Eleccions presidencials xilenes amb rerefons català

Aquest diumenge, enmig d’un interessant procés constituent per a deixar enrere els deixos de la dictadura, Xile passa per les urnes en una doble cita electoral per a renovar tant el parlament com la presidència del país. En aquest segon apartat, fins a set candidats s’han presentat per superar el polèmic i contestat mandat del conservador Sebastián Piñera. I a tots dos extrems de les enquestes, hi trobem noms de reminiscències catalanes.

El més ben posicionat d’ençà que va guanyar les primàries per a elegir el candidat presidencial de la coalició d’esquerres i alternativa Apruebo Dignidad és Gabriel Boric Font, nascut l’11 de febrer de 1986 a la ciutat meridional de Punta Arenas, a la regió de Magallanes i l’Antàrtida Xilena. És el candidat més jove i de base a les eleccions, fill de Luis Javier Boric Scarpa, amb arrels croates, i de María Soledad Font Aguilera, d’ascendència catalana: el seu pare era de Badalona. A la seva web personal, ell mateix explica alguns detalls de la seva biografia i dels seus ideals en termes mig polítics, mig poètics: “Vaig néixer davant l’estret de Magallanes a mitjan anys vuitanta. El mateix any en què el cometa Halley va ocupar les portades dels mitjans de comunicació, va entrar a la història la mà de Déu i va sonar per primera vegada ‘Pateando piedras’ de Los Prisioneros. Un 86 marcat per l’atemptat contra Pinochet i l’estat d’excepció a tot el país.”

Després de fer l’ensenyament obligatori entre el 1991 i el 2003 a la British School de Punta Arenas, es va traslladar a Santiago per a cursar dret a la Universitat de Xile, però d’aleshores ençà es va interessar més pel sindicalisme estudiantil i la política que no pas per l’advocacia. Sempre inscrit en formacions d’esquerres i en moviments socials, Boric Font va fer el pas definitiu cap a la política estatal el 2013, quan es va postular com a independent a les eleccions parlamentàries pel districte 60, el de la seva regió natal, i va obtenir un escó que no ha perdut d’aleshores ençà, tot i els durs atacs verbals dels sectors conservadors i els problemes de salut mental que el van obligar a fer un petit parèntesi el 2018. Així resumeix ell mateix la trajectòria política i l’acció parlamentària fins ara: “Estic convençut que és possible d’avançar cap a una societat més justa i fer una política diferent, i per això al costat del meu equip ens vam proposar canviar Xile de Magallanes estant. Així, vam impulsar al congrés de rebaixar el sou dels parlamentaris a la meitat, millorar la democràcia amb onze propostes concretes, avançar en la igualtat de drets entre dones i homes, treballar per millorar les condicions de vida de les nenes, els nens i els joves del país, lluitar contra l’assetjament al carrer i impulsar Magallanes, a més de preservar i difondre l’ús de les llengües originàries al nostre país.”

Amb aquesta carta de presentació, juntament amb la vinculació familiar, no sobta que el primer d’octubre de 2017 critiqués obertament a Twitter, com a parlamentari xilè, la repressió de la policia espanyola contra el referèndum sobre la independència de Catalunya, on manté bones relacions amb l’òrbita dels comuns i Podem.

Amb tan sols trenta-cinc anys, i sense haver-s’ho proposat fa tan sols un any, aquest diumenge es presenta a les eleccions al capdavant d’Apruebo Dignidad,​ una coalició en què han confluït aquest mateix 2021 les formacions d’esquerres Frente Amplio i Chile Digno, a més d’uns quants moviments de la societat civil. Els sondatges l’han situat una bona part de la cursa electoral a dalt de tot, a una certa distància de l’ultra José Antonio Kast i molt més allunyat dels cinc candidats restants. Qui sap, doncs, si després dels tres presidents xilens de la influent família d’ascendència catalana Montt –Manuel Montt, Jorge Montt i Pedro Montt–, un altre candidat amb cognom català pot acabar assolint la presidència del país abans no s’acabi l’any. I qui sap, si cal una segona tanda, si fins i tot amb el suport de l’últim candidat en intenció de vot a les enquestes, el professor Eduardo Antonio Artés Brichetti (1951), al capdavant de la formació d’extrema esquerra Unión Patriótica. Tal com el seu primer cognom indica, també té vinculació familiar catalana: el seu besavi patern, anarquista militant, va arribar a Xile provinent de Catalunya el primer terç del segle XX.

I una mica més: Les eleccions del 21 de novembre tenen lloc enmig del procés constituent per a redactar una nova constitució xilena el 2022. A la Convenció Constitucional constituïda per a aquest fi l’estiu passat, al costat de la presidenta i activista maputxe Elisa Loncón Antileo, hi ha el vice-president Jaime Bassa (1977), un advocat i professor constitucionalista amb arrels ibèriques que va fer el doctorat a la Universitat de Barcelona i que també es va posicionar públicament arran dels fets d’octubre del 2017 a Catalunya.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat