Catalans a Guantánamo

Plaza 24 de Febrero, Guantánamo, Cuba
Mapa a Google

En l’imaginari popular, el topònim Guantánamo remet principalment a dos conceptes: d’una banda, al centre de detenció fora del dret internacional establert pels EUA a l’extrem sud-oriental de Cuba; i, d’una altra, a una de les cançons més populars del repertori musical cubà, “Guantanamera“, amb les primeres estrofes extretes d’un poema del pare de la pàtria, José Martí. Però, de fet, darrere el nom de la infame base naval nord-americana i de la famosa tonada, hi ha la sisena ciutat més poblada de l’illa, a una vuitantena de quilòmetres a l’est de Santiago de Cuba. El dia 1 de desembre vinent, les autoritats locals celebraran oficialment el cent cinquanta aniversari de l’atorgament del títol de villa a Guantánamo al cèntric parc 24 de Febrer, molt a prop de l’indret a la riba del riu Guaso on, cap al 1827, un grup de comerciants catalans havien establert tot de magatzems que acabarien donant lloc, el 1870, al municipi.

La regió més oriental de Cuba, habitada originalment pel poble taïno, durant el procés de colonització hispànica havia restat poc poblada en comparació amb la resta de l’illa. De fet, no va ser fins al final del segle XVIII i el començament del XIX, arran de l’esclat revolucionari al veí Haití, que no hi va arribar una onada important de colons, essencialment francesos i franco-haitians, atrets per les possibilitats agrícoles d’aquelles terres banyades pel riu Guaso. En poc temps hi van establir indústries cafeteres, sucreres i cotoneres, amb mà d’obra esclava, i en paral·lel hi va començar a arribar un nombre gens negligible de catalans, que ràpidament es van ensenyorir del comerç regional al capdavant de petites botigues i establiments, sales de billar i magatzems. Al llarg del XIX, també hi van fer cap grups més reduïts de jamaicans, indis de Colòmbia, hindús i xinesos, que juntament amb l’escassa comunitat criolla anterior i les poblacions africanes esclavitzades, van convertir Guantánamo en la zona geogràfica de Cuba de més complexitat etnogràfica.

“Entre els anys 1840 i 1880 es distingeix el procés més intens en la formació de les elits i grups de poder intern a Guantánamo. El limitat sector crioll existent al final del segle XVIII i el principi del XIX a l’arribada de les onades migratòries es manté com a sector mitjà i petit, però sense possibilitat d’ascendir en l’estructura econòmica i sociopolítica de la zona, a causa de les vies i estratègies desenvolupades per francesos, franco-haitians i catalans”, afirma una de les principals expertes del procés de formació i desenvolupament de la regió, Virgen Maure López, a la seva tesi doctoral (2009). I és que, com a grups predominants en el sector agrícola i comercial, francesos i catalans es van acabar consolidant com l’elit econòmica i política local, amb figures que en defensaven els privilegis i els interessos com el periodista d’origen català Ezequiel Planas des de les pàgines del diari La Voz del Guaso i el polític sitgetà Rafael Llopart i Ferret, batlle de Guantánamo (1882-1886) i diputat cubà per l’anomenat Partit Autonomista (1885-1890).

Més enllà d’aquesta important empremta primerenca i fundacional, el rastre català a Guantánamo –com en moltíssimes ciutats més de Cuba– és intens i variadíssim pràcticament fins als nostres dies. L’historiador i poeta Regino E. Boti Barreiro (1878-1958), considerat l’intel·lectual guantanamer més important de totes les èpoques, era nét del comerciant català Gaudencio Boti, un dels fundadors de l’anomenada Villa del Guaso. Un poema seu dedicat a Guantánamo, escrit el 1916, començava així: “Aldea, mi aldea, mi natal aldea, término que clavó entre el mar y la montaña la flecha siboney! / Amo tu parquedad catalana y tus calles rectas porque –selvas antaño– por ellas discurrió Guayo el siboney.” La seva casa natal al carrer Bernabé Varona, entre Pedro A. Pérez i José Martí, és monument local des del 1978.

No gaire lluny hi ha una de les joies arquitectòniques de la ciutat, el Palau Salcines, de l’arquitecte José Leticio Salcines (1889-1974), al darrere de la construcció de molts edificis característics de la ciutat i ajudat, sovint, per mestres d’obra catalans. El centenari edifici que porta el seu cognom, de tres plantes i referent d’aquesta ‘parquedat catalana’ del centre històric, incorpora a la façana elements inspirats en el modernisme català i a l’interior es van fer servir voltes catalanes a la gran escala. La decoració de la casa, a més, és obra del barceloní Buenaventura Morando. De Guantánamo també era Rafael Llopart Vidaud, fill de l’esmentat Rafael Llopart i Ferret, que com el pare va haver de tornar a Catalunya amb la independència de Cuba i el 1915 es va convertir en el tretzè president del FC Barcelona. I hi va néixer el radiòleg i pioner de la ciència cubana Julio Jané Jané (1901-1972), d’ascendència mataronina, que va ser assistent de la radiòloga polonesa Marie Curie i amic del físic nord-americà J. Robert Oppenheimer. I si Cuba va ser el bressol de l’independentisme català, ara fa més d’un segle, Guantánamo hi va contribuir amb la constitució, el 1911, del Blok Nacionalista Cathalònia, en paral·lel amb uns altres grups separatistes com el Centre Català de l’Havana i el Grop Nacionalista Radical de Santiago.

Cent cinquanta anys després de la proclamació oficial del llogaret de Guantánamo com a villa, la societat guantanamera continua reivindicant-se, a l’extrem oriental de Cuba, com una original combinació d’arrels africanes, catalanes i franceses.

I una mica més: Durant el període de la Revolució cubana el general Demetrio Montseny Villa (1925-2011), nascut a Guantánamo de pare reusenc, va comandar la guerrilla que va alliberar la seva ciutat natal el 1958. L’investigador Josep Maria Montseny n’explicava tota la història fa pocs mesos en aquest extens article.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàsposa catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat