El músic garrotxí que va esclatar a l’altra riba de l’Atlàntic

Nínxol 31 del panteó de la SADAIC
Cementiri de la Chacarita, Buenos Aires
Mapa a Google

El 16 de gener de 1932, quan Miquel Ribas i Miràngels va néixer a Olot, el seu futur professional d’alguna manera ja estava predestinat. El seu pare era un pianista afeccionat que amenitzava festes populars per la Garrotxa amb l’Orquestra Casanova i el seu oncle tocava professionalment en formacions de Barcelona. Amb aquests antecedents, no és estrany que s’hi interessés ben d’hora, per la música, i que a tretze anys ja es traslladés a Barcelona per entrar al Conservatori Superior. Amb la incorporació més endavant a l’orquestra de varietats on tocava el seu oncle, Miquel Ribas va obrir una etapa de col·laboracions amb tota mena de formacions, algunes de les quals prou populars a l’època i amb demanda a l’estranger i tot.

Va ser així com, en una ronda de concerts per l’orient a la dècada del 1950, el jove Ribas es va creuar amb la cantant argentina Lydia Scotti i el seu Combo Latino a Teheran. Tal com explicava l’estudiós Joan Barbarà en un article complet a Revista de Girona, sembla que van congeniar i ella, atreta pel talent musical de l’olotí, el va contractar com a pianista i director del seu conjunt i se’l va endur cap a Amèrica. Per un cop d’atzar, la vida de Miquel Ribas va fer un tomb absolut, amb canvi de nom inclòs: Scotti i el seu marit, abans d’aterrar a l’Argentina, li van suggerir d’adoptar el nom artístic de Mike.

I amb aquesta denominació, Mike Ribas, va començar una segona trajectòria professional de primer nivell com a pianista, arranjador, compositor i director musical. Va col·laborar en nombrosos programes de ràdio i televisió de l’Argentina i va arribar a dirigir l’orquestra simfònica estable del Canal 13, el més important del país. Es calcula que va compondre la banda sonora de gairebé trenta pel·lícules, unes dues-centes sintonies televisives i tres centenars de cançons interpretades per artistes de renom internacional com Olga Guillot. I és especialment recordat per haver dirigit els dos discs sorgits dels recitals que el 1970 i 1971 van fer al cafè-concert La Fusa a Buenos Aires i Mar del Plata els creadors de la bossa nova: Vinicius de Moraes, Toquinho, Maria Creuza i Maria Bethânia, la germana de Caetano Veloso.

La participació decisiva en aquests enregistraments mítics va aportar encara més notorietat a Ribas, a qui van començar a oferir també la direcció de grans espectacles teatrals a Buenos Aires. D’ençà del final de la dècada del 1970, així, va assumir l’adaptació i la direcció de musicals de gran èxit com Annie, Cats, Chicago, Grease, Hello Dolly i Maipo siempre Maipo. I l’11 de desembre de 2009, amb la revista La rotativa del Maipo en cartellera a Buenos Aires, la seva vida es va apagar prematurament de resultes de les lesions causades per una relliscada fatídica, quaranta dies abans, en un restaurant de Barcelona.

Si la mort a setanta-set anys va ser del tot casual, la seva presència aquell Nadal del 2009 a Catalunya no ho era gens. De fet, com detallava Barbarà, cada un any o dos solia passar algunes setmanes a Olot –amb la seva dona Hilda i el seu fill Diego– aprofitant les vacances de l’estiu austral a l’Argentina. I cal dir, també, que professionalment mai no va deixar de col·laborar amb artistes catalans. Al principi dels anys 1960, per exemple, va fer de pianista i arranjador a la Gran Orquestra de Xavier Cugat. I a partir de la dècada del 1980 va treballar sovint amb el cantant targarí Xavier Ribalta, amb qui es coneixia des de l’època d’estudis musicals a Barcelona. Amb ell, justament, va actuar per última vegada a la seva ciutat natal, durant el congrés Cançocat a Olot del 15 al 17 d’abril del 2004. L’endemà, Ribas va rebre el I premi Montllor a la trajectòria artística, un reconeixement que s’afegia al que li havia concedit a l’altra banda de l’Atlàntic la Societat Argentina d’Autors i Compositors (SADAIC), el 1987, com a millor compositor de música de cinema. Les seves restes, justament, reposen al panteó de la SADAIC del cementiri de la Chacarita a Buenos Aires.

I una mica més: Una mostra del pes i la vigència de Mike Ribas a l’Argentina és la inclusió d’un dels seus temes a l’àlbum Síntesis Moderna: An Alternative Vision of Argentinean Music (1980-1990), publicat el 21 d’octubre passat pel segell britànic Soundway Records.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat