El mestre berguedà que va salvar el patrimoni arquitectònic de Cuba

Centro Cultural Francisco Prat Puig
Corona entre Heredia i Bartolomé Masó, Santiago de Cuba
Mapa a Google

Al carrer del Pontarró de la Pobla de Lillet, al Berguedà, no gaire lluny de les fonts del Llobregat i de la cimentera gaudiniana del Clot del Moro, va néixer l’11 de novembre de 1906 Francesc Prat i Puig, fill del mestre de l’escola. Al cap de poc, la família es va traslladar a Santa Coloma de Farners, el poble de la seva àvia, i després, a Calella. Amb els estudis de batxillerat acabats, el 1926 va ingressar a la Universitat de Barcelona: per complaure el pare, que li havia inculcat la passió per la pedagogia i volia que fes carrera d’advocat, es va llicenciar en filosofia i lletres i també en dret. Però el pas per la universitat va implicar també la descoberta d’una altra passió, l’arqueologia, gràcies a les classes rebudes de l’historiador i professor Pere Bosch i Gimpera, un dels grans impulsors de la disciplina al nostre país.

Al Maresme, ja en temps de la República, va fer de professor d’història i de geografia a l’institut de Mataró, però també hi va fer els primers passos com a arqueòleg adscrit a l’Institut d’Estudis Catalans: va dur a terme un mapa arqueològic de la comarca i va localitzar l’aqüeducte romà de Pineda. Aquestes dues fal·leres, l’ensenyament i l’arqueologia, ja no l’abandonarien mai més, ni en les etapes més fosques de la seva vida. Perquè amb l’adveniment de la guerra del 1936-1939, empès per les seves conviccions catalanistes i d’esquerra, es va allistar voluntàriament a l’exèrcit republicà i va participar en uns quants combats al front del Pirineu, a més d’exercir de comissari cultural de la brigada 131. Va pagar amb escreix la implicació directa i ferma en el bàndol perdedor: com molts republicans, al començament del 1939 va haver de fugir del país.

Les autoritats franceses el van enviar al camp de concentració d’Agde, a Occitània, i ràpidament es va presentar voluntari per a col·laborar en la infermeria organitzada pels refugiats mateixos, la majoria catalans. Va ser així com va entrar en contacte amb Raymond Aris, un farmacèutic local apassionat, com ell, per l’arqueologia. Prat Puig ho va deixar escrit així: “L’atzar em va permetre conèixer M. P. Aris, un farmacèutic d’Agde que, per amor a l’arqueologia, va demanar al cap dels camps una autorització per deixar-me sortir i fer recerca a la finca de la Clape, prop del cap d’Agde.”

La campanya arqueològica fou ben reeixida i Prat Puig va poder demostrar que el jaciment era una antiga ciutat ibera, amb murs de defensa, zones d’explotació de basalt i una necròpoli. Per aquesta troballa i unes quantes més va rebre alguns reconeixements institucionals, però res d’això no el va fer desviar de l’objectiu: aprofitar la mínima ocasió per deixar el camp i també una Europa en guerra. El setembre del 1939 s’embarcava des de Bordeu, amb els documents d’identitat d’un cunyat mort, cap a l’Havana via Nova York i Miami.

Va arribar a Cuba al cap de dos mesos, amb tan sols trenta-tres anys, i al desembre se li van unir la dona i les dues filles, vingudes directament de Catalunya, amb la intenció de començar una nova vida a l’exili. Una nova vida, sí, però seguint les passions de sempre. D’una banda, va començar a impartir cursos d’història de l’art a la Institució Hispano-Cubana de Cultura i va acabar essent professor de la matèria a la Universitat de Santiago de Cuba, la ciutat on la família acabaria clavant les arrels. Les quatre dècades llargues de docència, durant les quals va publicar obres canòniques com ara El prebarroco en Cuba (1947) i una guia dels monuments més antics de l’illa, les va compaginar amb nombrosos encàrrecs de restauració d’edificis. Va començar aquesta segona tasca a la zona de l’Havana, amb la rehabilitació de l’església de Nostra Senyora del Roser i la de l’Esperit Sant (la més antiga que es manté dreta a la capital), a més del castell de La Real Fuerza, i posteriorment va intervenir també en edificacions de Camagüey, Bayazo, Gibara i algunes poblacions més. Però la majoria d’intervencions seves es van concentrar a Santiago de Cuba, la ciutat que el va encisar: va treballar al castell del Morro i a la fortalesa de San Pedro de la Roca, com també en edificis de gran importància històrica, com ara la Casa de Diego Velázquez, la residència del primer governador espanyol de l’illa. El 1951 també va guanyar el concurs per a la construcció de la nova seu del govern municipal, al parc de Céspedes, inspirant-se en un disseny de cabildo del segle XVIII.

La seva aportació interminable també es va concretar com a fundador de la Casa del Caribe de Santiago i com a impulsor del Museu d’Art de la ciutat, a més d’exercir d’assessor en institucions com ara la Comissió Nacional de Monuments i l’Oficina Tècnica de Restauració del Centre Històric de Santiago, on va formar professionals de l’actual Oficina del Conservador encarregats de rescatar, restaurar i preservar el patrimoni arquitectònic, la seva gran obsessió vital.

I una mica més: Després de la mort de Francesc Prat i Puig a la seva finca d’El Caney el 28 de maig de 1997, tots els indrets on va deixar empremta el recorden d’una manera o una altra: a la font del Carrilet de la Pobla de Lillet, hi té una placa d’homenatge des del 1998; a Agde, el Groupe de Recherches Archéologiques li’n va dedicar una altra el 2005 al monument del camp de concentració, a més d’una petita plaça; i a Santiago de Cuba, la seva segona pàtria, ara fa vint anys es va inaugurar el Centro Cultural Francisco Prat Puig, amb la seva gran col·lecció d’objectes trobats i restaurats.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat