27.03.2020 - 21:50
|
Actualització: 24.09.2024 - 03:58
Endangered Language Alliance
3 West 18th Street, Nova York
Mapa a Google
En l’imaginari col·lectiu occidental, la ciutat més multicultural del planeta és sens dubte Nova York. Des que un grup de neerlandesos es van establir al sud de l’illa de Manhattan el 1624, en territori algonquí, la singular ciutat nord-americana ha crescut gràcies a onades constants d’immigrants arribats d’Europa, primer, i del món sencer, més cap aquí.
La mostra més gràfica d’aquesta hiperdiversitat és, potser, el mapa que acaba de publicar l’Endangered Language Alliance (ELA), una entitat nascuda el 2010 per a ‘documentar i fomentar la diversitat lingüística i les llengües amenaçades a Nova York i més enllà’. Amb el títol de Languages of New York City, es marquen sobre la ciutat més de sis-centes llengües de les prop de vuit-centes que es calcula que parlen els vuit milions d’habitants de la metròpoli. Són exactament les 631 llengües i variants que els membres d’ELA han pogut confirmar que es parlen en gairebé un miler de llocs de la ciutat, des de barris ben definits fins a petits restaurants. Hi apareix, per exemple, el lenape, l’idioma algonquí que es parlava just on ara s’aixeca Nova York. I també el català, inclòs en el requadre corresponent a la seu de les Nacions Unides, on Andorra té cadira pròpia.
La interessant diversitat lingüística de Nova York, doncs, no sol passar per alt. Molts mitjans, com ara el New York Times, no s’estan de recordar-ho amb articles com aquest i aquest. I els mateixos novaiorquesos en són ben conscients en el seu dia a dia. Ho demostra Daniel Bogre Udell, un jove estudiant que fa uns quants anys, en una estada acadèmica a l’Aragó i un voluntariat posterior a la seu d’ERC a Barcelona, es va enamorar de la llengua i la política catalanes. Tornat a la seva ciutat, des del 2014 va decidir impulsar WikiTongues, un repositori col·laboratiu de les set mil llengües vives que hi ha al món.
A l’hora d’encarar aquesta tasca ingent, Bogre es va basar en dos grans recursos que tenia a l’abast: les eines d’internet i, és clar, en Nova York. ‘Visc en una de les ciutats més diverses del món lingüísticament, si no la més diversa, i per tant tinc l’oportunitat de trobar-hi parlants de moltes llengües i de crear un corpus de continguts bons per ajudar-me a construir una marca’, explicava aleshores. D’entrada, doncs, WikiTongues va començar a rodar gràcies a les entrevistes que feia amb parlants de diferents llengües establerts a Nova York –com les mallorquines Anita i Ona– o que hi eren de passada –com l’Artur. No va ser fins més endavant que la iniciativa es va començar a eixamplar exponencialment amb enregistraments fets pels mateixos parlants des de tots els racons del planeta –com aquest des de Perpinyà–, que han ajudat a convertir WikiTongues en un entretingut i interessant mosaic de llengües vives obert al món des de ‘territori lenape a Brooklyn, Nova York’.
I una mica més: Per a descobrir el rastre català a Nova York, una referència indispensable és el llibre Nova York a la catalana, escrit pel periodista Carles Capdevila després d’haver-hi viscut dos anys. Hi ressegueix la pista de divuit personatges o entitats catalanes a la Gran Poma, l’empremta deixada, entrevistes amb catalans residents aleshores a la ciutat i un recull de citacions d’autors nostrats sobre Nova York. Un apartat, aquest últim, que es podria ampliar ara amb algunes frases que l’escriptor menorquí Ponç Pons ha deixat plasmades al llibre Els ullastres de Manhattan (2020), de caràcter molt més personal, però també basat en una estada a la ciutat dels gratacels.
Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàsposa catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.
—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat
