Antoni Solà, el ‘príncep’ de l’escultura neoclàssica a Roma

Accademia di San Luca
Piazza Accademia di S. Luca, 77
Mapa a Google

No és exagerat de dir que a cada cantonada de Roma podem trobar, gratant més o menys, alguna empremta catalana. En dóna un bon exemple el magnífic volum Roma i nosaltres (2020), del geògraf Josep Vicent Boira Maiqués, una extensa guia per a descobrir “la presència de valencians, catalans, balears i aragonesos a la Ciutat Eterna”. Tot i l’exhaustivitat del llibre de Boira, encara hi ha moltes traces més que en queden fora, com pot ser l’antiga comunitat jueva catalana de Roma i la presència d’artistes de tant de prestigi com Antoni Solà (Barcelona,1780 – Roma, 1861), en qui centrem l’article d’avui gràcies al suggeriment de la historiadora de l’art Anna Riera i Mora, comissària de l’exposició que se li va dedicar al Museu Marès de Barcelona el 2009 i autora d’una tesi doctoral sobre l’autor.

Sabem que Antoni Solà, cinquè fill de l’ebenista Antoni Solà i de Francesca Llansas, es va sentir atret pel dibuix de ben jove i a dotze anys ja es va matricular a l’Escola Llotja de Barcelona. Encoratjat pel professorat, el 1801 es va presentar a un concurs per a obtenir una pensió de quatre anys a Roma per a aprofundir en l’escultura. I el va guanyar. Gràcies a això, el 3 de maig de 1803 arribava a la ciutat italiana, amb una pensió de dotze rals diaris, i entrava a la Scuola del Nudo, aleshores una de les escoles artístiques més prestigioses de tot Europa. La Scuola depenia de la influent Accademia di San Luca, principal focus difusor de l’art neoclàssic. Poc s’imaginava Solà, en aquells temps formatius lluny de casa, que tres dècades després s’hi acabaria implicant plenament.

Immers ràpidament en l’alta vida cultural i social romana, Solà va defensar aferrissadament en els cercles artístics tant la imitació dels grecs com la recerca de la bellesa ideal, i la seva obra es va materialitzar en nombrosos monuments i escultures presents en palaus, esglésies i places de Roma i Barcelona, a més de Bolonya, l’Havana, Madrid i Mèxic. Durant el primer terç del segle XIX no li van mancar valedors a la ciutat adoptiva: com a mecenes va tenir des del polític Manuel Godoy fins al príncep Alessandro Torlonia, que amb la compra i la reconstrucció de sengles palaus romans es van envoltar dels millors escultors de l’època; i com a padrins artístics, el barceloní va comptar amb el suport i l’amistat de dos dels màxims exponents de l’escultura neoclàssica, el venecià Antonio Canova (1757-1822) i el danès Albert Bertel Thorvaldsen (1770-1844), que el van proposar per ser membre de mèrit de l’Accademia di San Luca. De fet hi va ingressar, sí, i a més va acabar essent-ne entre els anys 1837 i 1840 el príncep, una circumstància força excepcional perquè durant tot el segle XIX només un altre artista no italià, l’esmentat Thorvaldsen, va ocupar el principal càrrec de la famosa institució romana.

Al llarg de la seva vida també va ésser nomenat acadèmic de mèrit a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid (1828) i de la de Florença, membre de la Insigne Acadèmia Pontifícia de les Belles Arts i de les Lletres dels Virtuosos al Panteó (1834), soci honorari de l’Acadèmia Romana d’Arqueologia (1838) i escultor de cambra honorari (1846), cosa que demostra la consideració i valoració assolides per Solà. El 10 de juny de 1861, aquesta setmana fa cent seixanta anys, es va morir a Roma i fou enterrat a l’església de Santa Maria de Montserrat dels Espanyols, a la Via di Monserrato, 115. A pocs metres, doncs, del mausoleu dels papes Calixt III i Alexandre VI –de la influent família Borja– hi ha el seu monument sepulcral d’estil neoclàssic, és clar, fet per l’escultor José de Vilches just en un moment en què les noves orientacions estètiques començaven a desar en el calaix de l’oblit tot un referent de l’escultura fins aquell moment.

I una mica més: Antoni Solà també tenia coneixements de restauració i per això es va implicar intensament en l’operació per a arrencar les pintures de l’artista bolonyès Annibale Carracci, de la primeria del segle XVII, a la malmesa i quasi abandonada església de Sant Jaume dels Espanyols a Roma. Amb l’ajuda de l’expert Pelegrino Succi, que les va separar de les parets, Solà les va passar posteriorment a tela i les va polir, abans d’enviar-les a mitjan segle XIX cap a Barcelona. Actualment, nou pintures del conjunt es poden veure a la Capella Herrera del Museu Nacional de Catalunya i set més, al Prado de Madrid.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat