El català que va triomfar a Londres parlant pingüinès

Broadcasting House
Portland Place, Londres, Gran Bretanya
Mapa a Google

Un dels èxits sonats de la programació televisiva infantil mundial del tombant de segle va ser la sèrie d’animació Pingu, que seguia els passos d’un pingüí i la seva colla d’amics al pol sud. Creada amb plastilina i la tècnica de l’stop-motion pels animadors Otmar Gutmann i Harald Muecke, les primeres quatre temporades dels dibuixets foren produïdes i emeses pel canal suís SF DRS del 7 de març de 1990 al 9 d’abril de 2000 amb la participació estel·lar de l’actor milanès Carlo Bonomi (1937-2022), que hi interpretava tots els personatges de la sèrie amb un llenguatge inventat per ell mateix: el pingüinès. Malgrat que era format per sons inintel·ligibles, la veritat és que no necessitava traducció, cosa que va ajudar a consolidar la producció més enllà de la Confederació Helvètica. Fins al punt, de fet, que la productora britànica HIT Entertainment s’hi va interessar i va acabar estirant les aventures d’en Pingu i companyia dues temporades més, de l’1 d’agost de 2003 al 3 de març de 2006, per a BBC Two. En aquella segona etapa, Bonomi va cedir el testimoni a dos joves actors establerts a Londres i amb experiència en mímica: el també italià Marcello Magni i el català David Sant.

David Sant (1968) ha explicat alguna vegada que va descobrir el teatre a disset anys gràcies al seu professor de literatura i posteriorment va treballar al Teatre Nacional de Roma com a intèrpret de màscares en obres com ara Memòries d’Adrià. A la dècada dels anys 1990 es va traslladar a viure al Regne Unit, on va exercir tant de director com d’actor en companyies de teatre, de mim, d’acrobàcia i de titelles amb què va obtenir, en alguns casos, premis en festivals internacionals. Una de les companyies per on va passar i que més l’han marcat va ser Peepolykus, a la qual es va afegir quan arrencava, el 1996: des del començament, ha estat reconeguda per un estil de comèdia “anàrquic, sublim i ridícul” que s’ha comparat sovint amb el dels Germans Marx, el de Buster Keaton i el del grup Monty Python.

Amb tot aquest bagatge a l’esquena, doncs, el 2003 fou seleccionat juntament amb Marcello Magni per a posar la veu a la cinquena i sisena temporades de Pingu, una experiència que recordava així en una entrevista al Guardian de fa uns quants anys: “Quan una productora britànica va comprar-ne els drets, el 2001, van veure que els calia algú que pogués parlar el pingüinès tan bé com l’inventor d’aquell llenguatge, Carlo Bonomi, de manera que els vaig enviar el meu currículum. Necessitava els diners. Havia fet ronda amb la meva companyia de teatre i les coses sempre anaven una mica justes.”

Sobre el llenguatge peculiar de la sèrie, afegia: “La llengua sona una mica aleatòria, però en el fons és molt precisa. Teatralment, és com el grammelot, una tècnica utilitzada al teatre i a la commedia dell’arte durant segles. És concebuda per a sonar com una llengua real i el públic pot endevinar què significa, però bàsicament és un galimaties.” Els rodatges eren esgotadors, confessava: “Els animadors havien d’escriure cada episodi en anglès i després es filmaven les escenes amb els ninots. Tot seguit, havíem de traduir els texts al pingüinès i enregistrar els diàlegs fixant-nos en els personatges a la pantalla.” Sant i Magni doblaven, per dir-ho d’alguna manera, fins a disset personatges, i en general a cada capítol s’inventaven gairebé sempre totes les paraules, malgrat que algunes, per l’ús recurrent, s’acabaven consolidant amb una forma més o menys concreta, com ara tellibelli (joguina) i ciochilani (beure).

Sobre l’experiència, també comentava: “No cobràvem drets, tan sols una tarifa diària. Aleshores no en sabíem res, d’aquest aspecte del negoci: només fèiem teatre físic. Si ho haguéssim sabut, ja seríem milionaris!” Ara, cal dir que les dues temporades posant veu al pingüí més mediàtic i famós entre els infants del planeta li van obrir la porta a la BBC i més cadenes britàniques, que van voler continuar explotant el seu talent a la televisió. D’aleshores ençà, va començar una llarguíssima carrera també en el terreny audiovisual com a doblador, actor, productor i guionista d’un gran nombre de comèdies de situació i dramàtiques. Ha format part d’ençà de llavors, sigui actuant, doblant o dirigint, de sèries ben conegudes a la Gran Bretanya com ara My Spy Family, Hotel Trubble 3, The Revolting World of Stanley Brown, Jonathan Creek, Home, Spitting Image 2, Stella, Paddington 2 i especialment de les últimes quatre temporades de Benidorm, un serial multipremiat que es va emetre del 2007 al 2018 amb molt d’èxit, sobre les vivències d’un grup de turistes britànics en un hotel fictici a la ciutat de la Marina Baixa.

I una mica més: El caràcter improvisat dels diàlegs en pingüinès afavoria, en algun cas, l’aparició d’algunes frases en la llengua materna dels dobladors, tal com van detectar nombrosos televidents catalans al vintè capítol de la cinquena temporada. Si es para bé l’orella, es pot sentir el carter com, de sobte, deixa anar unes quantes paraules clarament en català.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat