El director d’òpera català que va triomfar a la Rússia tsarista

Teatre Mariinski
Plaça del Teatre, 1, Sant Petersburg, Rússia
Mapa a Google

Buenos Aires, 16 de juliol de 1917. Enmig de l’oblit i la pobresa, la vida intensa de Joan Goula i Soley arribava al final. Feia quasi dues dècades que aquest director, compositor i empresari operístic, nascut el 1843 a Sant Feliu de Guíxols i amb una gran projecció internacional al darrere, s’havia instal·lat a l’Argentina. Però, això de fer les Amèriques, sembla que no li va anar tan bé com a molts altres compatriotes seus, perquè els negocis que va provar no li van sortir tal com havia previst. I això que, al Vell Continent, havia arribat al cim més alt de la fama artística.

Al seu poble natal, de fet, ja havia començat la carrera musical amb les primeres lliçons de solfeig. I a disset anys es va traslladar a Barcelona per continuar els estudis de música al costat del compositor maonès Nicolau Manent i Maurant (1827-1887). La carrera de director d’orquestra, la va començar després a Mallorca, on entre el 1866 i el 1870 va fundar i va dirigir l’Orfeó Republicà Balear –molt lligat als Cors de Clavé– i es va encarregar, unes quantes temporades, de dirigir muntatges operístics al Teatre Principal de Palma. Entre els seus alumnes predilectes hi havia Francesc Mateu i Nicolau (1847-1913), un baix més conegut amb el nom artístic de Francesco Uetam, i Dionísia Fité, una jove soprano amb qui es va acabar casant.

El salt qualitatiu de Goula es va produir l’any 1870 amb l’arrencada d’un llarg periple com a director d’orquestra per les principals capitals musicals d’Europa, com ara Berlín, Breslau, Dresden, Frankfurt, Hamburg, Karlsruhe, Leipzig, Munic i Stuttgart, a més de Barcelona, Palma, Lisboa i Madrid. Però va ser sobretot a Rússia on va aconseguir anomenada i prestigi, primer com a director d’orquestra del Teatre Imperial de Moscou i, poc després, ja al capdavant de l’Òpera de Sant Petersburg, on es va estar algunes temporades i va triomfar sovint acompanyat de Dionísia Fité i Francesco Uetam.

Malgrat que fou un dels directors favorits del tsar Alexandre II –a qui va dedicar una cantata– i que, en reconeixement a la seva trajectòria musical, va ser afavorit per l’emperadriu Maria de Hessen-Darmstadt amb un valuosíssim anell de brillants, Goula va acabar deixant Rússia a partir de la dècada del 1880. La situació política crítica del país, amb el tsar greument malalt i revoltes a la frontera amb Pèrsia, el van empènyer a acceptar una oferta per a dirigir el Teatre Reial de Madrid, on també va ser professor de cant de la soprano barcelonina Andreua Avel·lina Carrera i Teris.

I amb la idea d’implantar l’òpera espanyola a Amèrica, d’ençà del 1895 ja el trobem instal·lat a l’Argentina, on es va tornar a casar (el 1908) amb la filla d’una influent família catalana de Buenos Aires –trenta anys més jove que ell– i va fundar (el 1910) el Conservatorio Argentino de Música y Canto. Ja no se’n mouria, d’Amèrica, tret de breus períodes per a dirigir algunes companyies del Liceu de Barcelona i del Teatre Principal de Palma, on és considerat l’introductor de Wagner. En el terreny empresarial, a l’Argentina es va picar els dits sovint amb les companyies operístiques que va muntar, i l’última obra que va dirigir, casualitats de la vida, va ser al Casal Català de Buenos Aires. Coses del destí, la mort en la misèria de Goula va anar seguida, pocs mesos després, de la Revolució d’Octubre a Rússia, que de retruc va posar fi a l’imperi dels tsars, els seus principals valedors i impulsors artístics en vida.

I una mica més: Malgrat que Joan Goula, com a director d’òpera, es va moure sovint en cercles aristocràtics i monàrquics, ideològicament es pot dir que va ser un home de conviccions republicanes. Ho explica molt bé l’escriptor Toni Strubell al llibre novel·lat Caimó (2021), en què recrea un encontre casual a Mònegue entre Goula i Pere Caimó i Bascós (1819-1878), nascut també a Sant Feliu de Guíxols i propagador indiscutible del republicanisme federal a l’àrea de Girona.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat