L’almirall català que va ocupar Crimea i el sud d’Ucraïna en nom de Rússia

Carrer Deribasobskaia
Odessa, Ucraïna
Mapa a Google

La tensió entre Ucraïna i Rússia és altíssima d’ençà de fa setmanes a causa de la presència de desenes de milers de tropes russes a la frontera. La possibilitat d’una guerra total al cor d’Europa és en boca de tothom, malgrat que cal recordar que d’ençà del 2014 ja hi ha un conflicte armat obert entre tots dos països arran de l’annexió de la península de Crimea a Rússia i de la proclamació de les repúbliques pro-russes de Donetsk i Lugansk, amb suport directe del Kremlin, a l’extrem oriental d’Ucraïna.

Però, de fet, podríem recular dos segles i mig per trobar les possibles arrels del conflicte actual, amb una altra ocupació russa de Crimea i del sud de l’actual Ucraïna en què es va implicar, plenament, el fill d’un exiliat austriacista català de la guerra de Successió al tron hispànic. Josep de Ribas i Boyons (Nàpols, 6 de juny de 1749 – Sant Petersburg, 14 de desembre de 1800) era fill del noble barceloní Miquel de Ribas que, després de la desfeta del 1714, es va haver d’exiliar a Viena i Nàpols. Al servei de l’exèrcit napolità, Josep de Ribas va entrar en contacte amb la flota de l’imperi rus desplaçada a la Mediterrània per Caterina II i va ser present, com a oficial, en uns quants combats contra els otomans. Després va traslladar-se a la capital imperial, Sant Petersburg, on va ascendir fins a passar al servei del príncep Potemkin, favorit de la tsarina.

De Ribas va participar en les dues guerres russo-turques (del 1768 al 1774 i del 1787 al 1792), en què va distingir-se en les conquestes de la fortalesa de Haji-Bay (la futura Odessa) i de la ciutat d’Izmaïl (al delta del Danubi), i sobretot en l’ocupació de la península de Crimea. La guerra russo-turca del 1768-1774 va ser un conflicte decisiu que va establir el control rus, de facto, sobre el sud d’Ucraïna, un territori fins aleshores dominat per l’imperi otomà a través d’un estat titella, el Khanat de Crimea. El conflicte es va tancar el 21 de juliol de 1774 amb el tractat de Küçük Kaynarca, pel qual Turquia reconeixia la independència d’una reduïda Crimea, convertida de fet en un territori satèl·lit de Rússia, que guanyava, a més, el dret de construir dos ports a la mar Negra.

El Khanat de Crimea, després de la guerra, es va arruïnar i dividir entre faccions fortament enemistades que donaven suport a Rússia o a Turquia. Usant com a pretext la guerra civil que dessagnava el país, els russos van ocupar la península el 1783 i van deposar-hi l’últim khan, Şahin Giray. Turquia, que no va acceptar formalment l’annexió, va utilitzar la visita de Caterina II a Crimea el 1787 com a pretext per a declarar una nova guerra a Rússia. L’intent de l’imperi otomà de reconquerir territoris cedits en el curs de l’anterior guerra es va allargar del 1787 al 1792 i va acabar amb un nou fracàs turc. Pel tractat de Jassy (9 de gener de 1792), l’imperi otomà va reconèixer l’annexió russa del Khanat de Crimea i va cedir Yedisan (Khadsibey i Otxakiv) a Rússia, amb la qual cosa el Dnièster va passar a ser la frontera europea entre tots dos països.

Després de les dues guerres pel Khanat de Crimea, De Ribas fou ascendit a almirall i comandant de la flota imperial de la mar Negra. També va rebre l’encàrrec, en col·laboració amb l’enginyer militar neerlandès Franz de Saint-Wollant, de planejar i construir l’actual Odessa, de la qual va ser el primer governador. De fet, un dels carrers més cèntrics i principals de la tercera ciutat d’Ucraïna rep el nom de Deribasobskaia en honor seu, i entre el 2005 i el 2006 el municipi va negociar sense èxit amb Sant Petersburg, on és enterrat De Ribas, el possible trasllat de la seva despulla.

I una mica més: Cinquanta anys després de la mort –en circumstàncies no del tot clares– de Josep de Ribas, la península de Crimea i la mar Negra van tornar a ser l’escenari d’un conflicte mundial que va oposar una coalició de potències occidentals i una part de l’imperi otomà a Rússia. En l’anomenada guerra de Crimea (1854-1856), el general reusenc Joan Prim i Prats (1814-1870) hi va ser present al capdavant d’un nombrós grup d’observadors militars… i va acabar intervenint en alguns combats al costat de l’exèrcit turc. I un segle després, durant la Segona Guerra Mundial, la mateixa península es va convertir en la tomba d’un escamot de soldats catalans integrat a l’exèrcit soviètic.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat