Andrew Molera, el rei “osonenc” de la carxofa californiana

Cooper-Molera Adobe
506 Munras Ave, Monterey, Califòrnia
Mapa a Google

Ni les de Benicarló, al Baix Maestrat, ni les del Prat, al Baix Llobregat: les carxofes nostrades més famoses del món són les de la localitat californiana de Castroville, prop de Monterey. La raó d’aquesta singular afirmació és una família osonenca que, sense voler-ho ni saber-ho, es va convertir fa quasi un segle en la pionera de la producció a gran escala d’una hortalissa mediterrània convertida, ni més ni menys, en la verdura oficial de l’estat més poblat i pròsper dels EUA.

A l’arrel d’aquesta singular història hi ha Eusebi Molera i Bros (1846-1932), un peculiar personatge de la plana de Vic que va fer les Amèriques a la seva manera. Fill d’Andreu Molera i Duran, un conegut militar liberal de Tona, l’Eusebi va estudiar a l’Escola Municipal de Dibuix i al Seminari de Vic abans d’encaminar-se cap a l’enginyeria. Però en compte d’aplicar el seu enginy professional a casa, el 1869 va decidir d’ampliar horitzons al país dels gratacels i també de les possibilitats. Desembarcat a Nova York, i de seguida va continuar la ruta cap al llunyà oest. I, ja establert definitivament a San Francisco, va començar una frenètica etapa laboral plena de projectes lligats a l’enginyeria, l’arquitectura i també la inventiva: va coordinar la construcció d’una bona part dels fars que hi ha al llarg de la costa oest dels EUA, a més de participar en la remodelació del port de San Francisco i en l’elaboració dels mapes hidrogràfics de grans rius com el Columbia, el Sacramento i el Willamette.

Després del gran terratrèmol de San Francisco del 18 d’abril de 1906, ja com a conseller d’Urbanisme a les ordres del batlle Edward Robeson Taylor, Molera va ser al darrere de molts plans i execucions d’obres a la ciutat. També va rebre l’encàrrec, aquells anys, de traçar la xarxa de clavegueram de la capital de Mèxic, país on es va implicar en l’accionariat i l’assessorament d’algunes empreses mineres. I, en paral·lel a tot això, gràcies al casament amb Amelia Cooper Vallejo, filla d’un personatge de novel·la com ell nascut a la petita illa anglonormanda d’Alderney, l’emprenedor vigatà també va haver de dedicar temps a gestionar i modernitzar, com a gran propietari, les extenses explotacions agràries al sud de San Francisco heretades per la seva muller.

I és ací, al voltant del ranxo Cooper Molera, que encara es pot visitar al centre de Monterey, que va començar la història de les carxofes californianes. Perquè un dels fills del matrimoni va demostrar tenir nas empresarial com el seu pare: Andrew Molera (1877-1931), veient l’efecte devastador de la Primera Guerra Mundial sobre la producció de carxofes a l’estat francès i el creixent nombre d’immigrants italians que arribaven als EUA, es va convèncer que el miler llarg d’hectàrees agràries que la família tenia a la zona de Castroville serien més rendibles si abandonaven la producció de remolatxa de sucre i es passaven a arrendar a petits productors sicilians d’aquell cada vegada més preuat i demandat fruit mediterrani.

Aquella decisió que va prendre el 1922 Andrew Molera és considerada, de fet, el naixement de la gran indústria de la carxofa a Califòrnia, tota una potència productora als EUA i al món i on, d’ençà del 2013, fins i tot ha adquirit l’estatus de verdura oficial de l’estat. A més de la casa familiar a Monterey i d’un parc natural pròxim que porta el seu nom, el record del fill d’Eusebi Molera com a artífex de l’anomenat Artichoke Center of the World també és ben perceptible amb la Molera Road, una via que passa just pel mig dels nombrosos camps de carxofes que encara envolten el terme municipal de Castroville.

I una mica més: Andrew Molera es veu que destacava tant per la vida bohèmia com per la seva alçada i corpulència. En aquest sentit, solia circular per l’actual Silicon Valley amb un gran cotxe de la marca Graham-Paige, especialment adaptat perquè hi pogués entrar i sortir-ne. Precisament en un accident de trànsit, qui sap si amb aquell mateix vehicle, va perdre la vida el 8 d’octubre de 1931, a cinquanta-quatre anys. La pèrdua traumàtica del fill va empitjorar la salut d’Eusebi Molera, que es va apagar poc després, el 14 de gener de 1932, a la seva estimada San Francisco.

I una mica més 2: Sobre la història i l’empremta dels Molera a Califòrnia, i de molts personatges vigatans més que han fet món, Carles Costa i Muntadas en va publicar  el recomanable llibre Glòries vigatanes.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat