Amanda Parer, l’artista australiana que roda el món i torna al Born

ION Orchard
2 Orchard Turn, Singapur
Mapa a Google

Si ens fixem en l’agenda de l’artista plàstica australiana Amanda Parer (Blue Mountains, 1971), podem veure que ara mateix té plantades algunes de les seves flors gegants i lluminoses en indrets tan allunyats del planeta com són Singapur i Edmonton, al centre del Canadà. I fins el primer d’abril, en un punt intermedi entre aquests dos extrems, tenia clavat a Wolfsburg (Alemanya) un dels inconfusibles conills inflables de la seva coneguda sèrie Intrude, amb què ha anat envaint de fa anys desenes de ciutats de tot el planeta com a metàfora directa i subtil alhora de la gran destrucció que va causar en l’ecosistema d’Austràlia la introducció d’aquest animal el 1788.

Per a aconseguir ser present en tantes localitzacions al mateix temps, l’Amanda disposa d’una seu central a l’illa de Tasmània, on es va traslladar a viure el 2006 per desenvolupar en un entorn lluny del medi urbà la seva trajectòria artística, a més de tres centres d’emmagatzematge i de producció repartits pel món: en té un a Melbourne, per als projectes que li encarreguen de l’Àsia i d’Oceania; un altre a Pittsburgh (EUA), per als encàrrecs que li arriben de nord a sud del continent americà; i, d’ençà de fa quatre anys, en té un altre a Catalunya, per a cobrir les comandes arribades d’Europa i el Llevant.

En aquest últim cas, la seu europea és situada a la fàbrica de creació Brava! de la Bisbal d’Empordà, on comparteix espai i idees amb molts altres artistes locals i internacionals que empren les infrastructures d’un complex cultural singular i molt innovador. L’existència d’aquest hub creatiu i artístic a la capital del Baix Empordà va influir en el seu aterratge a Catalunya, no n’hi ha cap dubte. Però també hi va tenir força a veure el seu cognom, Parer, provinent d’una família que va sortir d’Alella (Maresme) a mitjan segle XIX per anar a buscar-se la vida a l’Amèrica del Sud i acabar establint-se gairebé als antípodes del poble de partença.

Ho confirma ella mateixa: “El que m’agrada més de tenir l’espai de producció europeu a Catalunya és que és la terra d’on prové la meva pròpia família. Un rebesavi meu va deixar Alella el 1851 i va desembarcar a Austràlia pocs anys després, però encara hi tinc família i, de fet, els vaig visitar fa tot just un any.” I rebla: “La meva base a Europa ha de ser a Catalunya, no en tinc cap dubte, perquè és on hi ha les meves arrels familiars.” Una família, val a dir, que també va exercir una influència poderosa en l’enfocament de la seva carrera artística. Després d’haver estudiat belles arts a la Universitat de Sydney, el 1995 es va embarcar en un viatge a les illes Galápagos amb els seus oncles, els cineastes i naturalistes David Parer i Liz Parer-Cook, del qual va sortir el documentari Two years in Galapagos.

Va ser al costat d’en David i la Liz, dedicats en cos i ànima des de la dècada del 1970 a explorar i explicar amb la càmera a la mà alguns dels racons més salvatges i isolats del planeta, quan l’Amanda va quedar profundament lligada a la natura i va prendre consciència de la fragilitat dels hàbitats terrestres i marins, cosa que ha marcat posteriorment el to de bona part de la seva obra pictòrica, escultòrica i especialment de les grans instal·lacions com les que ha portat, fins ara, a més de tres centenars de ciutats de tot el món.

Amanda Parer és, doncs, la punta de l’iceberg d’una nissaga catalana a Austràlia que, amb el pas dels anys i les generacions, ha deixat una empremta gens negligible en moltes esferes d’aquell immens país: des d’empresaris i emprenedors d’èxit en camps com l’hostaleria i l’aviació, fins a figures destacades del món periodístic i artístic, com és el seu cas.

I, tal com demostra ella mateixa, malgrat la distància temporal i geogràfica la seva família no s’ha desconnectat de les arrels catalanes. “En la majoria de famílies australianes, com la meva, ens criem amb pares, avis i fins i tot besavis que ens parlen amb sentiment de les seves arrels lluny d’Austràlia, en el meu cas de Catalunya”, comenta Parer. “En el si de la nostra família, l’ascendència catalana sovint s’ha romantitzat, però també ha servit per explicar certes característiques pròpies, com ara un sentit profund de pertinença familiar i el catolicisme.”

I una mica més: L’èxit econòmic i social dels Parer a Austràlia va comportar que, cap a la segona meitat del segle XIX, una bona colla d’alellencs i maresmencs fessin les maletes amb destinació al continent austral. És el cas d’una part de la família directa de Francesc Ferrer i Guàrdia i també d’Antoni Santmiquel, que va sortir d’Alella el 1870. Gairebé un segle i mig després Dolores San Miguel (Melbourne, 1950-Alella, 2022), una descendent seva amb el cognom castellanitzat, va decidir de desfer el camí de l’Antoni i retirar-se a Alella, on va viure els últims anys de la seva vida. Ho explicava, amb tot detall, en aquesta entrevista a la revista Alella el 2017.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat