El viacrucis mediterrani dels jesuïtes valencians expulsats per Carles III

Chiesa del Gesù
Via Borgoleoni, 56, Ferrara, Emília-Romanya
Mapa a Google

Josep Manuel Vidal de València, Josep Antoni Salelles d’Oliva, Francesc Català de Planes, Antoni Conca i Alcaraz d’Ontinyent, Francesc Juan i Sevilla d’Alacant, Vicent Peris de Castelló… Tots aquests noms formen part de la llista de gairebé dos centenars de sacerdots, escolars i novicis de la Companyia de Jesús que, integrats en els nou establiments que la província jesuítica d’Aragó tenia a l’antic Regne de València, van ser sorpresos el 1767 per la decisió expeditiva del rei Carles III d’expulsar-los dels seus territoris. El monarca, amb aspiracions absolutistes, volia lligar curt l’Església hispànica i veia la Companyia de Jesús com un estat dins l’estat i amb obediència incondicional al papat. Amb un decret d’estranyament signat el 27 de febrer de 1767, l’orde més poderós i influent aleshores en terres hispàniques, vinculat per mitjà de l’educació amb les elits socials i intel·lectuals i amb una important tasca missionera pel món, era abolit de la nit al dia.

Entre el 31 de març i el 3 d’abril d’aquell any, en una operació secreta i llampec, 570 fills espirituals de sant Ignasi de Loiola provinents del Principat de Catalunya i dels regnes de València, Aragó i Mallorca foren embarcats al port de Salou en tretze vaixells custodiats per una esquadra de l’armada reial comandada pel mallorquí Antoni Barceló. La destinació era Civitavecchia, als Estats Pontificis, però quan hi van arribar el 13 de maig la sorpresa fou majúscula entre els jesuïtes a bord: el papa Climent XIII no els autoritzava a desembarcar per a mirar d’obligar el monarca hispànic a retractar-se i readmetre’ls. La intransigència de Carles III, juntament amb les dures condicions de vida als vaixells, va obligar a cercar una solució a mig camí tant diplomàticament com geogràficament: Còrsega.

L’illa mediterrània, aleshores, no era ni de bon tros una destinació pacífica. Les forces arrenglerades rere el carismàtic capitost independentista Pasquale Paoli (1725-1807) estaven en plena lluita contra els ocupants genovesos i els seus aliats francesos. Tot i el context, les negociacions van permetre que el mig miler llarg de jesuïtes a la deriva hi desembarquessin a l’agost i s’establissin, majoritàriament, a la ciutat meridional de Bunifaziu, un bastió genovès reclòs entre muralles altíssimes i la mar. No va ser fàcil, és clar, la vida en aquestes condicions i, de fet, quan semblava que els expulsats començaven a trobar-hi el seu lloc i a organitzar-s’hi mínimament, va caure com una nova fatalitat la decisió de la República de Gènova, arran de la incapacitat de neutralitzar l’alçament independentista, de malvendre l’illa per dos milions de francs al rei de França, Lluís XV, perseguidor com Carles III de la Companyia de Jesús als seus dominis.

Tretze mesos després d’haver trepitjat Còrsega, doncs, tocava tornar a pujar als vaixells en direcció als Estats Pontificis, via Gènova. A l’illa quedaven per sempre més, soterrats, una vintena de jesuïtes catalanoaragonesos. Com un malson, la història d’aquells regulars errants es va repetir: les autoritats genoveses no els van donar permís per a desembarcar i el Papa se’n va desentendre per mantenir el torcebraç amb el monarca hispànic. La jugada no li va sortir bé i Climent XIII va acabar transigint i admetent-los, de mala gana, als Estats Pontificis. Amb limitacions, això sí: només podien cercar refugi al nord del país, a Bolonya, Ferrara o Ravenna. Els jesuïtes desterrats de la província d’Aragó van optar per Ferrara, una ciutat que els va acollir sense animadversió i en la qual van acabar trobant un lloc intel·lectualment idoni per a continuar formant-se i un espai apte, la Chiesa del Gesù, per a fer les celebracions litúrgiques i els últims vots, sempre amb l’ajuda migrada i impuntual de la pensió vitalícia assignada per Carles III a compte dels béns de l’orde abandonats i confiscats als seus dominis.

Als Estats Pontificis, la diàspora jesuítica encara va haver de veure i viure la supressió definitiva de la Companyia de Jesús a mans del papa, el 1773. Molts, en la pobresa extrema i despullats dels hàbits, es van anar integrant gradualment a la societat italiana i van reprendre el moviment de renovació humanista i intel·lectual que havien engegat a la província d’Aragó. No és estrany, doncs, que els regulars valencians i catalans es distingissin a l’exili per la seva erudició i les creacions en els àmbits de les ciències i les lletres, per la bona adaptació a l’ambient itàlic de l’època i per l’obertura als corrents culturals europeus.

L’últim gran canvi de guió en la seva vida fou al final de les guerres napoleòniques: l’estiu del 1814, el nou papa Pius VII va restablir la Companyia de Jesús, just abans de l’extinció. Un any després, amb un reial decret, el nét de Carles III, Ferran VII, l’acceptava als seus dominis i li’n restituïa els béns, cosa que va obrir la porta a la tornada dels jesuïtes expulsats quatre dècades abans. Entre secularitzats, regulars que van abandonar l’orde i morts durant el llarg i penós viacrucis mediterrani, es calcula que dels quasi dos centenars d’ignasians empesos a marxar el 1767 dels antics col·legis jesuítics valencians, només una dotzena van poder tornar-hi vius, entre els quals hi ha els esmentats just al començament de l’article.

I una mica més: L’expulsió dels jesuïtes de les onze províncies que la Companyia de Jesús tenia als dominis de Carles III (Aragó, Castella, Andalusia, Toledo, les Filipines, Mèxic, l’Equador, el Paraguai, el Perú, Quito i Santa Fe) s’ha analitzat sovint a partir del vessant i els efectes polítics, econòmics i culturals, però ben poc del punt de vista humà. Això ha fet precisament Francesc J. Monjo i Dalmau, l’autor del llibre Desterrats per ordre de Carles III (PUV, 2023), per a explicar amb tots els detalls el llarg exili dels jesuïtes valencians tot submergint-se en els diaris, les cartes i més documentació escrita que van deixar alguns dels protagonistes d’aquella diàspora.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat