El pont de Tolosa que uneix catalans i occitans

Pont dels Catalans
Tolosa de Llenguadoc, Occitània
Mapa a Google

Tolosa de Llenguadoc va acollir, des d’una mica abans i tot de la caiguda de Catalunya al final de la guerra del 1936-1939, una gran quantitat de republicans que fugien del terror i les possibles represàlies de les tropes franquistes. D’ençà del febrer del 1939, per exemple, cercles socialistes i occitanistes de la ciutat, en contacte amb la Fundació Ramon Llull, van obrir una residència d’acollida d’intel·lectuals catalans, per on van passar temporalment d’Antoni Rovira i Virgili fins a Mercè Rodoreda, passant per Pere Calders i Xavier Benguerel en els seus primers passos cap a l’exili. Més endavant, cal recordar, la capital del Llenguadoc es va convertir també en una base de militants antifranquistes, com la del nucli del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL) de Salvador Puig i Antich. Però el lligam contemporani entre Tolosa i Catalunya es pot fer recular una mica més en el temps, fins al principi del segle XX, tal com demostra l’anomenat pont dels Catalans que passa per damunt de la Garona.

L’origen del pont cal cercar-lo en el pla municipal per a envoltar el nucli històric de la ciutat amb una ronda de bulevards, els primers esbossos del qual daten del 1891. Deu anys després, el 1901, el municipi va convocar un concurs per a construir un pas sobre el riu que unís el barri dels Amidonièrs amb el de Sant-Çubran. Inspirant-se en el pont Adolphe de Luxemburg, finalment l’arquitecte Paul Séjourné es va encarregar de l’obra, que es va construir entre el 1903 i el 1913 principalment amb pedra i ciment. El pont fa 257 metres de llargada i 22 d’amplada, i té una altura de 45 metres. Malgrat que no és el més impressionant ni el més antic de la ciutat, des del final del 2018 ha entrat a formar part del catàleg de monuments històrics de Tolosa, al costat de la basílica de Sant Serni, al Torre de Serta o la fàbrica aeronàutica Latécoère de Montaudran.

Per a explicar l’origen del nom, d’entrada cal dir que durant el procés de concepció i construcció fou conegut com el pont dels Amidonièrs, però la cosa va canviar l’estiu del 1907. El motiu fou una visita oficial de regidors de l’Ajuntament de Barcelona, amb el batlle Domènec Joan Sanllehy i Alrich (1847-1911) al capdavant, durant les festes de Tolosa. La comitiva barcelonina va arribar a la primeria de juny a la capital llenguadociana i el dia 9, abans del banquet de comiat, el consell municipal es va reunir de manera extraordinària per rebatejar l’avinguda Brieu com a avinguda Barcelona i per posar el nom de Catalans al pont aleshores en construcció dels Amidonièrs.

El periodista Josep Morató i Grau, que va acompanyar la delegació com a corresponsal especial de la Veu de Catalunya, va transcriure la conversa franca que va mantenir, tot tornant amb tren cap a Barcelona, amb el batlle Sanllehy, al voltant del significat que veia en aquelles festes. “Li diré: de significat, no n’hi veig cap d’una manera clara… Ens obsequien molt, ens afalaguen molt, ens ovacionen molt, però jo no sé veure en això una mira determinada. Naturalment que ells tenen certs interessos que els preocupen: els ferrocarrils transpirinencs, interessos comercials, la qüestió dels vins… Però jo crec que aquests entusiasmes no obeeixen a cap mira interessada.” “Sap el que veig, jo, en tot això? –afegia tot seguit Sanllehy– Hi veig un resultat molt afalagador per a Barcelona i per a Catalunya. Perquè veig que Barcelona, capital de Catalunya, entra amb aquestes festes a fer un paper en les relacions internacionals. I això ho trobo molt hermós, molt hermós… Barcelona és forta, és rica, és intel·ligent i camina d’una manera esplendorosa pel camí del progrés. I veig que amb aquestes festes se li reconeix una personalitat, considerant el seu municipi com una institució digna d’intervenir en el tracte amb els territoris veïns.”

“Com a alcalde, com a barceloní i com a català, n’estic content, content. Crec que puc estar-ho i que podem estar-ho tots, perquè a tots ens agrada que Barcelona i Catalunya siguin tan ben considerades.” I concloïa: “Això per mi és un corrent de simpatia que va creixent entre Tolosa i Barcelona, que al capdavall són ciutats germanes i tenen uns mateixos orígens.” Ací, la crònica de Morató tallava la conversa així: “Però en aquell instant travessem la plana de Muret… i els records històrics ens treuen de la realitat present i ens fan pensar en la realitat passada. I entre els veïns de seti [al tren] s’entaula conversa sobre la batalla de Muret i evoquem la figura del rei Pere.” Queda clar, doncs, que per moltes guerres i batalles guanyades o perdudes, de temps passats o presents, el pont entre Tolosa i Barcelona, entre occitans i catalans, continua ben viu i transitable.

I una mica més: La històrica relació catalano-occitana és al centre de l’interès del Casal Català de Tolosa, una entitat creada per un grup d’exiliats el 1944 i que, vuitanta anys després, impulsa la cultura catalana i la memòria històrica a la capital del Llenguadoc amb tota mena d’activitats. Al principi organitzava festes catalanes com ara Sant Jordi i la Diada de l’Onze de Setembre, a més d’aplecs de sardanes. Però, amb el temps, la llista s’ha anat ampliant amb tallers de teatre, clubs de lectura i biblioteca, activitats per a infants i d’esplai, conferències, cursos de català, excursions, sopars de germanor i fins i tot castells.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat