El compositor barceloní que va triomfar de Llíria fins a l’Índia

The Calcutta School of Music
6B Sunny Park, Calcuta, Índia
Mapa a Google

D’ençà que els virregnats americans de l’imperi espanyol es van anar independitzant, un bon grapat d’himnes nacionals dels nous països sorgits del procés alliberador van ser obra de compositors catalans. És una dada força sabuda, sobretot en els casos de l’Argentina, de Xile i de Mèxic. A l’Argentina, el govern sorgit de la Revolució de Maig del 1810 va escollir una composició del músic i director d’orquestra d’origen mataroní Blai Parera i Moret (1773-1840). A Xile, el govern de la nova república va estrenar el 1828 l’himne nacional amb música del compositor d’òperes targarí Ramon Carnicer i Batlle (1789-1855). I a Mèxic, el compositor Jaume Nunó i Roca (1824-1908), nascut a Sant Joan de les Abadesses, va guanyar el 1854 el concurs convocat pel govern per a musicar l’himne del país nord-americà.

Menys coneguts són els casos de Puerto Rico i de Panamà. Sota la tutela dels EUA, l’illa de Puerto Rico va adoptar el 1952 com a himne nacional una composició musical del 1867 composta pel músic reusenc Fèlix Astol i Artés (1813-1901). I a Panamà, arran de la proclamació de la independència el 1904, es va encarregar l’himne al compositor i director d’orquestra vilafranquí Albert Galimany i Pujol (1889-1973).

La llista de compositors catalans rere himnes nacionals al món encara es pot ampliar amb el cas més sorprenent i desconegut, ocorregut al continent asiàtic: el músic barceloní Francesc Casanovas i Tallardà (1899-1986) seria el més que probable autor de l’harmonització de l’himne del segon país més poblat del planeta, l’Índia. Segons que va declarar ell mateix en algunes entrevistes i partint també de les dades que en van poder trobar tant el músic i biògraf seu Juan Francisco Cayuela com el periodista Jordi Joan Baños, Casanovas seria al darrere de l’harmonització del “Jana Gana Mana”, el poema de Ravindranath Tagore que el 27 de desembre de 1911 es va convertir en l’himne oficiós de l’Índia sota l’imperi britànic i que més tard, ja amb la independència, esdevindria oficial. Però com va anar, tot plegat?

Francesc Casanovas va néixer el 9 d’octubre de 1899 a Barcelona i al cap d’un any la família es va traslladar a viure temporalment a Carcassona (Occitània). No van tornar a la capital catalana fins el 1911, on per insistència de l’avi patern va entrar al Conservatori del Gran Teatre del Liceu i a l’Escola Municipal, en l’especialitat de flauta. I a vint anys, després de passar per l’Orquestra del Liceu, va ingressar com a solista a la joveníssima Orquestra Pau Casals, amb la qual va actuar a París en ocasió dels Jocs Olímpics del 1924 i hi va aprendre a tocar el saxòfon. Durant la segona meitat de la dècada del 1920, a més de voltar com a director per Alemanya, Suïssa, el Marroc i Grècia, va guanyar successivament oposicions de músic en orquestres a Barcelona, Madrid i Sant Sebastià. Fins que el 1929 es va assabentar d’un concurs a Londres per a cobrir la plaça de director del Conservatori i l’Orquestra Simfònica de Calcuta, la capital cultural de l’Índia britànica. S’hi va presentar i les va guanyar. De manera que el 1930 arribava amb la dona i un fill al país continent asiàtic, on també fou nomenat inspector general de tots els conservatoris.

Des d’aquesta posició, no és estrany que hi conegués la mare Teresa de Calcuta, l’últim virrei anglès de l’Índia, Louis Mountbatten, el primer ministre indi Pandit Nehru i fins i tot Mohandas Gandhi, al funeral del qual va actuar. També va travar una gran amistat amb Mehli Mehta, pare del famós director d’orquestra Zubin Mehta, a qui Casanovas va impartir algunes classes de solfeig i harmonia. I va ser col·laborador del poeta Rabindranath Tagore (1861-1941) durant l’últim tram de la vida del Nobel de literatura indi, a la Universitat Visva-Bharati de Santiniketan. Com a director del conservatori de Calcuta, el músic i compositor barceloní va ajudar a instrumentar amb un orguenet els poemes i cançons que Tagore li cantava, alguns dels quals van acabar enregistrant-se en disc els anys 1940 i 1950. Per tant, és ben probable que també s’encarregués d’harmonitzar i orquestrar el “Jana Gana Mana”, el poema convertit el 24 de gener de 1950 en l’himne indi.

Jordi Joan Baños, que va resseguir els passos de Casanovas per l’Índia, n’està convençut, però expressa algun dubte sobre si aquella instrumentació va ser la que finalment fou adoptada com a oficial i la que ha quedat fixada: “Si la persona que va rebre l’encàrrec de Nehru va tenir accés o no a la instrumentació de Casanovas, ja no ho sé, ni tinc coneixements musicals per a determinar-ho. Ell creia que sí perquè, si no recordo malament, així va quedar recollit en alguna entrevista escrita o gravada a Alacant o Múrcia als anys setanta o vuitanta, on s’atribueix la paternitat de la instrumentació de l’himne.”

L’esment d’Alacant i de Múrcia té a veure amb la marxa de Casanovas de l’Índia, l’any 1956, després de quasi tres dècades d’estada ben fructífera. Salvant un pas breu per Anglaterra, el músic i compositor ja no es mouria del nostre país en la seva segona i última gran etapa vital i musical. Entre el 1959 i el 1967, així, es va establir a Amposta (Montsià), on va dirigir la banda de música i la Societat Musical la Lira Ampostina, a més de crear-hi l’Orquestra de Cambra i l’Orfeó els Ocells del Montsià. Del 1967 al 1969 es va traslladar a Llíria (Camp de Túria) per a fer-se càrrec de la direcció de la banda de música i de l’acadèmia de la Unió Musical de Llíria, que li va acabar imposant la insígnia d’or. I el 1970 va arribar a Torrevella (Baix Segura) per a dirigir la Unió Musical Torrevellenca i la seva acadèmia, planter de grans músics. Es va morir el 16 de desembre de 1986 en un hospital de Múrcia, pocs dies abans d’estrenar-hi una obra, i fou enterrat al cementiri de Torrevella. A la tomba, on sols figura el nom i la llegenda “mestre de música”, podríem dir que també hi va quedar enterrada una trajectòria professional de primer ordre, però encara ben desconeguda a casa nostra.

I una mica més: A l’Índia, Francesc Casanovas també va ser molt conegut popularment gràcies a la seva orquestra de ball –plena de catalans, com ara el violoncel·lista Francesc Gabarró i el vocalista Antoni Ubach–, que amenitzava les vetllades dels soldats nord-americans al restaurant Firpo’s i al Grand Hotel de Calcuta durant la Segona Guerra Mundial. Jordi Joan Baños, de fet, l’arriba a qualificar del Xavier Cugat de les Índies Orientals, un qualificatiu que té una segona lectura i tot: “Casanovas va ser un personatge de pel·lícula. De fet, el mateix Xavier Cugat va ensumar el perill i no el va deixar créixer als Estats Units”, malgrat que hi va fer viatges freqüents des de l’Índia.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat