L’escamot català enterrat a Crimea

Xúbine, Kirovske, Crimea
Mapa a Google

Quan el 22 de juny de 1941 va començar l’anomenada operació Barba-roja i les tropes alemanyes es van endinsar en territori soviètic, els historiadors Josep Maria Solé i Sabaté i Eduard Puigventós calculen que a l’URSS hi havia cinc milers de refugiats i exiliats provinents de la península Ibèrica, cinc-cents dels quals eren catalans. Una bona part, arran d’aquella invasió nazi, van demanar insistentment d’incorporar-se a l’Exèrcit Roig per poder combatre l’enemic i, després d’uns primers moments de dubte, les autoritats de Moscou van acceptar el servei d’aquells joves i alhora experimentats lluitadors formant petites unitats de guerrillers distribuïdes pels principals fronts de guerra.

De tots aquells nuclis de combat mixts, només n’hi va haver un que es podria anomenar català “en tota propietat”, segons Daniel Arasa, autor de l’indispensable volum 50 històries catalanes de la Segona Guerra Mundial. Es referia al conegut com a grup Fusimanya, format per set catalans i tres soviètics: Miquel Boixó Geli, Josep Fusimanya Fàbregas, Pere Panxamé Alpons, Joan Armenteros Mateos, Joan Pons Guilla, Josep Peral Valdovinos i José Luis Vara Rodríguez, nascut a Getafe però resident durant la guerra del 1936-1939 a Catalunya, a més d’Ígor Kuziakin, Aleksei Kubaixov i Vadim Tarnovski. En els grups de guerrillers estrangers actius a l’URSS era habitual la presència de soldats locals, per qüestions d’idioma i de coneixement del terreny, però també per exercir-hi control polític. En la part catalana, Fusimanya (Roda de Ter, 1908), que havia participat en la fundació del PSUC, era el comissari polític del grup, però el comandament corresponia a Boixó, nascut a Banyoles el 1910 i membre de la primera cèl·lula del PSUC al municipi, veterà del front de l’Aragó i a la batalla de l’Ebre i passat per l’acadèmia militar M. V. Frunze, a Moscou, amb el grau de major.

El febrer del 1943, amb les tropes nazis replegades des del Caucas cap a Crimea després de la desfeta de Stalingrad, els onze soldats de la unitat militar 00125 van rebre l’ordre de passar amb avió a la rereguarda de les fèrries defenses alemanyes a la zona de Kuban, pont d’accés a Crimea. “El destacament guerriller es va llançar amb paracaigudes –de nit, com era habitual– a la rodalia de l’estació ferroviària de Vladislavosk, a l’oest de la península de Crimea, no lluny de Feodòssia. Van arribar a terra en un indret situat entre la línia ferroviària i el mar, en una zona salobre, plana i pelada, molt inadequada per a la lluita guerrillera perquè no hi ha llocs adients per amagar-se. Quedava a prop del llogaret de Xúbine, una mica més elevat en un terreny que descendeix suaument cap al mar”, descrivia Arasa.

No era el lloc on havien planejat aterrar, potser per un error de càlcul dels pilots de l’avió que els duia o per algun altre motiu més tèrbol, i ben aviat van ésser encerclats per un nombrós contingent alemany que els va comminar a rendir-se. Arran de la negativa dels paracaigudistes catalans i soviètics, es va establir un llarg combat del qual no van sortir vius. Només Peral va sobreviure a l’atac, però per poc temps, atès que els nazis el van tancar en un camp de concentració a Crimea mateix on moriria més endavant. “El final d’aquest nucli guerriller no podia ser més dramàtic”, resumia Arasa. “Ni un supervivent en la seva única operació”.

El 1966, ja identificats els nou cossos enterrats a la fossa comuna de Xúbine (Bay Qoca, en tàtar de Crimea), la població va erigir un monument per a la memòria eterna dels paracaigudistes que van intentar alliberar-los dels nazis. El 1977 Miquel Boixó, Heroi de la Unió Soviètica, va rebre la medalla pòstuma dels Partisans de Crimea. I al seu poble natal, des del 2014, la biblioteca del Casal Popular Independentista del Pla de l’Estany porta el seu nom.

I una mica més: Un segle abans de la tràgica dissort de l’escamot guerriller català a Xúbine, uns altres catalans havien lluitat en aquelles mateixes terres. A la guerra de Crimea (1853-1856) entre l’imperi rus i una aliança formada per la Gran Bretanya, França, l’imperi otomà i el Regne de Sardenya, hi van participar alguns soldats catalans enquadrats al segon regiment de marxa de la Legió Estrangera francesa. Com explica Oriol Ribas, eren antics combatents carlins que, acabada la guerra dels Matiners, s’havien exiliat a França. A Crimea van prendre part en episodis decisius com la batalla d’Alma i el setge de Sebastòpol.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat