El bisbe Pau de Nazianz: de Barcelona a Mèxic, passant per Neopàtria

Institut Cultural Hel·lènic
Av. Revolución, 1500, Ciutat de Mèxic
Mapa a Google

Abans que l’anomenada guerra contra el narcotràfic esclatés amb tota la cruesa a Mèxic i els assassinats fossin malauradament el pa de cada dia, un dels crims més famosos que va tenir lloc al país nord-americà va ésser, sens dubte, el del revolucionari marxista Lev Trotski, el 21 d’agost de 1940, amb el català Ramon Mercader i el seu piolet de protagonistes. Però hi va haver un altre cas que va obtenir un ressò important als mitjans, quatre dècades després, curiosament amb un català també implicat, però aquesta vegada en el paper de víctima.

El 22 de gener de 1984, just després d’haver acabat la missa a la catedral ortodoxa de Santa Sofia de Ciutat de Mèxic, Pau Ballester va rebre uns quants trets disparats pel general mexicà Rafael Román. Al cap de pocs dies, el 31 de gener, el bisbe ortodox de Nazianz d’aleshores sucumbia a les ferides a l’hospital. I dos dies després, mentre l’enterraven, saltava la notícia que l’agressor s’havia penjat a la cel·la de la presó de Tlalnepantla i s’enduia a la tomba, per sempre més, la motivació última de l’assassinat d’un personatge molt influent en la cultura mexicana de l’època i amic íntim de Carmen Romano, la dona del president de Mèxic aleshores, José López Portillo.

Nascut el 3 de juliol de 1927 a Barcelona en el si d’una família benestant –el pare era banquer i la mare, cirurgiana–, Pau Ballester i Convalia va fer el noviciat a Arenys i va estudiar filosofia amb els caputxins a Olot i, en un moment determinat de la vida, es va interessar pel món cristià ortodox que s’estenia més enllà de Roma. Sembla que, a banda les causes intrínsecament religioses, l’interès també li va venir perquè se sabia descendent directe de personatges importants en la història de la dominació catalana de Grècia al segle XIV com els barons de Ballester, senyors feudals de Queronea i de Petra, i de l’arquebisbe d’Atenes Antoni Ballester.

Convençut de fer el pas cap a l’ortodòxia, doncs, va decidir d’anar a Atenes a estudiar teologia, amb l’íntima voluntat de reconciliar l’església catòlica amb l’ortodoxa grega. El 1954, una vegada ordenat sacerdot, va ésser destinar al Patriarcat Ecumènic de Constantinoble, on el patriarca Atenàgores I el va nomenar abat i vicari patriarcal del monestir de Sant Nicolau, a les veïnes illes dels Prínceps. En aquells anys a Istambul també es va dedicar intensament a traduir textos litúrgics al castellà –que continuen sent la versió oficial ortodoxa per als fidels castellanoparlants– i va escriure i publicar el seu primer llibre en grec, dedicat als catalans a l’Acròpoli durant el segle XIV.

El 1959, just després d’haver rebut la nacionalitat grega, l’arquebisbe Iàkovos el va cridar als EUA perquè es fes càrrec de les comunitats ortodoxes de l’Amèrica Central, primer com a vicari arquebisbal i a partir del 1970 ja com a bisbe auxiliar, amb el títol de la històrica seu de Nazianz (Capadòcia). A Bogotà va erigir l’església de l’Anunciació, a Caracas la de Sant Andreu i a Ciutat de Mèxic la catedral de Santa Sofia, on va establir la residència i a la porta de la qual va morir assassinat l’hivern de 1984, a cinquanta-sis anys. La notícia va causar commoció a Mèxic perquè el bisbe Ballester, a més d’haver ajudat a implantar l’església ortodoxa grega a la regió, havia deixat una herència cultural profunda: durant més d’una dècada havia exercit la càtedra de grec clàssic i d’etimologia en unes quantes universitats locals, i el 1973 havia passat a dirigir l’Institut Cultural Hel·lènic, acabat d’estrenar, un potent focus de cultura clàssica fundat per la seva amiga Carmen Romano i que, arquitectònicament, constitueix un espai singular a Mèxic amb la seva amalgama d’elements de claustres romànics, gòtics i neogòtics que havien pertangut a la col·lecció privada de peces d’art del magnat californià William Randolph Hearst.

I una mica més: Amb una vida tan intensa culturalment, no és estrany que Pau Ballester parlés vuit llengües: el català, el castellà, el grec, el francès, l’italià, l’anglès, el llatí i el portuguès. No ens consta, amb tot, que també tingués nocions de l’ido, una proposta de reforma de l’esperanto de la qual va ésser un important impulsor i difusor el seu pare, Francesc Ballester Galés.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat