31.05.2024 - 21:50
|
Actualització: 24.09.2024 - 03:53
Antiga botiga Al Capricho
Alcalá, 48, Madrid
Mapa a Google
“Es constitueix a Madrid una societat civil particular denominada Madrid Football Club amb l’objecte de fomentar sobre bases progressives l’afició al joc anomenat football association.” Això diu el primer article dels vint-i-dos que formen el reglament del Madrid Football Club, la gènesi del Reial Madrid, datat el 18 d’abril de 1902 i signat per un tal Juan Padrós. Quatre dies després, al foli primer del llibre d’actes de la nova societat, es deia: “Madrid, 22 d’abril de 1902, reunits els iniciadors d’aquesta societat sota la presidència de D. Juan Padrós, l’esmentat senyor la declara legalment constituïda, en vista d’haver estat aprovat el reglament pel Sr. governador civil de la Província [José Sánchez-Guerra].”
Malgrat quedar ben clara la constitució legal del club, el Reial Madrid fa recular algunes setmanes la data del naixement oficiós: el 6 de març de 1902. Aquell dia, un grup de practicants de futbol de procedències diverses (de la Nueva Sociedad de Foot-ball de Julián Palacios fins a estudiants de l’Escola d’Enginyers de Mines, passant per l’equip de l’Association Sportive Française i de l’Sky Foot-ball Club, la primera entitat exclusivament futbolística fundada a Madrid el 1898 sota l’impuls del suís Paul Heubi) va constituir la primera junta del Madrid, presidida per l’esmentat Juan Padrós, i va redactar l’acta fundacional, especialment per iniciativa del germà del primer president oficial, Carlos Padrós. Una altra decisió presa en aquella reunió va ser descartar els colors vermell i blau de l’equip degà madrileny, l’Sky, i adoptar el blanc del Corinthian FC londinenc, el club de futbol amateur més famós del moment a Europa.
En aquests prolegòmens del Reial Madrid actual, doncs, una de les coses que més salten a la vista és la importància capital dels germans Padrós, dos barcelonins arribats a Madrid amb els seus pares vint-i-cinc anys abans. A la capital espanyola, el barceloní Timoteu Padrós i Parals (1840-1901) i la vilafranquina Paula Rubió i Queraltó (1843-1905) van obrir una boutique de moda, complements i teles d’importació, Al Capricho, que en ben poc temps es va convertir en un negoci prometedor al carrer d’Alcalá cantonada amb Cedaceros. A la rebotiga, precisament, els seus dos fills van gestar la fundació del club blanc.
Joan Padrós i Rubió (Barcelona, 1869 – Arenas de San Pedro, 1932) va presidir el club naixent del març de 1902 fins a la darreria de 1903, quan va passar el càrrec al seu germà Carles Padrós i Rubió (Sarrià, 1870 – Madrid, 1950), que el va ocupar entre 1904 i 1908. Quan van deixar la presidència del club, l’un i l’altre es van anar retirant progressivament tant dels terrenys de joc com dels despatxos esportius.
En Joan, després d’haver rebut l’encàrrec de reorganitzar una incipient Federació Espanyola de Futbol entre 1912 i 1913, es va retirar al municipi d’El Hornillo, a Àvila, on va comprar dues finques i es va dedicar al camp i a potenciar la pràctica esportiva entre els infants de la contrada, amb la construcció d’una piscina i tot. Diuen que es va fer vegetarià i que va viure austerament fins a l’11 de maig de 1932, quan el van enterrar a Arenas de San Pedro. Com que es va morir sense descendència, va optar per deixar l’herència a l’Església.
En Carles, com el seu germà, quan va abandonar la presidència blanca el 1908 (amb el títol de president honorari vitalici) també es va retirar al camp. En el seu cas a San Lorenzo d’El Escorial, on disposava de nou finques en què va provar nous cultius i va mirar d’industrialitzar l’activitat agrària. Paral·lelament, va emprendre una carrera política de la mà del Partit Liberal del comte de Romanones, que el va dur a ser diputat a les Corts espanyoles de 1912 a 1918 pel districte de Mataró. Per la tasca en favor del municipi maresmenc d’aquest “català de família, naixement i sentiments”, com es definia ell mateix, l’Ajuntament de Mataró el va nomenar fill adoptiu, va descobrir una placa commemorativa al saló consistorial i li va dedicar un passeig que encara porta el seu nom. El 1917, un any abans de retirar-se també de la vida política, va participar en l’Assemblea de Parlamentaris de Barcelona.
Podria haver mort poc després del seu germà, de fet, perquè amb l’esclat de la guerra del 1936-1939 un grup de milicians van estar a punt d’afusellar-lo al parc del Retiro de Madrid. Va salvar la pell i es va refugiar a Marsella fins a la victòria franquista, quan va tornar a Madrid i va poder viure gràcies al rendiment d’algunes possessions que va aconseguir conservar a El Escorial. Quan es va morir, el 30 de desembre de 1950, fou enterrat al Cementiri Sacramental de San Justo, amb l’assistència de l’aleshores directiu i ex-jugador blanc Santiago Bernabéu.
Que el Reial Madrid tingui poca memòria històrica amb els germans Padrós, tal com demostra metafòricament l’estat d’abandonament de la seva tomba, té força a veure justament amb la llarguíssima ombra de Santiago Bernabéu de Yeste (Almansa, 1895 – Madrid, 1978), sobretot d’ençà que el 1943 va passar a presidir durant quasi quatre dècades el club i va eclipsar els primers passos modests de l’entitat. Per als germans Padrós, podem ben dir, el mal també va venir d’Almansa…
I una mica més: Santiago Bernabéu, per cert, fou el setè fill de l’advocat i administrador de propietats Josep Bernabéu i Ibáñez, natural d’Ontinyent, capital de la Vall d’Albaida (etimològicament, la blanca en àrab).
Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.
—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat
