de l’Exèrcit Llibertador, Rius es tornés a posar al servei de la causa cubana. Tomás Estrada Palma, un altre descendent de catalans, el va cridar des de Nova York per encomanar-li una missió ben precisa de la junta revolucionària: encapçalar la invasió de Puerto Rico amb la idea de fraccionar la potència de foc dels espanyols a les Antilles i facilitar, de retruc, el triomf de la revolució a Cuba. Durant alguns mesos, l’empresari revolucionari es va dedicar doncs a preparar l’acció amb anades a Santo Domingo, però al cap d’un any va renunciar-hi argumentant que no trobava a Puerto Rico les condicions per a un aixecament armat.

La renúncia va coincidir en el temps amb un canvi polític radical a Cuba: el nomenament com a nou capità general del mallorquí Valerià Weyler i Nicolau, un militar de mètodes despòtics i brutals de trista memòria a l’illa per la seva política de “reconcentració” de la població. Els independentistes necessitaven imperiosament homes experimentats en la guerra de guerrilles per a encarar l’empenta militar de Weyler. Dit i fet, el 8 de setembre de 1896 Rius ja desembarcava a la província de Pinar del Río. El periodista i també insurgent sitgetà Josep de Miró i Argenter va ser testimoni de la retrobada emotiva i amistosa amb Antonio Maceo, que va descriure Rius com “un dels generals més brillants de la guerra del 1868”. I afegia unes paraules que, poc després, resultarien profètiques: “El vull tenir al meu costat perquè en qualsevol moment que jo deixi el comandament d’algunes forces, és el més cridat a substituir-me.” Com un presagi funest, el 7 de desembre Maceo va caure en combat i Rius en va ser el successor natural a la regió occidental.

El general porto-riquès va poder mantenir la lluita fins el 28 de març de 1897, quan finalment fou capturat per soldats espanyols. Era la fi de sis mesos d’activitat guerrillera incessant, amb la participació directa en quasi una dotzena de batalles: Loma China, Montezuelo, Tumbas de Estornino, Isabel María, La Manaja, Ceja del Negro, Soroa, el Rubí, Punta Muralla, El Rosario y Cabezas de Río Hondo. I també hauria pogut ser la seva fi física, però l’oficial que el va detenir va decidir d’enviar-lo, malferit, cap a l’Havana. Segons la biografia d’Ojeda, Weyler es va enfadar enormement quan es va assabentar que no havia estat afusellat immediatament…

Un altre fet polític a la metròpoli, l’assassinat del president Antonio Cánovas del Castillo a Madrid, va introduir un altre gir de guió en la vida de Rius. El nou govern espanyol encapçalat per Práxedes Mateo Sagasta va substituir Weyler per Ramón Blanco y Erenas com a nou capità general de Cuba amb una missió doble: eradicar l’estratègia cruel de la reconcentració contra els rebels i mirar d’implantar l’autonomia com a fórmula per a desencallar el problema polític cubà. Rius, condemnat a cadena perpètua, no va acceptar de facilitar el procés autonomista i les noves autoritats colonials van optar per deportar-lo al castell de Montjuïc de Barcelona, on va arribar els últims dies del 1897, just quan a Cuba entrava en vigor l’autonomia.

Va durar ben poc, l’etapa autonòmica cubana, perquè l’esclat misteriós del cuirassat nord-americà USS Maine al port de l’Havana el febrer de 1898 va fer esclatar, de retruc, la guerra entre Espaya i els EUA. I, en menys d’un any, una a una van anar caient totes les possessions d’ultramar espanyoles, de les Filipines, l’illa de Guam i l’arxipèlag de les Marianes al Pacífic fins a Puerto Rico i Cuba al Carib. L’ona expansiva del naufragi colonial va arribar a Barcelona, on el general Rius va obtenir la llibertat per sortir del castell de Montjuïc. El 12 de desembre de 1898 ja tornava a ser a Nova York, a punt per a retrobar-se amb Aurora Fonts i amb Tomás Estrada Palma.

El nou administrador dels EUA a Cuba, el general John Rutter Brooke, el va nomenar poc després governador civil de la província de l’Havana, càrrec en què va ordenar l’exhumació solemne de les restes del seu company Antonio Maceo. El febrer del 1901, com a primer vice-president de la convenció constitucional de Cuba, va veure aprovar la carta magna de la república a l’assemblea constituent, el mateix òrgan que, amb la seva oposició total, va aprovar dues setmanes després l’esmena Platt imposada pel Congrés dels EUA, segons la qual Cuba quedava sota tutela nord-americana. En aquest nou context, a les eleccions convocades el 31 de desembre de 1901 la retirada de Bartolomé Masó (de pare sitgetà) va deixar via lliure a l’arribada de Tomás Estrada a la presidència cubana. Rius ocuparia uns quants càrrecs al govern del seu company, però la segona intervenció dels EUA a l’illa, el setembre del 1906, el va convèncer d’abandonar Cuba, decebut, i recuperar directament els seus negocis a Hondures.

Rius Rivera deixava enrere el periple de guerriller i revolucionari, amb un full de serveis impecable a les guerres de 1868-1878 i 1895-1898, i reprenia la vida més tranquil·la d’empresari a La Ceiba, però igualment destacable. Perquè ben aviat va esdevenir vice-president del Banco Atlántida, fundat el 16 de gener de 1913. I el 1923 fou elegit primer president de la societat benèfica Hospital Vicente D’Antoni, una institució sanitària centenària i encara en funcionament. Pocs mesos després, el 20 de setembre de 1924, es va morir a setanta-sis anys i fou enterrat al Barrio Mejía de La Ceiba.

Com si no hagués fet prou tombs en vida, després de múltiples negociacions les restes del general Rius Rivera van aterrar el 28 d’abril de 1958 a l’aeroport internacional José Martí de l’Havana. Al peu de l’avió hi havia Alfredo Salude Cabrera, en representació del president de la república, el dictador Fulgencio Batista; el primer ministre, Gonzalo Guell; el presidente del Consell Nacional de Veterans, general Daniel Gispert; el ministre de Defensa, Miguel Ángel Campa, i el subsecretari d’Estat, Néstor Carbonell. Després d’un dia de vetlla al Capitoli amb guàrdies d’honor, el 29 d’abril al matí les despulles foren traslladades al Panteó dels Màrtirs del cementiri de Colón. I, quasi com un últim acte de servei des de la tomba en terra cubana, just vuit mesos després –l’1 de gener de 1959– Batista va haver de fugir a corre-cuita cap a la península Ibèrica arran de l’avenç imparable del moviment revolucionari comandat per Fidel Castro i Che Guevara, que posava fi de retruc a l’intervencionisme nord-americà a l’illa.

I una mica més: La ciutat de Mayagüez, a la costa occidental de Puerto Rico, curiosament, també està molt relacionada amb un altre català de renom amb arrels al Vendrell. La mare de Pau Casals, Pilar Defilló i Amiguet, hi va néixer el 1853.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat