Un aparador de Catalunya a la capital de l’art

Galerie Mirador
17 de la Place Vendôme, París
Mapa a Google

L’exili republicà arran de la victòria feixista a la guerra del 1936-1939 és una font d’històries personals i col·lectives inexhaurible. Algunes són ben conegudes. D’unes altres, se’n tenen vagues notícies. I encara n’hi ha per descobrir. A mig camí entre les dues últimes categories hi ha, sens dubte, els set anys de vida de Mirador, una galeria i llibreria que va obrir la porta a la cèntrica i luxosa plaça Vendôme de París, al costat de l’Hotel Ritz. L’exposició Galerie Mirador, París 1948-1955, que es pot veure fins al final de febrer a la Fundació Apel·les Fenosa del Vendrell (Baix Penedès), ens desxifra gràcies a la feina del comissari Josep Miquel Garcia l’aventura a la capital de l’art a l’època de tres exiliats catalans: l’editor Víctor Hurtado, el crític d’art i literari Lluís Montanyà i el periodista i bibliòfil Just Cabot, a més de la seva parella, la promotora artística Rosita Castelucho, hereva d’una influent nissaga catalana estretament vinculada a l’art a París.

Partint de la societat d’exportació i importació de productes Montaner, engegada per Hurtado i Montanyà, i prenent el nom i fins i tot la mateixa font tipogràfica del setmanari Mirador, puntal del periodisme cultural a Catalunya del 1929 al 1938 i al qual havien estat directament lligats Hurtado i Cabot, el desembre del 1948 es va inaugurar la flamant galeria amb l’aportació del valuós fons d’obres, objectes i gravats de Castelucho i de la gran biblioteca personal del seu marit, que es va situar al soterrani com a llibreria.

La primera exposició a la Galerie Mirador es va dedicar a l’obra de Maria Sanmartí, la mare del pintor i cartellista Antoni Clavé, a la qual seguirien la del pintor i gravador Pompeu Audivert, establert a Buenos Aires: la de l’agrupació fotogràfica Groupe des XV; la de l’escultor suís Roland Duss, i les dels pintors Hervé Masson, Ismael Font, Miguel García Vivancos, Claudine Hurwitz i Antonio Suárez. També hi van exposar el pintor francès d’origen alemany Rolf Hirschland, el cubista sicilià Nino Giuffrida, el pintor japonès Key Sato, el pintor jueu d’origen russo-polonès Zygmunt Landau, l’autor figuratiu Pierre-Henry, el ceramista carcassonès Jean Camberoque i el poeta dadaista i dibuixant Georges Ribemont-Dessaignes, a més d’acollir una mostra col·lectiva d’obres d’estètica surrealista de Léon Tutundjian, Pierre Ino i Mima Indelli.

El gens negligible catàleg d’artistes que van passar pels aparadors i parets de la Galerie Mirador, exhumat de l’oblit per Josep Miquel Garcia, deixa ben clares dues característiques: la presència habitual de dones artistes i la voluntat d’universalitat des de la catalanitat. Totes dues coses s’exemplifiquen amb la figura de Marianne Peretti, que a vint-i-cinc anys va donar a conèixer per primera vegada públicament la seva obra al local de la plaça de Vendôme. Salvador Dalí, present a la inauguració de l’exposició, potser ja s’ensumava la carrera meteòrica d’aquesta reconeguda il·lustradora i vitrallista franco-brasilera, tota una celebritat al Brasil i l’única dona que va treballar en el grup de l’arquitecte Oscar Niemeyer en la construcció de la capital, Brasília. De casa nostra, també havia d’exposar a la Mirador l’escriptora Mercè Rodoreda –que en el seu exili parisenc va conrear la pintura– i l’escultor Josep Granyer, el 1955, però les vicissituds personals i vitals dels promotors de la galeria no ho van permetre.

El 1951, de fet, Rosita Castelucho i Just Cabot havien partit peres amb Lluís Montanyà i Víctor Hurtado i van decidir obrir el seu propi negoci, la Librairie Artistique Espagnole et Latino-Americaine, al bulevard de Montparnasse, 125. I a la darreria del 1954, avisat justament per Rodoreda, Montanyà va optar a una plaça de traductor a la seu de l’Organització Internacional del Treball i es va traslladar a viure a Ginebra. Hurtado, sol al capdavant de la galeria d’art, va decidir abaixar-ne definitivament la persiana el desembre del 1955. Però la feina cultural i catalanista de la Mirador, veritable espai aglutinador durant set anys d’una part de la comunitat catalana exiliada a la capital francesa, Hurtado la transformaria més endavant en la creació del veterà i prestigiós Centre d’Estudis Catalans de París.

I una mica més: En l’arrencada de la Galerie Mirador, el suport de Rosita Castelucho va ésser primordial, atès que dels quatre socis impulsors, era l’única que tenia vincles ferms amb els cercles artístics parisencs. No en va formava part de la família Castelucho, tota una institució a París des que s’hi va establir el seu avi, el dibuixant i gravador barceloní Antoni Castelucho i Vendrell (1835-1910). Un fill d’aquest últim, Claudi Castelucho (1870-1927), va ser professor adjunt a l’Académie Whistler i va fundar, el 1904, l’escola privada de belles arts Académie de la Grande Chaumière. I un altre, Emili Castelucho (1879-1939), va obrir a Montparnasse la botiga i galeria d’art Castelucho, des d’on es va poder relacionar amb Dalí, Matisse, Miró, Manolo, Nonell, Picasso… D’aquella botiga, precisament, en sortirien les teles per al Guernica. La seva filla, Rosa-Antonieta Castelucho (1903-1987), va mantenir el negoci familiar fins que es va ajuntar amb Just Cabot. El president Quim Torra, un confés cabotià, escrivia el 2011 davant la tomba de Just Cabot al cementiri de Montparnasse, ‘molt a prop d’on és enterrat el senyor Citroên i plena de noms, tots ells, de la família de la seva dona, els Castelucho’: ‘A la mort de Cabot, el 1961, [la Rosita] aniria tornant a Barcelona i moriria els anys vuitanta a Reus. Cabot enterrat a París i ella, a Catalunya. Quina paradoxa.’

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàsposa catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat