Els altres catalans del Titanic

41°43’57.0″N 49°56’48.8″W
Oceà Atlàntic nord
Mapa a Google

Entre els dos mil dos-cents passatgers i tripulants que anaven en el fatídic viatge inaugural del Titanic, enfonsat en aigües de Terranova el 15 d’abril de 1912, hi havia gent de molts orígens. També catalans. En concret, n’eren cinc. Quatre viatjaven junts: Emili Pallàs i Castelló, de vint-i-nou anys; el seu amic Julià Padró i Manent, de vint-i-sis; la dona de Padró, Florentina Duran i Moré (trenta anys) i la germana d’aquesta última, Assumpció (vint-i-set anys).

Tots quatre havien decidit de fer les Amèriques i van elegir el Titanic com a mitjà de transport per a començar un viatge cap a Cuba: hi van embarcar, amb bitllet de segona classe, a l’escala que el transatlàntic va fer a Cherbourg (Normandia). I la nit de l’enfonsament, tots quatre van poder sortir-ne vius, elles a bord del bot número 12 i ells, al número 9. Uns quants dies després es van retrobar al Carpathia, un dels vaixells que va rescatar els supervivents. Arribats a Nova York, la parella va continuar el camí cap a Cuba i es va instal·lar a l’Havana, on Padró va arribar a ésser propietari d’una companyia d’autobusos cubana. L’Emili i l’Assumpció, per la seva banda, van decidir tornar a Catalunya. Emili Pallàs, casat amb Aurora Rabasa, va obrir una fleca al carrer del Consell de Cent de Barcelona gràcies als diners obtinguts de la indemnització de l’accident.

El cinquè català al Titanic, del qual no es va saber gaire cosa fins fa pocs anys, era Joan Monrós. Nascut a Barcelona, vivia entre París i Londres quan amb tan sols vint anys el van contractar d’ajudant de cambrer per al restaurant a la carta del luxós transatlàntic. Monrós, doncs, va ésser l’únic català membre de la tripulació del transatlàntic. I també l’únic que va perdre la vida en l’enfonsament, com una gran part dels passatgers que hi viatjaven en tercera.

Però a aquests cinc noms, encara n’hi podríem afegir dos més, que han passat gairebé inadvertits: Francisco M. Carrau Rovira i José Pedro Carrau Esteve. Fills de pares vilassarencs que es van establir a l’Uruguai durant el segle XIX, tots dos anaven embarcats al Titanic, en primera classe, amb passaport uruguaià. La seva història, durant molts anys, va quedar restringida als cercles familiars de l’extensa nissaga dels Carrau tant a Montevideo com a Vilassar de Mar, però el 2012, en ocasió del centenari de l’enfonsament, l’historiador Jordi Casanovas Berdaguer en va publicar un complet article monogràfic per al Centre d’Estudis Vilassarencs.

En Francisco M. Carrau Rovira havia nascut el 8 de novembre de 1884 a Montevideo, setè fill del vilassarenc Pere Carrau Ferrés (1838-1924) i d’Antònia Rovira Pareta, filla de catalans de Malgrat de Mar. Quan va morir el 15 d’abril del 1912, a vint-i-set anys, era directiu de Carrau & Cia, la centenària empresa familiar de distribució que havia nascut el 1843 poc després de l’arribada del primer Carrau a Montevideo, Joan Carrau Ferrés (1822-1897), el forjador d’una fluida relació entre l’Uruguai i aquesta coneguda família de Vilassar (que també té vincles amb el sector vinícola uruguaià).

En José Pedro Carrau Esteve, de disset anys, era nebot d’en Francisco i li feia d’assistent. Tots dos s’havien embarcat en un viatge de negocis per Europa i a Anglaterra es van assabentar de l’existència del Titanic, que feia la travessada fins a Nova York en tan sols sis dies. “Van canviar de vaixell i van aconseguir dos passatges de primera classe al Titanic per sortir de Southampton el 10 d’abril”, explicava un descendent seu, Ernesto Carrau, el 2012. I també comentava que la família va poder saber alguna cosa dels últims moments de vida dels dos joves Carrau a alta mar gràcies al testimoni, justament, de Julià Padró Manent, que aparentment hi va tenir contacte a bord. Padró va explicar que els havia instat a pujar en un dels bots salvavides que hi havia, perquè com a passatgers de primera classe hi tenien preferència, però li van respondre que no calia: “Com si no tinguessin la seguretat que el vaixell s’enfonsava de debò –aventurava Ernesto Carrau–, o potser per una actitud heroica de cedir la seva plaça perquè no n’hi havia prou per a tothom.”

I una mica més: La desgràcia del Titanic sembla que no va allunyar la família Carrau de la mar. N’és un bon exemple un altre descendent de la nissaga, Jaime Carrau Olascoaga, Jimmy, un conegut empresari marítim uruguaià que durant la dècada del 1970 va organitzar dos centenars de creuers especials per tot Amèrica, Europa, Sud-àfrica i, molt especialment, l’Antàrtida.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat