Catalunya, terra (exportadora) de gegants

“Lo rey David ab lo giguant.” Aquesta frase senzilla, treta de l’anomenat Llibre de les solemnitats de Barcelona, forma part d’una relació d’elements que van concórrer a la processó de Corpus de l’any 1424. A primer cop d’ull, podria semblar intranscendent. Però el fet que hagin passat sis-cents anys exactes des que va ser escrita sí que és mereixedor de tota l’atenció i fins i tot de celebració. La primera referència de figura monumental que tenim documentada a casa nostra i a tot Europa, de fet, és celebrada amb tots els honors el diumenge, 28 d’abril, amb un aplec nacional a l’Arc de Triomf de Barcelona en el qual s’esperen quasi dues-centes cinquanta colles geganteres arribades dels quatre punts cardinals de Catalunya i algunes de més enllà i tot.

Que el primer esment escrit dels gegants sigui barceloní i que sis segles després hi hagi centenars de colles només a Catalunya, amb unes vint-i-cinc mil persones implicades directament i quatre mil figures censades, donen prou idea de la potència del fenomen geganter a casa nostra. Però això no ens ha de fer creure que els gegants siguin una tradició o expressió cultural exclusivament catalana, ni de bon tros. Tal com es pot observar a l’exposició Gegants al món, oberta al públic fins el 5 de maig a la Casa dels Entremesos de Barcelona, hi ha ben bé un centenar de països dels cinc continents que tenen figures de gegants, això sí, amb formes, formats i significats lleugerament diferents els uns dels altres. A Europa, per exemple, la tradició també és molt potent tant al nord de França i a Valònia (on es conserva un document del 1430 que parla de la presència d’un gegant a Nivelles) com a Flandes i el sud dels Països Baixos. I, a la conca de la Mediterrània, n’hi ha una gran tradició tant a l’illa de Sicília com a la regió de Calàbria.

Que un país petit com Catalunya sigui gegant en aquest aspecte concret de la cultura popular també ho demostra que hagi estat des de fa segles i encara ara terra de bons constructors i exportadors de figures. Una prova és que, antigament, els gegants de moltes poblacions de la península Ibèrica que en tenien provenien d’escultors catalans, com ara els vuit gigantones de Toledo, encarregats a la segona meitat del segle XVIII i que es poden veure per Corpus. O també els exemplars centenaris de municipis com ara Allariz i Ribadavia, a Galícia, obra d’Eusebi Vidal. I al segle passat, del malauradament desaparegut establiment El Ingenio del carrer de Rauric de Barcelona van sortir centenars de parelles geganteres destinades a municipis de tots els Països Catalans i de bona part de la geografia ibèrica.

L’exportació de figures, lluny de refredar-se amb el canvi de mil·lenni, continua prou viva ara mateix gràcies a empreses i tallers especialitzats del Principat, amb creacions tan reconegudes com la geganta Elisabeth-Christine de Wolfenbüttel, esculpida el 1991 per Cristina Fortuny Albiol del Taller de Can Boter de Tiana (Maresme). Aquest exemple quasi únic actualment de figura gegantera a Alemanya, el va impulsar el Casal Català de Wolfenbüttel per a commemorar el tricentenari del naixement d’Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, esposa de l’arxiduc Carles d’Àustria. L’any següent, Jordi Grau del taller el Drac Petit de Terrassa va construir la parella War i Peace de la ciutat de Sheffield, ben coneguda a Anglaterra. I Manel Casserras Boix de Solsona, el 1993, va rebre l’encàrrec de fabricar uns pagesos catalans i uns reis exposats d’aleshores ençà en un parc temàtic a Shima (Japó).

Lluís Ardèvol i Julià, en un complet article per al Calendari del món geganter del 2017, va seguir la pista de totes aquestes figures contemporànies amb segell català exportades cap a Europa i més enllà. Hi esmentava Toni Mujal, que des de Cardona (Bages) ha creat l’Ochtingus d’Ochtezele (Alts de França) i l’imponent Jean le Bûcheron de Steenvoorde (2015). En aquest municipi del Flandes interior, també hi trobem la Maria i la Marona, del mataroní Lluís Torner, i en Jacobus, sorgit del taller Sarandaca de Granollers amb Ramon Aumedes al capdavant. A més d’en Jacobus i del curiós Edgar l’Motard de Steenvoorde, de l’obrador granollerí també han sortit en Narcisse de Sequedin, els tres gegants Marie de la Motte, Pitche i Mitche (2008) de Haubourdin, en Pierre Paulus de Châtelet i els gegantons Henri le Tisserand i Jeanne la Fileuse de Pérenchies, al nord de França. En aquesta mateixa regió d’alta concentració gegantera, el taller de Jordi Arnay Espuga Giné de les Borges Blanques hi ha aportat la geganta Alys de Comines, a més d’en Philippe des Huchets de Lestrem, en Toubac de Mouscron (Valònia) i la Jadwiga de Polònia la Filipiniana de Lovaina (Flandes).

I és gràcies al taller empordanès Ventura i Hosta de Navata, regentat pels artesans David Ventura i Neus Hosta, que els gegants de factura catalana han arribat fins al continent americà. Són al darrere, per exemple, dels de la Universitat de Santa Clara a Califòrnia i del de la Universitat de Virgínia, un homenatge a la figura del tercer president dels EUA i considerat pare fundador del país, Thomas Jefferson. I, Pacífic enllà, també van signar una recreació dels gegants de la ciutat de Barcelona –amb la indumentària del 1986– per al municipi de Yokohama (Japó).

I una mica més: A banda l’exportació de figures per Europa i mig planeta, alguns estudiosos com ara Franco Vallone consideren que la important tradició gegantera que hi ha a Sicília i a Calàbria es deuria, ben probablement, als segles de dominació catalana d’aquestes terres.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat