Catalans i valencians en el desembarcament de Normandia

Omaha Beach, Normandia
Mapa a Google

La Segona Guerra Mundial, l’esdeveniment històric més transcendental del segle XX, no va afectar directament la península Ibèrica. Però això no implica, ni de bon tros, que milers d’homes del nostre país –més enllà dels nord-catalans– no s’hi impliquessin indirectament a les files de la resistència i l’exèrcit francesos, com a soldats integrats en cossos de la Gran Bretanya i dels EUA, o com a combatents de l’URSS i de l’Alemanya nazi. L’historiador i periodista tortosí Daniel Arasa, autor de 50 històries catalanes de la Segona Guerra Mundial (Laia, 1998), ho deixava ben clar a la introducció: “Resulta gairebé estrany no trobar almenys un català en qualsevol de les grans batalles i fronts de la Segona Guerra Mundial a Europa, Àfrica i l’Orient Mitjà. N’hi ha a Stalingrad o Normandia, a El Alamein i Tunísia, a Narvik i Montecasino, sobre les aigües de l’Atlàntic o a les muntanyes del Caucas, al maquis francès i entre els partisans soviètics d’Ucraïna, amb les tropes aliades de les Ardenes, els embarcats precipitadament a Dunkerque o els alliberadors de París.”

En el cas concret del desembarcament de Normandia del 6 de juny de 1944, la invasió amfíbia feta en un sol dia més gran de tots els temps, no hi manquen principatins ni valencians, entre els més de 130.000 soldats transportats per mar i aire de la Gran Bretanya. Més enllà del pes destacadíssim per a garantir l’èxit de l’operació aliada de l’agent doble barceloní Joan Pujol, Garbo, a les platges de Utah, Omaha, Gold, Juno i Sword van saltar a terra un bon grapat d’ex-combatents republicans enrolats amb l’exèrcit francès a les ordres del general Philippe Leclerc, com el també barceloní Fermí Pujol, Germà Arrué de Benaguasil, els germans Miquel i Pere Solé Pladellorens del Bruc i el borrianenc Amado Granell. A les files de l’exèrcit britànic també hi havia alguns republicans exiliats o fugits de l’Espanya franquista, com ara el metge gironí Francesc Dalmau, que més tard seria batlle de Palamós. L’estiu del 1941, Dalmau s’havia escapat del Batalló de Càstig de Soldats Presoners núm. 1 de Punta Carnero, a Algesires, nedant fins a Gibraltar. Ja en territori britànic, es va posar a les ordres de l’exèrcit i tres anys després participà com a caporal de la unitat de voluntaris Number One Spanish Company en la macrooperació de Normandia.

I també trobem soldats amb arrels al nostre país entre les tropes nord-americanes desembarcades aquell dia decisiu en l’esdevenidor de la guerra. És el cas de John Signes, nascut el 18 de desembre de 1922 a Newark (Nova Jersey), fill d’una parella de valencians (Batiste Signes, de Gata, i Maria Rosa Ortiz, d’Oliva) que va emigrar al principi del segle XX, com moltíssimes famílies més, als EUA i el Canadà. Entrevistat pel periodista Juli Esteve el 2013, a punt de fer noranta-un any, Signes explicava “amb el seu valencià de fort accent americà”: “A Escòcia ens vam entrenar en uns quants camps. I també mos donaven permisos per a despistar l’enemic, de manera que el 6 de juny del 1944, el dia D, estàvem de festa a Londres. La policia militar em va parar perquè tornara de seguida, perquè ja havia començat la invasió. En arribar, els companyers em van dir que en la nit, el cel havia estat ple d’avions que duien paracaigudistes.”

“Els únics tirs que he pegat –continuava relatant en aquella conversa amb Esteve– són els que feia quan arreglava la metralladora, per vore si caminava bé. No he matat mai ningú. Ja sense perill, vam passar per París i vam continuar hasta Châlons-sur-Marne, on muntàrem la base. Allí vaig conèixer dos refugiats d’Alzira que parlaven valencià. I uns catalans. En sentir-los vaig dir: ‘Això és valencià!’ Jo no sabia que el català i el valencià eren la mateixa cosa. Un dia, en un ball al Café du Cirque, vaig trobar Janine, la meua dona.”

I una mica més: El testimoni de John Signes és un dels més de set-cents amb què Juli Esteve ha escrit L’emigració valenciana als Estats Units i el Canadà: el somni americà contra el caciquisme i la fil·loxera (2021), un llibre imprescindible per a seguir els passos dels més de quinze mil valencians que van emigrar a l’Amèrica del Nord entre el 1906 i el 1922 a causa de la crisi a les terres de secà del País Valencià.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat