Els consolats de catalans d’ultramar

Ara mateix es poden comptar gairebé un centenar de consolats a Barcelona, un nombre de representacions –generals o honoràries– molt destacable per a una ciutat de la seva dimensió i condició. I, casualment, si fem un salt en el passat i ens plantem a la baixa edat mitjana, en plena expansió territorial i comercial de la corona catalano-aragonesa per la Mediterrània, es calcula que Barcelona va arribar a tenir si fa no fa la mateixa xifra de consolats de catalans d’ultramar, de les costes de la Provença i del Magrib al Llevant i l’imperi bizantí. Albert Estrada-Rius, cònsol honorari d’Eslovènia i expert en la matèria, està ben convençut que, més enllà de la coincidència numèrica, hi ha un fil conductor –prim i llarg– que lliga l’extraordinària experiència consular medieval barcelonina amb la presència actual de tants consolats a la capital catalana.

A la fi del segle XI i al llarg del XII, en efecte, es va viure en el món mediterrani un augment per terra i mar dels intercanvis comercials i mercantils, gràcies a l’augment de la producció i a l’establiment de xarxes de comerç, sobretot per via marítima. Seguint el deixant de les repúbliques marineres de Gènova, Pisa i Venècia, que es van dotar aviat de gremis mercantils –amb funcions de tribunal gremial i tot– per endinsar-se comercialment cap a Terra Santa i l’imperi bizantí, el Casal de Barcelona també va pujar al carro d’aquesta expansió cap al Llevant de bracet dels seus mercaders.

Per mirar de protegir aquest col·lectiu en auge i les seves activitats –una important font de beneficis fiscals per a la corona–, també a casa nostra va acabar sorgint un sistema basat en tres magistratures autònomes, com les anomena Estrada-Rius, amb una innegable relació interna o contínuum entre si. Així, amb l’objectiu de representar i emparar els mercaders i la gent de la mar, a més de defensar i promoure els interessos marítimo-mercantils dels barcelonins i tots els naturals dels regnes i territoris catalano-aragonesos, es va desenvolupar el Consolat de Mar, a partir de la confluència d’experiències anteriors com les ordinacions aprovades per Jaume I per a l’organització barcelonina dels prohoms de la Ribera del 1258 o els cònsols de mar i aigua dolça a Tortosa d’ençà del 1248. Com a jurisdicció especial, el consolat aplicava la justícia en terres reials en les causes de comerç marítim (i posteriorment també terrestre) als nuclis comercials principals de la corona, de Barcelona a València, passant per Ciutat de Mallorca, Girona, Perpinyà, Sant Feliu de Guíxols i Tortosa.

Una altra figura, més desconeguda, que va aparèixer en aquells moments va ser la dels anomenats cònsols nàutics o viatgers, que tenien la funció d’estendre la jurisdicció reial a bord de les naus mercantils, mar enllà, per donar-los seguretat, dirimir o mediar en els conflictes que hi podien sorgir i, si esqueia, aplicar càstigs. I, una vegada arribades aquelles embarcacions barcelonines als ports de destinació, encara hi havia una tercera institució, la dels consolats de catalans d’ultramar, amb la finalitat de continuar donant protecció a les comunitats de mercaders nacionals als territoris no subjectes a la jurisdicció comtal o reial. La figura del cònsol d’ultramar, nomenat per la ciutat de Barcelona amb el vist-i-plau del rei, es va desenvolupar d’ençà del segle XIII fins a l’aplicació del Decret de Nova Planta al Principat el 1716.

Així com els baili venecians o els podestà genovesos van gaudir d’un alt grau d’autonomia i d’importants beneficis jurisdiccionals i fiscals tant en estats musulmans com cristians, segons l’historiador Daniel Duran i Duelt les funcions i els privilegis dels consolats de catalans establerts de cap a cap del món medieval foren comparativament més reduïts i limitats. Diu, per exemple, que les concessions rebudes pels consolats els permetien únicament d’assegurar algun alfòndec, casa, botiga o forn, o a tot estirar un carrer o una plaça de mercat. Respecte dels privilegis de tipus fiscal i econòmic, detalla que es limitaven a alguna taxa o imposició. I, jurisdiccionalment, el cònsol tenia reconeguda la capacitat de fer de jutge en els conflictes entre els subjectes de la seva jurisdicció, però excloent-ne delictes de sang i en general les causes criminals.

I on hi va haver consolats d’ultramar? Després de l’experiència embrionària dels mercaders catalans a partir de l’últim quart del segle XII, Duran i Duelt n’ha pogut documentar a Alexandria, Armènia-Al·leàs, Bugia, Constantinoble, Famagusta, Gènova, Iscla, Messina, Montpeller, Palerm, Pisa, Salern, Sevilla, Tràpena i Tunis, tot al llarg del segle XIII; a Agosta, Aigüesmortes, Algesires, Almeria, Beirut-Damasc, Cartagena, Catània, Eraclea, Gergent, Granada, Lenti, Licata, Líper, Màlaga, Malta, Marsara/Marsala?, Marsella, Mazara, Milazzo, Modó, Patti, Plaça Armerina, Sant Noixent, Saona, Saragossa de Sicília, Taormina, Tèrmens, Túrpia, Venècia, Xaca i Xifal·ló, a més del de Bruges-Anvers a Flandes, al segle XIV; Ancona, Arles, Avinyó, Berra, Canea, Castellamar, l’Escalea, Florença, Gaieta, Liorna, Manfredonia, Martigues, Niça, Òtranto, Patres, Piombino, Ragusa, Roma, Senya, Siena i l’illa del Xiu, al segle XV; i Provença i Trípoli, al XVI. Encara podem afegir a la llista, durant el període del segle XIV en què el Regne de Mallorca va disposar d’un sistema consular propi, els ports d’Alcúdia, Alger, Almeria, Asila, Bona, Breshk, Bugia, Càndia, Ceuta, Col·lo, Constantina, Fes, Gíger, Granada, Màlaga, Mostagananem, Nife, Ona, Orà, la Pulla, Salern, Sersell, Tedelis, Tenes, Tremissèn i Tunis.

Aquests “precedents històrics més clars i documentats de l’actual ofici consular”, en paraules d’Albert Estrada-Rius, van començar a decaure al llarg del segle XVI a causa de les dificultats amb què topava el comerç a la Mediterrània, amenaçat per la pirateria turca i barbaresca i per una competència creixent del comerç atlàntic. El cop definitiu al Consolat de Mar va arribar amb la derrota en la guerra de Successió i la imposició de la Nova Planta al Principat, que esborrava el dret públic català i les institucions polítiques, administratives i jurisdiccionals pròpies, a més del sistema municipal barceloní. Sols en va sobreviure, de fet, una de les seves aportacions més universals: el codi marítim conegut precisament com el Llibre del Consolat de Mar, acceptat fins a mitjan segle XIX per tots els comerciants i navegants europeus i de més enllà.

I una mica més: Albert Estrada-Rius, amb la ponència “Els cònsols d’ultramar i Barcelona”, és un dels participants en el simposi El mar dels navegants i mercaders i el seu dret, que es farà al Museu Marítim de Barcelona el 29 i 30 de setembre, en ocasió de la commemoració dels set-cents cinquanta anys del Consolat de Mar.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat