L’anarquista mataroní que va cercar l’Acràcia a l’altra punta del món

Salvador Torrents Archive
Eddie Koiki Mabo Library
Building 18, 1 James Cook Dr., Douglas, Queensland, Austràlia
Mapa a Google

El Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona ha acollit aquesta setmana el primer Simposi Internacional Ferrer i Guàrdia, en ocasió dels cent vint anys de l’obertura de l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia (Alella, 1859 – Barcelona, 1909). Hi han participat experts en la trajectòria vital i professional d’aquest influent pedagog i lliurepensador, executat sumàriament a cinquanta anys el 13 d’octubre de 1909 al castell de Montjuïc com a boc expiatori dels fets de la Setmana Tràgica. La presència de ponents de tot el món, amb conferències sobre la dimensió europea de Ferrer i Guàrdia i comunicacions sobre el seu llegat en indrets tan distants com el Brasil, Costa Rica, Portugal i Suïssa deixen constància de l’enorme difusió que fa més d’un segle van tenir les seves propostes pedagògiques laiques i llibertàries i, de retruc, l’enorme consternació que va causar l’execució, amb manifestacions, protestes i reconeixements a mig món.

La influència de Ferrer i Guàrdia es pot detectar fins i tot als antípodes de casa nostra, a Austràlia, gràcies a la tasca de formigueta d’un anarquista maresmenc com ell. El mataroní Salvador Torrents, nascut el 1885 en una família obrera i republicana, va ésser una de les moltíssimes persones que van quedar “electritzades” pels ideals de l’educador racionalista alellenc. Des que amb tan sols dotze anys va entrar a treballar a jornada completa en una fàbrica tèxtil, Torrents va començar a devorar els clàssics llibertaris i, ben aviat, amb un grup de companys van convocar un dels primers mítings anarquistes a Mataró: “Va ser la satisfacció més gran de la meva vida”, va reconèixer al cap dels anys. I, a través dels obrers que trobava a l’Ateneu de Mataró, va entrar en contacte amb les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, convertit d’aleshores ençà en la seva principal referència política i intel·lectual. No és estrany, doncs, que el jove Torrents s’impliqués directament en les revoltes populars del juliol i l’agost del 1909, com tampoc que, arran de la implacable repressió posterior, optés per travessar la frontera “per no caure sota les urpes de la gent de l’ordre”. Es va establir d’entrada a Lió, on va compartir habitació amb la família del també mataroní Joan Jordana, i posteriorment es va traslladar a Tolosa de Llenguadoc, on va participar en les protestes contra l’execució de Ferrer i Guàrdia. A l’exili també va rebre la notícia que la seva companya, Teresa Vives, que havia romàs a Mataró, havia donat a llum una nena, a qui no van dubtar de posar-li el nom de Paz en record, justament, d’una de les filles de Ferrer.

L’estada a l’estat francès es va tallar de soca-rel amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, quan probablement empès per la decisió del govern francès de mobilitzar tots els treballadors estrangers va optar per tornar a casa. La tornada no va ser gens fàcil, d’acord amb els seus antecedents, i per això al cap de tres mesos va decidir d’acceptar una proposta per a emigrar, juntament amb Jordana, cap a Austràlia. Tot i la llunyania, aquella destinació no era tan remota vista de Mataró, atès que d’ençà del final del segle XIX el degoteig de maresmencs cap a aquella illa continent era constant –un germà de Ferrer i Guàrdia, en Josep, de fet, s’hi havia establert i va acollir algun temps les seves filles Paz i Trini. El 28 de novembre de 1915, doncs, s’embarcaven a l’Osterley i deixaven enrere el Vell Món, “corrupte i en guerra”, amb l’esperança íntima de trobar, al Nou Món, un terreny més adobat per a fer-hi germinar l’Acràcia anhelada, una utopia terrenal on la gent visqués sense la interferència de l’Església ni de l’estat. Però, tot i que a primer cop d’ull la modernitat de Melbourne –que era a punt de tenir un batlle català– els va sorprendre positivament, ben aviat es van adonar que els mals d’Europa, com el classisme, la xenofòbia i l’autoritarisme, també es podien detectar a Austràlia.

La destinació final de Torrents i Jordana, com la d’un significatiu grup de catalans d’ençà del 1907, era la província septentrional de Queensland, on el govern australià oferia aleshores terres per a conrear-hi sucre. Al cap de pocs mesos de feina extenuant a les plantacions, tots dos van aconseguir de fer prou calaix per a adquirir una petita propietat a Mena Creek, a una trentena de quilòmetres d’Innisfail seguint la via del tren, que van poder treballar i explotar de manera més cooperativa. I el 1919, obtinguda ja una certa estabilitat, van sol·licitar formalment la residència australiana per a facilitar la vinguda de les seves famílies des de Mataró, uns tràmits que no van resultar tan ràpids ni fàcils com s’esperaven per les suspicàcies que aixecaven a les autoritats les seves “tendències anarquistes”.

En aquell territori aïllat, Torrents no sols es va dedicar a plantar-hi canya de sucre, sinó també les seves idees àcrates i racionalistes. D’ençà del viatge amb l’Osterley fins a la seva mort, l’11 de setembre de 1951, es va destacar per una gran passió per la lectura i l’escriptura. A més de nombrosa correspondència amb camarades de mig món, va conrear les novel·les curtes –la majoria, val a dir, protagonitzades per un heroi anomenat Acracio–, les col·laboracions en publicacions anarquistes d’Europa i dels EUA i, especialment, el gènere de les cròniques, del qual és considerat un dels introductors a Austràlia. Tota aquella activitat ideològica –conservada als arxius de la James Cook University de Townsville i estudiada a fons per investigadors locals com Judith Keene, Robert Mason i Catherine Seaton– va fer eclosió amb la guerra del 1936-1939, durant la qual Torrents va encapçalar el comitè de solidaritat amb la República a Innisfail, independent dels implantats pels sindicats laboristes i els comunistes australians a la resta del país. És prou significatiu, en aquest sentit, que el 20% dels fons recaptats a tot Austràlia durant el primer any de conflicte provinguessin justament d’aquesta petita localitat i d’Ayr, també a Queensland. I d’allà mateix van sortir un bon grapat de brigadistes voluntaris australians, entre els quals hi havia el fill de Joan Jordana, Ray Jordana.

En una entrevista que li van fer poc abans de morir-se, Torrents deixava entendre que, d’alguna manera, amb la seva intensa activitat intel·lectual a Austràlia havia arribat a tocar l’Acràcia tal com l’entenia: “Hi ha grans discrepàncies sobre quin és el camí que cadascú considera més dret per a enderrocar el sistema capitalista i implantar l’anarquia. Sens dubte, tan sols es podrà fer mitjançant la revolució. La revolució que cadascú de nosaltres ha de fer, renovant-se, sense esperar-se al dia de l’esclat, sinó ara mateix, cada dia i cada hora. Cal demostrar que, a la pràctica, els anarquistes som individus capacitats per a viure els ideals que pregonem.” “La nostra feina és sembrar llavors”, concloïa. L’enterrament de Salvador Torrents al cementiri d’Innisfail, diuen les cròniques periodístiques, va ser un dels més concorreguts i multitudinaris a la ciutat en molt de temps.

I una mica més: Molt a prop de Mena Creek, on va anar creixent la granja de Salvador Torrents i Joan Jordana, el 1935 va obrir les portes el Paronella Park, convertit ràpidament en una de les atraccions turístiques principals de la zona. Darrere el parc recreatiu, hi havia l’empordanès Josep Paronella (1887-1948), que també havia emigrat a Austràlia i havia treballat en el sector de la canya de sucre. Curiosament, Paronella reposa a pocs metres de la tomba de Salvador Torrents i Teresa Vives, al cementiri d’Innisfail.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat