Francesc Domingo, un mestre avantguardista català a São Paulo

Antiga seu de la Galeria F. Domingo
Rua Dom José de Barros, 301, São Paulo, Brasil
Mapa a Google

Aquest Nadal sembla que els astres s’han arrenglerat amb la secció Com a Casa programant quasi simultàniament en alguns indrets del país tot d’exposicions vinculades molt directament amb temes i personatges recurrents en aquestes pàgines. Al Museu Picasso de Barcelona, fins el 30 de març, podem gaudir d’una immersió potent en l’obra d’artistes catalans al París de la Belle Époque. La Sala Parés del carrer de Petritxol, per una altra banda, programa fins el primer de febrer “Torres-García. Entre el Noucentisme i les avantguardes (1891-1934)”, que ens mostra l’espectacular evolució pictòrica d’aquest artista uruguaià amb arrels catalanes. I a Girona, fins el 30 de març, s’exposa al Museu d’Art “Roser Bru. Superar la distància”, amb l’ànim de recuperar, al seu país de naixement, aquesta icona de la pintura xilena desapareguda fa tan sols dos anys i mig.

De tots aquests autors, n’hem parlat poc o molt en aquesta secció (dels bohemis catalans a París, de Joaquim Torres García i de la pintora del Winnipeg), però no gens del santsenc Francesc Domingo i Segura (1893-1974), protagonista central d’una exposició antològica que es pot veure als Espais Volarts de la Fundació Vila Casas al centre de Barcelona. El subtítol de la mostra, “De Sant Just a São Paulo”, ja dóna prou pistes de les coordenades vitals d’aquest significatiu i significat dibuixant, pintor i gravador que la comissària de la mostra, Natàlia Barenys, s’ha imposat de treure de l’oblit en el cinquantenari de la seva mort. S’hi pot veure una selecció d’obres de totes les seves etapes estilístiques, sovint antitètiques les unes de les altres i coincidents en el temps, que van “des dels seus orígens a Sant Just Desvern, al costat de Josep Llorens Artigas, passant per l’avantguarda parisenca dels anys vint, al costat de Joan Miró, fins al realisme introspectiu dels anys trenta i el realisme fauvista de Tossa de Mar […], culminant amb una autèntica traducció cultural en la seva etapa del Brasil”.

Són paraules del text de sala de l’exposició, que resumeix la trajectòria d’un “artista proletari”, que, gràcies a un compromís profund amb molts corrents de l’art de la seva època (de la formació noucentista al cézannisme i el cubisme, passant pel surrealisme), va arribar per mèrits propis al podi dels revolucionaris de la pintura catalana d’avantguarda dels anys 1920, al costat de Joan Miró i Salvador Dalí. Però, a diferència d’aquests dos últims, la figura i el figurativisme de Domingo es van anar difuminant gradualment per la seva implicació, també intensa, en les causes polítiques i obreres del moment: amb l’independentisme primerenc al començament del segle XX al costat de Daniel Cardona, Joan Salvat-Papasseit, Joan Alavedra, Josep Obiols i Xavier Nogués; amb la classe obrera i l’esforç per democratitzar la cultura, i amb el republicanisme d’esquerres als anys 1930, quan va formar part activa de l’anomenada Revolució Catalana fent convergir art i política com a instrument contra el feixisme.

Com a secretari general del Sindicat d’Artistes Pintors i Escultors de Catalunya, va col·laborar amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana en iniciatives com ara la gran Exposició d’Art Català Modern que s’havia de fer a París el 1936, boicotada per les autoritats republicanes espanyoles, i l’Exposició d’Art Català a Mèxic, projectada per al 1937 i sabotada en aquest cas per les forces colpistes del general Franco. Sí que se’n va sortir, el mateix 1937, amb la creació del Casal de la Cultura a la plaça de Catalunya de Barcelona, inspirat en la primera Maison de la Culture de París a fi de culturitzar les classes populars, amb exposicions i conferències, gràcies a la convivència d’artistes i intel·lectuals amb els obrers. L’experiència, a causa del rumb que va prendre la guerra del 1936-1939, no cal dir que fou efímera.

Si durant la dècada del 1920, amb la dictadura de Primo de Rivera, Domingo havia optat per canviar d’aires i residir a París, el gener del 1939 es va trobar obligat a tornar a fugir cap al nord, com milers de republicans més, i fou internat al camp de refugiats de Sant Cebrià de Rosselló. El 1940, amb tot, va tornar al sud i es va instal·lar a Tossa de Mar (Selva), on va continuar pintant amb un realisme molt social i un colorisme fauvista. Però amb les portes de les institucions públiques tancades i l’asfíxia política del règim franquista, el 1950 va prendre la decisió de posar rumb a Amèrica. Després d’un primer any a Buenos Aires, l’estiu següent es va traslladar a São Paulo, ciutat de la qual va quedar ràpidament captivat pel color i la llum.

Com expressa perfectament el llibret de l’exposició a la Fundació Vila Casas, Domingo “planta al país que l’acull les llavors de la seva terra” portant a terme una autèntica traducció cultural de les marededeus romàniques, maternitats mediterrànies i nonellianes –amb la Moreneta de Montserrat al capdavant–, transformades en maternitats negres, mulates i indígenes, filles i nétes d’esclaus. Amb el seu art, de fet, va contribuir “a donar un rostre a una nació per construir, el Brasil”.

Integrat en el moviment del modernisme brasiler, gràcies al domini de la línia es va convertir en un mestre del gravat i va obrir, de fet, un dels primers tallers gravadors del Brasil, a més d’impartir-ne classes del 1956 al 1958 a l’Escola de Belles Arts de São Paulo. El 1962 va fundar també el grup Bisonte, amb pintors brasilers, catalans, jueus, alemanys i asiàtics, tant abstractes com figuratius i surrealistes, i va obrir una galeria pròpia, en un local cèntric cedit per l’amic Xavier Faus, on sovint va exposar les obres del grup. Mentre al Brasil sovint era anomenat el Maestro, a Catalunya el seu nom ja gairebé ningú no el pronunciava. “Era tabú parlar de Domingo”, explica la comissària Barenys, entestada a recuperar amb l’antològica a la Fundació Vila Matas la tercera pota de l’avantguarda pictòrica catalana.

I una mica més: A São Paulo no hi resten ni la galeria que va regentar a la cèntrica Rua Dom José de Barros ni gaires traces de Francesc Domingo, però sí que hi podem trobar, segons el Diccionari dels catalans d’Amèrica (1992), unes pintures murals seves a l’església de Nosa Senhora de Monte Serrate del barri de Pinheiros.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat