El deportat republicà que va revolucionar la historieta il·lustrada francesa

Castilsabás
Loporzano, Plana de Uesca, Aragó
Mapa a Google

Cementiri d’Antíbol
1270 Bd André Breton, Antíbol, Occitània
Mapa a Google

Durant les dècades del 1970 i 1980, a l’estat francès, la majoria de nens experimentaven cada setmana un plaer indescriptible a l’hora d’anar a comprar la revista infantil Pif Gadget al quiosc, impacients per descobrir quina joguina original regalava i, també, per llegir a les seves pàgines les aventures del gos Pif, que donava títol a la publicació. Pocs infants, val a dir, es fixaven en la signatura al peu de les vinyetes, un tal C. Arnal. Tampoc els seus pares en sabien gran cosa, de la vida d’un ninotaire que suposaven que es deia Claude Arnal, més enllà que d’ençà de mitjan segle XX també havia estat el pare d’uns altres personatges icònics de la historieta francesa com Placid i Muzo, Clopinet i Roudoudou. En sabien tan poca cosa, de fet, que ni sospitaven que rere aquella signatura s’amagava un home i una història increïbles.

El començament de la trajectòria professional de Josep Cabrero Arnal (1909-1982), com es deia realment el dibuixant i caricaturista, cal anar-lo a cercar a la Barcelona dels anys 1920 i 1930, on de ben jove es va destacar en el dibuix i la il·lustració gràcies sobretot a personatges antropomorfs com Cascarilla Detective, la mosca Paco Zumba i el gos Top, molt influït pels models de Disney. Les seves historietes tenien cabuda en revistes infantils com TBO i Pocholo de Barcelona i KKO de València, però de tant en tant també en dibuixava per a públic adult a la revista de sàtira política L’Esquella de la Torratxa i a l’eròtica Papitu, en aquest darrer cas amb el pseudònim Cea.

En ple èxit professional, Cabrero Arnal va veure com la vida se li capgirava per la guerra. Primer, amb la del 1936-1939, en la qual va canviar les plomes per les bombes i es va allistar voluntàriament al front d’Aragó, on el van ferir en un peu. Significar-se en defensa de la república li va comportar, com a desenes de milers de persones més, haver-se d’exiliar al començament del 1939, arran de l’avenç imparable de les tropes franquistes per Catalunya. Va anar a parar als camps de concentració establerts per les autoritats franceses a les platges nord-catalanes, d’on no va poder sortir fins al cap d’un any. 

Poc després, una altra guerra tornava a capgirar-li la vida amb l’ocupació nazi de França. Com molts republicans antifeixistes que s’hi havien refugiat, Arnal va acabar essent lliurat pel règim de Vichy als alemanys i deportat el gener del 1941 a Mauthausen, un camp de treballs forçats austríac especialitzat a exterminar els interns per extenuació. Dels set mil rotspanier que hi van entrar, sols dos mil en van sortir vius al final de la Segona Guerra Mundial. Cabrero Arnal, amb el número d’intern 6299, va formar part de la llista de supervivents gràcies precisament a la il·lustració: durant els quasi cinc anys d’internament, els seus dibuixos pornogràfics van tenir èxit entre els membres de les SS. Amb trenta-sis anys, poc més de quaranta quilos de pes i la salut tocada, el maig del 1945 deixava enrere l’infern amb la intenció de renéixer.

I ho va aconseguir a París, on el Partit Comunista Francès li va donar feina al diari L’Humanité i a la revista infantil Vaillant. En aquesta nova etapa vital i laboral, la data del 26 de març de 1948 és marcada en roig perquè va ser quan el seu personatge més conegut, el gos Top, creat i criat feia dues dècades a Barcelona, va donar pas a en Pif. I va ser tan gran, l’èxit que va obtenir la nova sèrie, que el 1966 la revista es va haver de rebatejar amb el nom de Vaillant, le Journal de Pif i, ja des del 1969, directament com a Pif Gadget. Al principi de la dècada del 1970, de fet, hi va arribar a haver números amb tiratges d’un milió d’exemplars, un fenomen sense parangó a tot Europa. Això sí, a causa de les seqüeles de Mauthausen, Cabrero Arnal s’havia anat retirant progressivament de la primera línia i cada vegada delegava més les històries del seu gosset en col·laboradors com Roger Mas. I el 7 de setembre de 1982, l’endemà d’haver fet setanta-tres anys, es va morir prop de la Mediterrània, a Antíbol (Provença), sense haver tornat a trepitjar la seva ciutat adoptiva, Barcelona.

Adoptiva, sí, perquè no fa gaires anys, en una apassionada recerca de memòria històrica que es va materialitzar en la primera biografia de Cabrero Arnal, el fill d’exiliats aragonesos Philippe Guillen va descobrir-ne el lloc de naixement, fins aleshores desconegut. Va ser entrevistant la dona de l’activista manresà Josep Bailina, també deportat a Mauthausen, que va sentir a parlar de Castilsabás, un minúscul poble al costat d’Osca d’on els pares de Cabrero Arnal van marxar quan ell era petit per anar-se a establir al Guinardó de Barcelona. I és justament en aquest barri barceloní on la Cooperativa Cultural Rocaguinarda ha volgut homenatjar-lo enguany, en el quarantè aniversari de la mort, amb el llibre Barcelona-Mauthausen-París. Josep Cabrero Arnal, itinerari d’un dibuixant genial i amb una exposició itinerant que es pot veure a la llibreria Jaimes de Barcelona fins el 19 de novembre.

I una mica més: Una de les amistats entre deportats que Cabrero Arnal es va endur del camp de Mauthausen va ser la del fotògraf barceloní Francesc Boix, conegut sobretot perquè va ésser l’únic català que va testificar en els judicis de Nuremberg contra la cúpula nazi. Una amistat que va quedar plasmada en algunes tires còmiques de Pif, en què Boix apareixia caricaturitzat.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat