El boschisme, el gran llegat d’un fill de tortosí al Carib

Ciudad Juan Bosch
Km 18, Marginal izquierda, Autopista Las Américas, Santo Domingo
Mapa a Google

Amb el permís de la família Brugal i el seu famós rom distribuït per tot el món, ben probablement el cognom català que més ressona a la República Dominicana és el de Bosch. La raó és el reconegut escriptor, historiador i polític Juan Emilio Bosch Gaviño (1909-2001), el fill d’un emigrant tortosí que el 1963 es va convertir, efímerament, en el primer president dominicà elegit democràticament. Tot i passar-se gairebé mitja vida a l’exili, actualment hi ha batejats amb el nom de Juan Bosch desenes de carrers i places, monuments i ponts, escoles i liceus, hospitals i residències, una parada de metro i un aeroport internacional. I, fins i tot, una ciutat residencial acabada de construir als afores de la capital, Santo Domingo.

Nascut el 1909 al municipi dominicà de La Vega fruit del matrimoni entre Josep Bosch i Subirats i la porto-riquesa d’ascendència gallega Ángela Gaviño Costales, ja de ben jove Juan Bosch es va destacar com a escriptor de contes i poemes. Traslladat a la capital, va començar a treballar a la casa Font Gamundi y Cia i el 1929 els pares el van enviar una temporada a Barcelona, amb la família paterna. En va tornar al cap d’un any, just quan a la República Dominicana havia accedit al poder el generalíssim Rafael Leónidas Trujillo Molina, esdevingut poc després en un dels dèspotes més cruels de l’Amèrica Llatina. Sense deixar mai l’escriptura, Bosch es va implicar políticament en la lluita contra el règim i en va rebre les conseqüències: primer fou arrestat alguns mesos i més tard, arran de l’intent de Trujillo de silenciar-lo amb un escó de diputat, va decidir de fugir amb la dona i el primer fill a Puerto Rico, on poc després va fundar amb més exiliats el Partit Revolucionari Dominicà (PRD).

La dècada del 1940 es va instal·lar a Cuba, on va treballar sota les ordres del primer ministre Carlos Prío Socarrás –després president del país, també amb vincles familiars catalans– i va continuar lluitant contra Trujillo amb l’organització d’una expedició militar, no reeixida. Però el cop d’estat de Fulgencio Batista a Cuba el va obligar a fer les maletes una altra vegada i va cercar refugi a la Costa Rica presidida pel seu amic José Figueres Ferrer, d’ascendència catalana com ell. No va ésser fins el 30 de maig de 1961, amb l’assassinat del dictador Trujillo, que Bosch no va poder tornar al seu país després de vint-i-quatre anys de peregrinació per mig món.

Com a candidat a les primeres eleccions democràtiques pel PRD, fou elegit el desembre del 1962 president de la República i va impulsar ràpidament una profunda regeneració política i social a l’illa, amb nova constitució inclosa. El gir cap a l’esquerra i el nou règim de llibertats no van ésser ben païts per l’Església catòlica ni els militars, com tampoc per l’oligarquia i uns EUA inquiets per l’avanç del comunisme a l’Amèrica Llatina: tan sols set mesos després d’haver promès el càrrec, un cop d’estat el va forçar a exiliar-se una altra vegada a Puerto Rico, on va sobreviure a un atemptat i va veure com Washington intervenia militarment a la República Dominicana per a defensar la junta colpista d’una revolta que exigia el restabliment del govern de Bosch. La situació es va desencallar l’1 de juliol de 1966 amb unes eleccions, encara tutelades per les tropes ocupants, en què l’ex-president va ésser derrotat per Joaquín Balaguer, un antic ministre durant la dictadura de Trujillo i també fill de català.

El mateix any, Bosch va decidir de canviar d’aires i establir-se una temporada a Benidorm, on va escriure algunes de les seves obres més conegudes. La sorprenent estada d’aquesta figura significada de l’esquerra americana al País Valencià, en ple franquisme, va ésser avalada per un admirador seu, el coronel falangista Enrique Herrera Marín, i va coincidir quasi en el temps amb l’arribada a Madrid de les despulles del dictador Trujillo, enterrat pòstumament al cementiri de Mingorrubio al costat d’uns altres tirans sanguinaris, com el croat Ante Pavelic i, des del 2019, el mateix generalíssim Franco. Durant l’any i mig a Benidorm, Bosch també va concebre una nova formació política, el Partit de l’Alliberament Dominicà (PLD), que va adoptar el boschisme com a doctrina central i amb el qual es va presentar infructuosament a les eleccions presidencials dominicanes de 1978, 1982, 1986, 1990 i 1994, sempre guanyades –amb sospites de frau incloses– pel seu etern rival Balaguer. L’1 de novembre de 2001, a noranta-dos anys, el Bosch de carn i ossos deixava pas al mite literari i polític, qualificat de mestre pel Nobel colombià Gabriel García Márquez i considerat per molts la figura més pròxima al pare de la República Dominicana moderna.

I una mica més: El reconeixement de Juan Bosch al seu país arriba a extrems insospitats, com per exemple el bateig, el 1997, d’una nova espècie de palmera endèmica a l’illa amb el nom de Coccothinax boschiana.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat