El bohemi barceloní que va impedir a Picasso de ser ciutadà francès

130 Bd de Clichy, París
Mapa a Google

Aquest novembre s’ha inaugurat a París una exposició que, sorprenentment, és capaç d’aportar a aquestes altures una nova visió de la figura extensament analitzada de Pablo Ruiz Picasso (1881-1973). L’espai que l’acull ja ens en dóna una primera pista: el Museu d’Història de la Immigració. I el títol ens acaba de situar: “Picasso l’étranger“. A partir d’una llarga recerca duta a terme per la historiadora Annie Cohen-Solal, comissària de la mostra i autora d’un llibre complementari de més de set-centes pàgines, s’hi aborda un interrogant que havia restat fins ara força aparcat en la biografia del geni de la pintura: per què Picasso, tot i viure una bona part de la seva vida i produir la majoria de la seva obra a l’estat francès, on és considerat un mite nacional, mai no va obtenir la nacionalitat francesa?

Reconstruint un immens puzle de paperassa administrativa esgrogueïda pel pas del temps, extreta d’arxius policíacs, fiscals, bancaris i museístics de tot l’estat francès, Cohen-Solal demostra cronològicament l’entestament constant i insistent de les autoritats franceses, al llarg de la primera meitat del segle XX, a rebutjar totes les sol·licituds de nacionalització presentades per Picasso. I el perquè d’aquesta obstinació dels funcionaris d’estrangeria i de la prefectura de policia té un nom i cognoms de ressonàncies nostrades: Pere Mañach i Jordi.

Mariàngels Fondevila, conservadora del Museu Nacional d’Art de Catalunya i autora de la biografia més detallada de Mañach, el sol descriure com “una figura de gran interès, més citada que coneguda”. N’és una bona metàfora el seu cognom mateix, que apareix a la documentació i en la bibliografia de les maneres més diverses: Mañach, Manach, Manyach, Manache, Manyac… Amb aquesta última forma, de fet, l’esmentava Josep Palau i Fabre al llibre Picasso i els seus amics catalans (1971), en què deixava anar: “S’ha parlat molt poc i, en general, malament de Pere Manyac. Potser aquest judici és una mica injust.”

I, doncs, qui era Pere Mañach i quina relació va mantenir amb Picasso? El registre civil de Barcelona ens diu que va néixer el 23 de març de 1869 a les dues de la matinada al carrer de Barberà, 4, fill de la palafrugellenca Maria Jordi i Casademon i del besaluenc Salvador Mañach i Trias, amo d’una coneguda casa de fabricació de caixes de seguretat i panys. Per les seves simpaties juvenils amb l’anarquisme, de grat o per força, Pere Mañach se’n va anar a viure a París a mitjan dècada del 1890 i va esquivar, així, la dura repressió policíaca desencadenada a Barcelona després dels aldarulls per l’afusellament de l’anarquista Paulí Pallàs i, sobretot, arran de l’atemptat contra la processó de Corpus del 7 de juny de 1896. Enlluernat d’ençà de bon principi per la vida bohèmia i artística parisenca, va entrar en contacte amb l’important grup d’artistes catalans que es movien ja aleshores per la capital europea de l’art, als quals va oferir els seus dots de venedor adquirits al negoci familiar.

I va ser a través d’un d’aquests artistes, Isidre Nonell, que el 1900 va conèixer un jove pintor de dinou anys acabat d’arribar també de Barcelona. Mañach, dotat d’olfacte per a descobrir talents, no va dubtar gens a ser el primer marxant d’un desconegut Pablo Ruiz Picasso, que acabaria signant un contracte amb ell de 150 francs mensuals en canvi de tota la seva producció pictòrica. La relació comercial entre tots dos va ésser efímera, de tan sols un any, però intensa i amb conseqüències a la llarga ben inesperades: el 1901, a més d’organitzar-li la primera exposició a la Galeria d’Ambroise Vollard, Mañach va proposar a Picasso de compartir pis al bulevard de Clichy, 130. De fet, sembla que no sols van compartir sostre, sinó també aventures nocturnes, al costat de més catalans, als baixos fons de la capital francesa. La convivència amb Mañach, que d’ençà de l’arribada a París era vigilat de prop per les autoritats per les seves suposades simpaties llibertàries, va comportar ràpidament la redacció d’un informe policíac sobre Picasso: el 18 de juny de 1901 el comissari Rouquier, a partir del relat de confidents, deixava escrit que, a més de pintar “obres subversives” –és a dir, retrats de captaires, cecs desorientats, saltimbanquis, bevedors d’absenta i dones de “mala vida”–, de portar horaris irregulars i de parlar malament el francès, rebia visites de desconeguts i cartes de l’estat espanyol. “Per tot plegat –concloïa sense gaires miraments–, es pot deduir que Picasso comparteix les idees del seu compatriota Manach, que li dóna asil, i hi ha raons per a considerar-lo anarquista.”

El 1902, probablement per l’excessiu control que el marxant exercia sobre el pintor, la relació contractual entre tots dos es va trencar. Palau i Fabre hi reflexionava: “Unes consideracions s’imposen a favor de Manyac: aquest cregué del tot en Picasso des del primer moment, i fa amb ell el que no fa amb ningú més. Comprenent que la vitalitat de Picasso necessita més espai vital, més volada que la que li pot fornir a través de la galeria de Berthe Weill, li organitza una exposició en una galeria molt més important. Desitjant de tenir Picasso sota la seva protecció, no dubta a instal·lar-lo (o a instal·lar-se) en el seu mateix pis. La ruptura amb Picasso significa per a Manyac una autèntica derrota. Segurament ell comptava amb Picasso com a cavall de batalla dels seus tràfecs de marxant.” Fos com fos, poc després de partir peres, Mañach va tornar cap a la seva ciutat natal per a encarregar-se, amb la mort del seu pare el 1904, de l’empresa familiar de serralleria.

Com a home del seu temps i del seu estatus, ja a Barcelona va deixar enrere l’etiqueta d’anarquista que havia arrossegat a París per a adoptar el catalanisme incipient de la primeria de segle. Ben aviat ja constava com a tresorer de la junta de l’Ateneu Autonomista de la ronda de Sant Pau i, arran de l’assalt militar a la redacció del Cu-Cut! i la Veu de Catalunya al final del 1905, va protagonitzar una seriosa topada amb alguns dels soldats implicats en l’incident. Més endavant, en plena època del pistolerisme, el 1918 va ser ferit al seu taller per un grup de sindicalistes i se sospita que ell mateix, el 1920, va ser al darrere d’un atemptat fallit contra un dels dirigents més destacats de l’anarcosindicalisme barceloní, Salvador Seguí.

En contrast amb la deriva ideològica que va experimentar en menys de quatre dècades, l’interès per l’art modern i la bona intuïció per captar els artistes emergents els va mantenir intactes tota la vida. A Barcelona es va fer amb Antoni Gaudí i el seu deixeble Josep Maria Jujol, a qui va encarregar la fascinant decoració de la botiga Mañach del cèntric carrer de Ferran i, el 1916, els nous i espectaculars tallers de l’empresa a Gràcia, actualment reconvertits en un pati d’escola. I també el trobem seguint de prop els primers passos artístics d’un jove Joan Miró, abans de fer el salt cap a París, tal com havien fet abans molts altres pintors catalans i Picasso mateix.

D’ençà del trencament amb Mañach, per cert, l’artista malagueny havia aconseguit d’establir-se, no sense penes i treballs, a la capital francesa. Però sempre amb permisos de residència prorrogables cada dos anys, tal com es destaca a l’exposició del Museu de la Immigració. Tots els intents de demanar la nacionalitat francesa li van ser denegats. Fins i tot el llunyà 1940, quan Picasso ja era ric, famós i significat mundialment amb la causa antifeixista gràcies al quadre del Guernica. Temerós de seguir els passos del seu amic Federico García Lorca, assassinat pels franquistes, va presentar l’enèsima sol·licitud a les autoritats a la recerca de protecció: els feixistes espanyols el veien com un traïdor i els alemanys com un artista degenerat.

El funcionari encarregat de supervisar la seva petició, just poques setmanes abans de l’ocupació nazi de França, no va veure amb bons ulls que durant la guerra del 1936-1939 hagués ajudat econòmicament i artísticament el govern republicà, com tampoc que a la dècada del 1910 hagués rebut l’ajuda de jueus com el poeta Max Jacob i el marxant Paul Rosenberg. I encara menys que un llunyà informe del 1901, signat per un tal comissari Rouquier, el relacionés directament amb l’anarquisme. Per al funcionari Emile Chevalier, el 7 de maig de 1940, Picasso era “sospitós del punt de vista nacional” i, per tant, calia denegar-li una vegada més la nacionalitat. Al més gran artista del seu temps, per uns quants mesos de convivència amb Mañach al començament de la seva carrera, se li denegava també la possibilitat de poder respirar amb una certa tranquil·litat durant l’ocupació.

Passada la Segona Guerra Mundial, situat gràcies a l’art –i els diners– en la condició d’estranger cosmopolita, Picasso ja no va considerar mai més ni útil ni necessari de demanar la nacionalitat francesa. Fins al punt que el 1958, quan Georges Pompidou la hi va proposar, l’artista no es va ni dignar a respondre-li.

I una mica més: Una de les traces més palpables de la relació entre Pere Mañach i Pablo Ruiz Picasso és el retrat a l’oli que l’artista malagueny li va fer el juny del 1901. Amb la inscripció Petrus Manach, la pintura va figurar amb el número 3 al catàleg de la seva primera exposició a París, a la Galeria Vollard. No es va vendre i Mañach va conservar-lo tota la vida. A la seva mort, el primer de juny de 1940, el va heretar la vídua, Josefa Ochoa, però amb un prec, segons que explicava Josep Palau i Fabre: “Aquest retrat, segons ens havia contat Vidal Ventosa, Manyac desitjava que passés al Museu d’Art Modern de Barcelona i –sempre segons Vidal Ventosa– la senyora vídua de Manyac anà a oferir-lo a la nostra Corporació Municipal en molt bones condicions, per tal de donar compliment a la voluntat del seu difunt marit. Però a la Casa de la Ciutat es trobà (això s’esdevenia entre els anys 40 i els 50) amb un refús contundent per part del conseller delegat: ‘¿Picasso? ¡Ni hablar!’” El retrat es pot contemplar actualment a la National Gallery of Art de Washington.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat