En record de Joan Alsina i Antoni Llidó, assassinats per Pinochet

Memorial a Joan Alsina
Puente Bulnes, Santiago de Xile
Mapa a Google

Monument a Antoni Llidó
Plaza de los Ceibos, Quillota, Valparaíso
Mapa a Google

Santiago de Xile, 11 de setembre de 1973. A dos quarts de deu del matí, les tanquetes de l’exèrcit estacionades fora del Palau de la Moneda, on hi ha d’ençà de primera hora el president Salvador Allende, comencen a obrir foc contra l’edifici. Poc després, a migdia, avions militars s’afegeixen a l’atac per l’aire. El cop d’estat encapçalat pel general Augusto Pinochet amb el suport de les forces armades, l’oligarquia, una part important dels mitjans de comunicació, un sector de l’Església i els EUA, avança imparable i implacable. Allende, al capdavant del país amb la coalició d’esquerres Unitat Popular d’ençà de les eleccions del 1970, decideix no lliurar-se als colpistes i se suïcida al palau. Començava així, fa mig segle just, una dictadura autocràtica basada en el terror i la repressió que es va allargar disset anys i que deixaria centenars de milers d’exiliats i no pas menys de tres  mil morts i desapareguts, entre militants de formacions d’esquerra i dirigents socials.

En la llarga llista de víctimes de la junta cívico-militar entre el 1973 i el 1990, hi ha dos capellans dels Països Catalans que, com algunes desenes més de sacerdots diocesans de casa nostra, havien aterrat pels volts de la dècada del 1960 en aquell país sud-americà amb desigualtats socials i econòmiques feridores. L’empordanès Joan Alsina i Hurtós (Castelló d’Empúries, 1942 – Santiago de Xile, 1973), per exemple, hi va arribar el gener del 1968, tres anys després d’haver estat ordenat sacerdot a Catalunya. Una vegada instal·lat a Santiago, va exercir de capellà a la parròquia de San Ignacio de la comuna de San Bernardo i va treballar a l’àrea de personal de l’Hospital de San Juan de Dios. Alsina, com molts dels capellans catalans que van anar a Xile aquella època “per canviar de món i canviar el món”, segons l’encertat joc de paraules de la professora María José Larrain Berguño, fou seguidor de la teologia de l’alliberament i es va arrenglerar amb el socialisme democràtic propugnat pel govern de Salvador Allende. Dues opcions vitals que representarien, paradoxalment, la seva sentència de mort als ulls del nou règim instaurat per Pinochet.

Conscients que estava més que fitxat per les forces armades, alguns companys d’Alsina van aconsellar-li que es refugiés a l’ambaixada espanyola just després del cop d’estat. Però la seva resposta va ser negativa: “Hi ha moments a la vida en què cal jugar-se-la i si em necessiten aquí, hi seré.” El 19 de setembre de 1973, el dia en què Xile commemora cada any les Glòries de l’Exèrcit, fou detingut quan anava a treballar a l’hospital. Aquell mateix vespre, una patrulla se’l va endur fins al Puente Bulnes, sobre el riu Mapocho, on li van descarregar una ràfega de metralleta i el van tirar a l’aigua. Al memorial en record seu erigit al lloc de l’assassinat hi ha inscrita la part final de la frase que va adreçar a Nelson Bañados Pinto, el soldat de divuit anys que l’apuntava mentre esperava l’ordre del major Donato López Almarza: “Si us plau, no m’embenis els ulls, mata’m de cara perquè vull veure’t per donar-te el perdó.”

Alsina tenia trenta-un anys. El seu cos, trobat el 27 de setembre, fou soterrat al cementiri parroquial de San Bernardo l’endemà, però el seu nom es manté ben viu a Xile i a Catalunya gràcies, en part, a un dels capellans amb qui havia conviscut. El gironí Miquel Jordà i Sureda, en efecte, va emprendre una recerca personal per descobrir els autors materials i intel·lectuals de l’execució que va desembocar, al cap de més de tres dècades, amb la condemna dels tres màxims responsables: López, el tinent Mario Caraves Silva (que ja era mort) i el soldat Bañados (que es va suïcidar). Com a epíleg de tota aquella recerca, Jordà va escriure el llibre Martirologio de la iglesia chilena (2001). Tal com indica el subtítol, “Juan Alsina y sacerdotes víctimas del terrorismo de Estado”, també relata la vida, l’obra i la mort o desaparició dels sacerdots xilens Gerardo Poblete Fernández i Carlos Wilfredo Alarcón Ferrada, de l’occità André Jarlan Pourcel, del basco-irlandès Miguel Woodward Iribarry i del valencià Antoni Llidó i Mengual.

Nascut a Xàbia (Marina Alta) el 29 d’abril de 1936, Antoni Llidó va quedar orfe de pare a onze anys i va optar per fer magisteri. El 1957, un any després d’acabar els estudis, va decidir d’entrar al Seminari Metropolità de València a Montcada i va ser ordenat sacerdot el 21 de setembre de 1963. Després del pas per unes quantes rectories del País Valencià i fer –amb disgust– de capellà castrense a l’Hospital Militar del Ferrol, el 1969 va arribar a Xile per a exercir de rector d’una parròquia de la població de Quilota, a la regió de Valparaíso. Com a capellà i mestre, ben aviat es va comprometre amb la lluita contra les desigualtats socials que hi va trobar i també es va implicar, d’ençà del 1970, en el nou cicle polític que es va obrir a Xile amb la victòria d’Allende, com a membre del Moviment de Cristians pel Socialisme i algunes iniciatives més.

Abans i tot del cop d’estat, el bisbe conservador de Valparaíso el va instar a abandonar les funcions sacerdotals a les parròquies de la diòcesi i el va comminar a sortir del país, però Llidó s’hi va negar. I tampoc no se’n va anar després de l’assalt al Palau de la Moneda, l’11 de setembre de 1973: al contrari, va decidir de quedar-s’hi i passar a la clandestinitat amb el Moviment d’Esquerra Revolucionària (MIR). El primer d’octubre de 1974 fou detingut a Santiago de Xile i passà a ser un pres no oficial o desaparegut. Malgrat que el règim de Pinochet va negar sempre la detenció, l’informe de la Comissió Nacional de Veritat i Reconciliació del 1991 va donar per fet que Llidó fou conduït al centre de tortures de la policia política (la DINA) i posteriorment al centre de detenció de Cuatro Álamos, abans de desaparèixer.

Malgrat que d’ençà del 25 d’octubre de 1974 no hi ha cap rastre del cos d’Antoni Llidó, el seu cas ha estat sovint, d’aleshores ençà, un exemple de reivindicació de la memòria històrica i de reparació judicial gràcies sobretot a la tasca de la seva germana, Pepa Llidó, i de l’Associació Cultural Antoni Llidó de Xàbia. A més de publicar llibres i documentaris, la família va presentar una querella a l’Audiència espanyola el 1996, amb l’ajuda del jurista llirià Joan Garcés i Ramon, que es va convertir poc després en un dels pilars legals del jutge Baltasar Garzón per a demanar la detenció d’Augusto Pinochet durant una visita mèdica a Londres. El dictador, un any i mig després, va poder tornar a Xile “per raons humanitàries”, però malgrat el revés la família va continuar perseverant fins a aconseguir que el Tribunal d’Apel·lacions de Santiago reobrís la causa d’Antoni Llidó i processés nou responsables directes del segrest de l’únic capellà desaparegut durant la dictadura.

Un destí semblant al d’Alsina i al de Llidó podria haver corregut també Joan Montaner i Espar (la Seu d’Urgell, 1940). D’ençà que fou ordenat capellà a Solsona, el 1963, va tenir ben clar que la seva tasca sacerdotal havia d’anar lligada a l’ajuda en el desenvolupament humà i material a l’Amèrica Llatina o a l’Àfrica. És així com el 1969 va arribar per primera vegada a Xile, amb l’encàrrec de col·laborar amb el bisbat de la ciutat de Concepción en l’assistència espiritual i material a la parròquia del Barrio Norte, un raval amb gairebé 45.000 habitants i problemes greus d’analfabetisme, alcoholisme i desocupació. Tot i no haver-se significat ni militat en cap organització política o social, Montaner creu que la policia el tenia clissat i entravessat des que, per petició veïnal, va començar a presidir la secció local de la Junta d’Abastament i Control de Preus, uns comitès de control popular de preus i distribució d’aliments impulsats pel govern de Salvador Allende amb l’objectiu de contrarestar l’especulació i l’acaparament de productes dels sectors opositors.

L’11 de setembre de 1973 al matí, recorda, va veure passar els avions que anaven a bombardar la Moneda. Però molt més viu és el record del dia 17: mentre dormia, una vintena de soldats van tirar a terra la porta de casa seva i de cop i volta tenia una metralleta al coll. Se’l van endur al quarter del regiment Chacabuco i, després d’un interrogatori molt dur i violent, l’endemà el van traslladar a la caserna d’investigació de Concepción. Al calabós, amuntegats, hi va trobar molts joves del barri, també detinguts. Però només a ell, a dos quarts de nou del vespre, li van comunicar que quedava en llibertat. “No em van voler donar la documentació i m’obligaven a tornar al Barrio Norte, a una hora de camí a peu, quan faltava tan sols mitja hora per a la queda i sense transport públic en funcionament.” Tot i negar-se a sortir al carrer en aquella situació –“semblava que em volien parar una trampa”–, el carrabiner de la porta, fusell en mà, no li va deixar opció: “Usted se va pa’l barrio.”

Cinquanta anys després, Montaner creu que la rapidesa de reflexos en aquell moment li va salvar la vida. De sobte va recordar que al costat mateix de la comissaria hi havia un col·legi de monges dominiques, que havia visitat alguna vegada, i no va dubtar a córrer-hi i trucar a la porta. Va tenir sort: hi va poder entrar i posar-se en contacte per telèfon amb l’arquebisbe. L’endemà al matí, amb l’advocat del bisbat, va desfer el camí fins a la comissaria per a reclamar la seva documentació i, tal com hi va entrar, el van tornar a detenir. Va començar aleshores un altre periple de trasllats i interrogatoris –“estaven obsessionats per si teníem armes”– per l’Estadi Municipal de Concepción, la base naval de Talcahuano i el camp de concentració de l’illa Quiriquina, on es va retrobar amb un company valencià, Ernest Nabàs i Orenga (la Vall d’Uixó, 1941) que s’havia secularitzat a Xile i hi exercia de periodista. El 5 d’octubre els van deixar lliures i es van afanyar a posar-se en contacte amb l’ambaixador espanyol per gestionar de pressa la sortida del país. “El 8 d’octubre ens va acompanyar amb el cotxe oficial a l’aeroport i fins que no es van tancar les portes de l’avió no es va separar ni un moment de l’Enric i de mi”, emfasitza Montaner. L’endemà arribaven a Madrid i el dia del Pilar del 1973 tornava a trepitjar Solsona amb el convenciment íntim que acabava de renéixer.

I una mica més: Amb el triomf de la Unitat Popular a Xile, l’any 1970, el polític i advocat valencià Joan Garcés i Ramon (Llíria, Camp de Túria, 1944) va començar a treballar com a assessor del president Salvador Allende fins al cop d’estat. Tornat a Europa, no va deixar mai la vinculació amb el país sud-americà: el 1996 va dirigir el grup d’advocats de l’acusació popular contra Augusto Pinochet per tortures, terrorisme i genocidi, que va aconseguir retenir el dictador del 1998 al 2000 a Londres. Per això, el 1999 va rebre el Right Livelihood Award, el premi Nobel alternatiu del parlament de Suècia. I, enguany, el parlament xilè li ha reconegut la seva lluita contra la dictadura de Pinochet entre el 1973 i el 1990.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat