El llegat universal de Pau Casals

Casals Hall
Chiyoda City, Tòquio
Mapa a Google

El 22 d’octubre farà exactament cinquanta anys d’ençà de la mort del músic i compositor Pau Casals i Defilló (el Vendrell, Baix Penedès, 1876-San Juan, Puerto Rico, 1973), un dels catalans més universals del segle XX gràcies a la seva faceta com a reputat director d’orquestra i violoncel·lista i, també, pel seu discurs pacifista i la seva contribució a la democràcia al món en uns moments molt convulsos de la humanitat. I, com a català universal, Casals també va mirar d’universalitzar la catalanitat sempre que en va tenir l’ocasió, com ara en el missatge a Catalunya que va transmetre des dels estudis de la BBC a Londres el 1945 o amb el famosíssim discurs del “I am a Catalan” davant l’assemblea general de les Nacions Unides del 24 d’octubre de 1971. El llegat universal de Casals es mesura sobretot amb la música que va compondre i interpretar i els valors que va defensar i transmetre, però també té un vessant material, palpable, en forma de museus, festivals i auditoris dedicats a la seva figura que hi ha escampats per mig planeta. Al Vendrell natal, sense anar més lluny, hi ha dos espais imprescindibles per entrar en el seu univers, el Museu Pau Casals i la casa de la família. Però és resseguint els passos del seu exili forçós, arran de l’ocupació franquista de Catalunya, que ens adonem que el seu bagatge continua ben viu també lluny de casa i malgrat l’inexorable pas del temps.

A Prada de Conflent, on es va refugiar els primers temps després d’haver travessat el massís de l’Albera, cada estiu s’hi fa un festival de música de cambra de gran renom que va engegar ell mateix el 1950, a més de disposar d’un Espai Pau Casals a la mediateca municipal amb material, objectes i informació dels períodes intermitents que va viure a la falda del Canigó. A l’altre gran refugi particular de Pau Casals a l’exili, el Puerto Rico d’on era la seva mare, Pilar Defilló i Amiguet, també hi ha records musicals i museístics destacables del gran mestre. Des del 1957, per exemple, se celebra el Festival Casals a San Juan, la capital, on també va obrir la porta el 21 de juny de 1977 el Museo Pablo Casals amb la missió de conservar i difondre la seva llarga estada a l’illa. A la casa colonial que allotja el museu, al districte històric de San Juan, Casals hi va viure els últims disset anys i hi va acabar la seva obra més emblemàtica, El Pessebre, un oratori compost sobre un poema de Joan Alavedra que va portar i dirigir en molts racons del planeta, d’Anglaterra a Grècia, passant per França, Alemanya, Itàlia i Hongria, a més dels EUA, Mèxic i l’Argentina.

El 1964, justament, en va sonar la versió en català al Teatro Colón de Buenos Aires amb l’Orquesta Sinfónica Nacional, solistes i cors de Córdoba i de Rosario. I precisament en aquesta última ciutat, el 31 de maig de 1992, el Centre Català de Rosario va inaugurar un gran monument a Pau Casals signat per l’artista sabadellenca Rosa Folch i Roca. Al principi es va instal·lar al parc de la Independència, però el 1999 les autoritats municipals el van traslladar a la Rambla de Catalunya. Casals també va dirigir El Pessebre a la ciutat mexicana de Guadalajara l’any 1970, convidat per un altre compositor i director d’orquestra català, Enrique Gimeno Teixidó. Fou la llavor del Festival Casals de Mèxic, que es va desenvolupar anualment fins el 1974. La seva empremta a la capital de l’estat de Jalisco no es va esborrar, atès que d’ençà del 1971 una avinguda porta el seu nom.

Més al nord del continent, als EUA, Casals també hi va portar El Pessebre i va tenir una gran activitat. A més de tocar i rebre distincions tant a la Casa Blanca com a les Nacions Unides (on hi ha un bust seu a la primera planta), es va implicar activament del 1962 al 1973 en el Marlboro Music Festival, creat pel seu amic i pianista Rudolf Serkin, que es continua fent actualment sota la direcció artística del gran pianista japonès Mitsuko Uchida. I al Japó, on el príncep hereu ja havia rebut Casals el 1961 al mateix Palau Imperial de Tòquio, hi trobem un dels homenatges materials més importants i alhora desconeguts dedicats al gran músic català: l’auditori Casals Hall d’Ochanomizu. Dissenyat pel reconegut arquitecte Arata Isozaki (el mateix que va signar el Palau Sant Jordi de Barcelona), va obrir la porta el 1987 i, integrat d’ençà del 2003 a la Nihon University, va acollir tota mena de concerts de cambra fins el 31 de març de 2010. Malgrat una campanya per salvar-lo del tancament que va rebre el suport de la vídua del compositor, Marta Montañez Martínez, no s’ha pogut reobrir.

Sí que és ben actiu, en canvi, el joveníssim Casals Forum de la Kronberg Academy, un potent centre internacional de música clàssica situat al cor d’Europa, a la localitat alemanya de Kronberg im Taunus, que forma violoncel·listes de tot el món seguint el mestratge i els valors musicals de Pau Casals. La primera pedra de l’edifici, concebut per l’estudi berlinès Staab Architects, es va posar en una data ben simbòlica, el primer d’octubre de 2017, i després d’una inversió de seixanta milions d’euros es va inaugurar amb tots els honors fa poc més d’un any, el 23 de setembre de 2022. És l’exemple més recent, i resplendent, de la vigència i potència, professional i humana, d’aquest català universal anomenat Pau Casals.

I una mica més: A tres-cents vint quilòmetres del flamant Casals Forum de Kronberg im Taunus, fa trenta-dos anys es va descobrir un monument a Pau Casals, al costat de l’Herzog August Bibliothek de Wolfenbüttel (Alemanya). És obra de l’artista alcoià Antoni Miró i va ser impulsat per la incansable activista Matilde Romagosa per mitjà de l’agrupació cultural Pau Casals Freunde.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat