Alcarràs, un poble de cinema amb historietes de film

Rick’s Café
Place du Jardin Public, 248 Bd Sour Jdid, Casablanca, Marroc
Mapa a Google

L’il·lustrador, dissenyador i realitzador lleidatà Òscar Sarramia (1972), com passa en la majoria de famílies del nostre país, no va sentir a parlar gaire de la guerra del 1936-1939 a casa. Però s’ensumava que, per tres o quatre coses que li havien arribat d’un germà de la seva àvia, hi devia haver una història potent darrere. I va ser així com, empès per la curiositat personal i per la deformació professional, dues dècades després de la seva mort va decidir d’estirar el fil del besoncle Guillem Mas i Sanjuan, nascut el 9 de juny de 1918 a Alcarràs (Segrià). Quan va començar a seguir-ne els passos, gràcies sobretot als records dels seus dos fills, Xavier i Santiago Mas, ni de bon tros no s’esperava trobar-se, concentrat en un sol home, un compendi de gairebé totes les dissorts possibles que van viure els centenars de milers de republicans arran de la victòria franquista: la marxa cap a l’exili, el pas pels camps de concentració, els empresonaments i les fugides, la por de les deportacions, els periples erràtics, l’embarcament cap a Amèrica, els treballs forçats, les penúries i estretors, el contraban i l’estraperlo, la tornada com a vençuts i el silenci espès.

Doncs tot això, per a sorpresa seva, va descobrir de Guillem Mas, a qui l’esclat de la guerra va enxampar amb tan sols divuit anys. Empès per un idealisme interior i la rauxa revolucionària exterior, va decidir d’allistar-se amb un grup d’amics del poble a la Columna Durruti, amb la qual va voltar per tot el front d’Aragó i va arribar a comandar alguns homes. Aquesta implicació política el va obligar, amb la desfeta republicana, a passar cap a Catalunya Nord per Arles, el 12 de febrer de 1939, i a ser tancat al camp d’Argelers. Va ser primer dels sis que acabà trepitjant en pocs mesos. A l’anomenat “camp dels catalans” d’Agde (Occitània), l’últim per on va passar, va decidir d’escapar-se amb un company de Saragossa pels rumors insistents de possibles deportacions als nazis dels elements considerats més roigs i polititzats, com ells.

En la fugida, estaven entestats a arribar com fos a Marsella, amb la intenció d’embarcar-se al primer vaixell que sortís del port cap a Amèrica i deixar enrere una Europa a punt d’esclatar. L’intent fou reeixit, sí, però només parcialment: resulta que la destinació del mercant on es van enfilar com a polissons no era a l’altra banda de l’Atlàntic, sinó de la Mediterrània. Van acabar desembarcant a Alger, on les autoritats colonials franceses els van deportar al camp de Bouarfa, a treballar en les obres folles i faraòniques del Transsaharià, al costat de milers de republicans més arribats, sobretot, del País Valencià i de l’interior de la península ibèrica.

També se’n va aconseguir escapar, saltant d’un tren enmig del desert, i va acabar en mans d’una família de tuaregs. Els cops de sort, fins i tot en situacions extremes, el continuaven acompanyant i així, després d’un periple llarg i penós per mig Marroc, va arribar a Casablanca, a l’Atlàntic, amb el desig de tornar a posar rumb cap a Amèrica. Però la ciutat, una petita París cosmopolita i plena d’espies –tal com la retrata el famós film de Humphrey Bogart i Ingrid Bergman, enregistrat just aquells anys–, el va acabar captivant. Hi va començar fent de manobre, però aviat va desplegar tot l’enginy amb negocis adaptats a les necessitats del moment: si veia que faltaven coberts d’alumini, muntava una foneria; si triomfava la gasosa als cafès de la ciutat, creava una embotelladora… Per primera vegada en molt de temps, sospita Sarramia, el seu oncle avi es va sentir persona.

En una ciutat com Casablanca, amb calés a la butxaca i ja en el context de la Segona Guerra Mundial, el pas de Mas cap al contraban i l’estraperlo era lògic i planer. El seu renebot ha documentat com a mínim tres vaixells de pesca al seu nom, com el Caprice des Dieux, amb els quals feia contraban pel nord de l’Àfrica fins a Còrsega, especialment amb productes transportats per l’exèrcit nord-americà al Magrib, on era com més va més present. Però en el moment més cru del conflicte mundial, veient com anaven de mal dades les coses al Vell Continent, la idea de travessar l’Atlàntic el va tornar a seduir fins al punt d’entrar com a polissó en un mercant cap a l’Argentina. En aquella ocasió l’acompanyaven cinc italians, dos dels quals, armats amb pistoles. Descoberts abans de salpar, foren detinguts i condemnats a mort, tots sis. Esperant l’execució de la sentència, van ser enviats a bord d’una presó flotant. Però un nou gir de guió els va salvar: el desenllaç de la Segona Guerra Mundial va arribar a temps i tots els interns se’n van poder escapar.

Sense ni un ral i cansat de tantes sotragades, Guillem Mas, probablement assabentat que no constaven antecedents en contra seu a Alcarràs, va passar pel consolat espanyol a Tànger i va sol·licitar per primera vegada el passaport, amb el qual, des de Ceuta, va reprendre el camí de tornada a casa. El juny del 1951, una dècada llarga després d’haver-ne marxat a correcuita, tornava a trepitjar, amb passos indecisos i pesants, el poble de la seva infància i joventut. Tot havia canviat com un mitjó, sota la dictadura, menys l’esperit de supervivència de Mas, que veient que hi faltava una ferreteria, amb la seva muller en va muntar una que encara funciona avui, regentada per un dels seus fills.

Amb tot aquest material recuperat a partir de records i retalls de la família, Sarramia no s’ha pogut estar d’explicar “la història d’un supervivent” de la millor manera que sap: amb dibuixos. Una quarantena d’il·lustracions són les que formen l’exposició Caprice des Dieux, que es pot veure als baixos del Centre Cívic Urgell de Barcelona fins el 20 de juliol, amb la qual demostra que la il·lustració també funciona com a eina de memòria històrica. Perquè, arran de la mostra, explica que han anat sortint més i més coses a Alcarràs –cartes, records…– al voltant d’un home de film: “S’ha trencat el silenci”, conclou.

I una mica més: Després de Barcelona, Òscar Sarramia té ganes de portar l’exposició cap al Segrià i, paral·lelament, convertir la història trepidant de Guillem Mas, és clar, en una bona historieta.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat