El Transsaharià, el malson dels exiliats republicans al Magrib

Béchar, Algèria
Mapa a Google

La recuperació de la memòria històrica, i molt específicament en el cas de les dramàtiques conseqüències per als vençuts en la guerra del 1936-1939, és una tasca laboriosa i complexa, sobre el terreny i també als despatxos. Però hi ha tot un seguit d’entitats que, com formiguetes, van fent passos per recuperar la memòria i de retruc la dignitat dels represaliats. L’Arxiu de la Democràcia de la Universitat d’Alacant n’és un bon exemple. Va obrir la porta ara fa dues dècades amb la voluntat principal de recollir els fons documentals escrits, gràfics i sonors de persones o entitats destacades de la política, la cultura o l’economia del sud del país, especialment des del final del franquisme fins als nostres dies, però també per rescatar noms i fets caiguts gairebé en l’oblit.

Precisament, un dels camps de recerca en què s’ha especialitzat l’arxiu és el de l’exili poc estudiat dels republicans en terres del nord de l’Àfrica sota administració colonial francesa, d’ençà del març del 1939 fins a la independència d’Algèria el 1962. Es calcula que a les acaballes del conflicte bèl·lic hi van fugir no pas menys de 15.000 refugiats, la majoria de la meitat sud del País Valencià, d’Andalusia i de l’interior de la Península, a bord de vaixells de bandera estrangera com el Lézardrieux, el Rowyn, l’African Trader i el mític i èpic Stanbrook, que va salpar in extremis cap a Orà, amb quasi tres milers de persones, des del port d’Alacant el 28 de març de 1939.

La recepció no va ser millor que la de les desenes de milers d’exiliats que van optar per fugir cap al nord del país, per les Alberes. Les autoritats colonials franceses els van retirar la documentació personal i els van sotmetre a una vigilància estricta, en centres d’internament i de classificació improvisats. I amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial i l’establiment del règim col·laboracionista de Vichy a la França ocupada pels nazis, molts d’ells van acabar en camps de concentració en zones pròximes al desert i integrats a la força a les Companyies de Treballadors Estrangers per a fer feina, en condicions extremes, a les explotacions mineres del Sàhara.

Els investigadors Juan Martínez Leal i Mercedes Guijarro Antón acaben de publicar a l’Arxiu de la Democràcia la llista dels interns en els camps de Bouarfa i Colomb-Béchar, dues poblacions a uns 140 quilòmetres l’una de l’altra a banda i banda de la frontera que separava l’Algèria francesa del protectorat francès del Marroc. Eren, de fet, el centre tècnic i l’administratiu d’un colossal projecte de línia ferroviària, el Transsaharià, que havia d’enllaçar amb 3.650 quilòmetres de raïls les possessions franceses del nord-oest de l’Àfrica, de Dakar a Alger, per a encaminar els recursos naturals de la regió cap a la metròpoli.

La llista, confegida gràcies als documents recuperats de la visita als dos camps de la Creu Roja Internacional durant l’estiu del 1942, inclou el nom fins de 1.934 interns (743 a Colomb-Béchar i 1.191 a Bouarfa), 1.760 dels quals eren republicans. Martínez i Guijarro n’han pogut establir la procedència geogràfica de 1.340 i, gràcies a això, ara podem saber que n’hi havia almenys 377 de provinents dels Països Catalans: una desena de les Illes, 63 del Principat i la majoria, 304, del País Valencià. Un d’aquests últims fou Antoni Gassó Fuentes, Gaskin, que ens va deixar escrit un valuós diari de les penúries i els horrors viscuts del febrer del 1941 al febrer del 1943 en presons, companyies disciplinàries i camps de càstig i mort al Sàhara.

La majoria de treballadors forçats va poder començar a deixar els camps disposats al llarg dels primers quilòmetres del Transsaharià després del desembarcament aliat a Algèria i el Marroc, a la darreria del 1942, i uns quants centenars es van enrolar posteriorment en les forces de la França Lliure, la majoria a la segona divisió blindada del general Leclerc. La novena companyia, formada exclusivament per republicans, va ser de fet la primera avançada que va entrar a París, el 24 d’agost de 1944, amb el borrianenc Amado Granell al capdavant.

I una mica més: En unes condicions habitualment molt dures, amb jornades laborals extenuants i pics de calor fins de 50 graus, no és estrany que molts dels republicans forçats a treballar en règim de semiesclavitud al Sàhara emmalaltissin i fins i tot hi perdessin la vida. Va ser el cas de Vicent Mataix Ferre, de Banyeres de Mariola, que es va morir al desert el 1940. La lluita de la família per a recuperar-ne les restes i repatriar-les al País Valencià, el 2013, va ser objecte del documentari L’últim tren de Bouarfa, de Rosa Brines.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat