El dibuixant catalanovalencià de línia francobelga

Festival International de la Bande Dessinée d’Angoulême
71 Rue Hergé, Angulema
Mapa a Google

Un dels records més intensos que guardo de la infància són els extraordinaris còmics d’Éditions du Lombard, amb seu a Brussel·les, que va traduir magistralment al català –durant les dècades del 1960 i el 1970– Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Encara conservo a casa, de fet, àlbums com La fura golafre (traduït per Miquel Martí i Pol), Les enquestes del coronel Clifton i, sobretot, Les aventures d’Espirú i Fantàstic, a càrrec de Johanna Givanel Pasqual i Pere Calders molt abans que es traduïssin en castellà. Juntament amb l’entrada del còmic francobelga a les pàgines de Cavall Fort gràcies a les traduccions de Joaquim Carbó i Albert Jané, tots aquells volums de les col·leccions la Xarxa i l’Ocell de Paper van representar a les acaballes del franquisme un moment de gran vitalitat de les bafarades en català.

Un dels protagonistes indiscutibles d’aquella onada, amb permís dels primers àlbums de Tintín en català (gràcies a Joaquim Ventalló i l’Editorial Joventut), va ser sens dubte Espirú, el personatge ideat el 1938 pel francès Rob-Vel i renascut amb molta força el 1952 de la mà i el traç del belga André Franquin a les pàgines de la revista Spirou, que encara es manté viva actualment. Com també són ben vius els àlbums d’Espirú i Fantàstic que, posteriorment a Franquin, han continuat apareixent sota la firma i la ploma de nous dibuixants. De fet, el gener del 2006 fins i tot es va posar en marxa la iniciativa Une aventure de Spirou et Fantasio par…, una col·lecció d’àlbums complementaris de la sèrie regular, cadascun concebut per un autor consagrat amb una història autoconclusiva i un punt de vista particular.

En aquesta línia ha excel·lit un dels membres més destacats de l’anomenada Nouvelle Bande Dessinée, el parisenc Émile Bravo (1964), fill de pare català i mare valenciana: ‘El meu pare es va refugiar durant la Guerra Civil a França, on va conèixer ma mare, i com que ell no podia tornar a casa s’hi van quedar a viure’, explicava en una entrevista recent. Des de bon principi, el seu nom està implicat de ple en la generació que ha canviat de soca-rel el còmic francès: a la dècada del 1990 es va integrar a l’Atelier Nawak, al costat de Lewis Trondheim, Christophe Blain, Joann Sfar i David B i, el 1995 va cofundar el mític Atelier des Vosges, al qual s’acabarien sumant gradualment molts més grans noms del còmic actual com Frédéric Boilet, Marjane Satrapi i Marc Boutavant.

Ja amb reconeixements importants a l’esquena sobretot amb les sèries de Jules i Aleksis Strogonov, Bravo va emprendre el 2008 tot un desafiament personal. Es va imposar de crear el seu propi Spirou per mirar de resoldre els nombrosos enigmes que, com a lector empedreït des de la infantesa, li plantejava el personatge de Franquin: per què sempre porta l’uniforme de grum si no ha exercit mai l’ofici? Es va arribar a enamorar mai? Tenia consciència política? D’on venia la seva amistat amb Fantàstic? Per respondre totes les qüestions, Bravo va decidir d’anar als seus orígens, el 1938, just abans de l’esclat d’un esdeveniment majúscul de la història recent de la humanitat: la Segona Guerra Mundial. Basant-se en les notes sobre el conflicte bèl·lic que l’advocat i periodista Paul Struye enviava al govern belga a l’exili a Londres, l’autor explica no sols l’Spirou més primerenc, sinó sobretot com va viure la població civil a la Bèlgica ocupada pels nazis.

Aquesta aproximació particular a les arrels del personatge es va començar a plasmar amb Le Journal d’un ingénu (2008), guardonat ràpidament amb el premi essencial del prestigiós Festival d’Angulema. Aquell èxit immediat el va empènyer a continuar la història amb tres volums més, en els quals ha anat treballant al llarg de l’última dècada, sota el títol genèric de Spirou ou l’espoir malgré tout: el primer es va publicar el 2018; l’any passat va sortir el segon, que porta justament aquest cap de setmana al Festival d’Angulema; i enguany publicarà l’últim, amb què es completaran més de tres-centes pàgines de noves aventures de Spirou. Cap dels títols, per cert, no s’ha traduït al català.

I una mica més: Un personatge de còmic, França i la Segona Guerra Mundial són tres conceptes que també van lligats a la història dels barcelonins José Cabrero Arnal, ninotaire de família aragonesa, i Francesc Boix, fotògraf vocacional del Poble-sec. Tots dos, després de lluitar en el bàndol republicà a la guerra del 1936-1939, van ésser deportats al camp d’extermini de Mauthausen. Van ser uns dels pocs que van aconseguir sobreviure a l’horror nazi i, al final del conflicte, es van establir a París, on Cabrero va començar a publicar a les pàgines del diari comunista L’Humanité les aventures de Pif le chien. En algunes tires d’aquest famós còmic francès, hi va caricaturitzar el seu amic Boix, aleshores conegut per ser fotògraf de L’Humanité i, durant el judici de Nuremberg, també de les atrocitats de Mauthausen.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàsposa catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat