El misteriós retaule català perdut enmig de la península del Sinaí

Monestir de Santa Caterina
Península del Sinaí, Egipte
Mapa a Google

El 25 de novembre se celebra la festivitat de Santa Caterina, una data que a casa nostra tradicionalment ha anat lligada al parament del pessebre, just un mes abans del dia de Nadal. L’imaginari col·lectiu i la literatura popular solien parlar de Caterina com d’una jove estudiosa del segle IV d’Alexandria (Egipte) que, volent convèncer l’emperador romà Maximí –o Maxenci, segons les fonts– de l’error de perseguir cristians, va ser martiritzada i morta. Però tant la incertesa sobre la seva existència històrica com el caràcter fabulós de la seva hagiografia van empènyer l’Església Catòlica a retirar fa mig segle el dia de la seva festa del santoral: “Non solum Passio S. Catharinae est omnino fabulosa, sed de ipsa persona Catharinae nihil certum affirmari potest”, es deia al Calendarium Romanum (1969). Això sí, es va deixar l’opció de mantenir-ne el culte als llocs on n’hi havia tradició i, de fet, el 2002 es va restablir al calendari catòlic com a festa de memòria facultativa, però no obligatòria.

El misteri que envolta el mite de Caterina d’Alexandria no va impedir, ni de bon tros, que fos àmpliament venerada per tota la cristiandat d’ençà de ben antic, tal com demostra el fet que el monestir de la Transfiguració, fundat el segle VI per ordre de l’emperador Justinià al Sinaí, prop del lloc en què les Sagrades Escriptures deien que Moisès havia vist l’esbarzer ardent, havia rebut les taules de la llei i havia fet brollar l’aigua que va sadollar el poble d’Israel, a partir del segle XI va passar a ser conegut amb el nom de Santa Caterina perquè la llegenda deia que uns àngels havien transportat el seu cos martiritzat d’Alexandria fins al mont Sinaí. La custòdia de les suposades restes de la santa, trobades en una cova per un monjo de la comunitat, va convertir ràpidament el monestir en un important centre de pelegrinatge del cristianisme ortodox, que va augmentar en l’època de les croades també amb fidels catòlics romans. Entre aquests hi va haver, sobretot els segles XIV i XV, molts cavallers (novel·lescs i tot), devots i mercaders catalans, que hi feien parada anant cap a Terra Santa o tornant-ne, tant per a venerar la santa com per a fer-li ofrenes o deixar-hi tota mena d’exvots.

A l’antic refetor gòtic del monestir, per exemple, es conserven inscripcions i escuts d’alguns cavallers catalans que hi van passar. I entre els presents donats a la comunitat del Sinaí és molt notable, tant pel valor artístic com per la singularitat de la donació, un magistral retaule gòtic de santa Caterina, exposat a la basílica en què reposen les seves relíquies, que destaca “entre la banalitat encarcarada de les icones bizantines d’aquell temple grec”, en paraules de Lluís Nicolau d’Olwer. De poc més d’un metre d’altura, s’hi reprodueix la figura de la donzella cristiana, dreta, amb la palma de màrtir en una mà i la roda del suplici a l’altra. I, tal com deixen ben clar els dos escuts a la part superior –el de l’esquerra, amb les barres del Casal de Barcelona coronades; i el de la dreta, probablement amb l’emblema de la Ciutat de Mallorca–, és d’origen català. Ens ho confirma la inscripció que hi ha amb caràcters gòtics als peus de la pintura: “Aquest retaule fiu fer lo honrat en Bernat Maresa, ciutadà de Barchinona, cònsol de cathalans en Domàs en l’an MCCCLXXXVII.”

Bernat Maresa, en efecte, el 1385 va rebre l’encàrrec dels consellers de Barcelona d’encapçalar el consolat d’ultramar de Damasc, que tenia cura dels afers comercials, jurídics i polítics de la Corona d’Aragó a la vasta regió que anava de la Petita Armènia fins al port de Beirut, passant per l’actual capital de Síria –Domàs, en català antic. Segons Daniel Duran i Duelt, que ha estudiat a fons el retaule i el seu context, el mandat de Maresa al consolat de Damasc va ser clau, perquè se li va encarregar de reactivar-lo tot introduint-hi una reforma profunda en l’organització i el funcionament. La donació del retaule, amb la voluntat d’exalçar tant la puixant comunitat catalana a la zona com la seva persona –a la part inferior esquerra de la taula apareix un escut que inclou segurament una guatlla maresa, en al·lusió al seu cognom–, va coincidir justament amb l’eclosió de Barcelona com a port d’embarcament de pelegrins cap a Terra Santa.

No en tenim gaires dades més, de Bernat Maresa, com tampoc de l’autor de la pintura, que apareix esmentat al darrere, “Martinus de Villanova pinxit”, juntament amb l’any, 1388. El mateix Duran i Duelt, tot i les poquíssimes referències disponibles, es va aventurar a llançar la hipòtesi que el tal Martí de Vilanova podria haver estat un pintor, d’origen català o mallorquí, més influït per l’estil sienès que no pas per les tendències pictòriques catalanoaragoneses del seu temps. Malgrat algun esment en cròniques medievals de viatges i romiatges a Terra Santa, l’obra d’aquest pintor misteriós i encarregada per un desconegut cònsol d’ultramar va restar en l’oblit fins el 1909, quan l’investigador J. Couyaut-Barthoux, de l’Institut Francès del Caire, la va redescobrir a casa nostra per mitjà d’un article a l’anuari de l’Institut d’Estudis Catalans que va tenir força repercussió.

I una mica més: El 1910, un any després del redescobriment de la taula gòtica catalana al monestir de Santa Caterina del Sinaí, el monjo orientalista benedictí Bonaventura Ubach es va desplaçar fins al “Montserrat de l’Aràbia” i, meravellat davant la peça, va arribar a oferir 20.000 francs de l’època a la comunitat sinaítica per a endur-se-la. La resposta sempre va ser negativa… fins el 2004, quan en ocasió del Fòrum de les Cultures els monjos de Santa Caterina van acceptar que, temporalment i excepcionalment, el retaule s’exposés a Barcelona.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat