De Fort de l’Eau (i Alaior) fins a la televisió: rere els passos de Marthe Villalonga

Jardí públic Marthe Villalonga, l’Abocatz, Canas
Mapa a Google

Bordj El Kiffan és un municipi al costat mateix d’Alger del qual segurament no heu sentit a parlar mai. Però el seu nom durant la colonització francesa, Fort de l’Eau, potser sí que us deu sonar més. A Maó, per exemple, hi ha una avinguda i una escola infantil que se’n diuen. I no és pas per casualitat, sinó per una raó històrica ben concreta: el poble va néixer en època colonial francesa i fou poblat, sobretot, amb menorquins. En l’empresa de França al nord de l’Àfrica hi van participar molts valencians i rossellonesos, és ben sabut, però també hi van anar moltíssims illencs, empesos per la greu crisi que vivia Menorca el primer terç del segle XIX i per les possibilitats de prosperar econòmicament que se’ls van obrir a la costa del Magrib, en un joc de miralls interessant respecte de la situació actual. Es calcula que tan sols els sis primers anys de colonització, del 1830 al 1836, ja havia sortit de l’illa entre el 18% i el 20% de la població, un de cada cinc habitants, la majoria amb destinació a la badia d’Alger.

L’ambient menorquí de Fort de l’Eau, una petita Maó, el va descriure l’escriptor i historiador barceloní Ferran Soldevila (1894-1971) al llibre Què cal saber de Catalunya: “Em trobava una tarda del mes de juny exercint les meves funcions de flamant director de la biblioteca municipal de Maó quan van entrar a visitar-la dos vells mariners. Vaig sentir que l’un d’ells, parlant amb el porter, li deia que l’altre havia arribat d’Algèria i que, no havent estat mai a la biblioteca, l’hi menava perquè la veiés. […] Parlava lentament, amb aquella mena de bonhomia i de natural superioritat que no és rar de trobar en els homes de la nostra pagesia i de la nostra marina; i ell mateix, físicament, hauria pogut ésser pres per un mariner de la costa catalana. Sentint-lo parlar la nostra llengua i no parant esment sinó en la pronúncia, un hom l’hauria qualificat tot seguit de rossellonès, a causa del seu accent afrancesat. Mentre jo anava fent aquestes observacions, l’home anava explicant-se. Si es parlava la nostra llengua a Alger? Déu meu, hi ha ben bé dos-cents pobles on, per cada habitant que parla francès, n’hi ha deu que parlen la nostra llengua, tan gran és el nombre de mallorquins, menorquins, valencians i catalans que hi habiten. Es pot recórrer bona part de la província o departament d’Alger sense saber parlar més que català. En general, les famílies resten fidels a la llengua. Ell, que és de Ciutadella i se’n va anar a Alger a quinze anys, va formar-hi la seva família. Té fills i néts, i tots parlen la llengua dels avis: el patuès, com en diuen. Ara, que amb els francesos, parlen francès.”

El vilatge de Fort de l’Eau, on els menorquins formaven al principi l’element únic de la població, va inaugurar el 1852 l’església, que va ser regida durant cinquanta anys pel capellà del Migjorn Antoni Moll i Febrer; set anys després s’hi obria la primera escola, i el 1880 el nucli urbà ja superava el miler d’habitants. La primavera del 1952, per a celebrar el centenari de la fundació, moltes autoritats i famílies de Menorca van ser convidades a visitar aquell bocí de l’illa a Algèria, i fins i tot el Club Esportiu Menorca hi va disputar un partit amb una selecció local. Però, just dos anys després d’aquella gran celebració, l’Algèria colonial començava a trontollar amb la revolta del Front d’Alliberament Nacional, que desembocaria amb la independència del país el 1962 i la marxa en massa dels colons europeus, més coneguts per pieds-noirs, principalment cap a la Provença. Entre les desenes de milers de persones que van haver de fer aquell viatge forçós hi havia l’actriu Marthe Villalonga De Martino, nascuda el 20 de març de 1932 a l’actual Bordj El Kiffan en el si d’una família amb arrels napolitanes, per part de mare, i ben menorquines, per part de pare: el seu avi, Bernat Villalonga i Camps, era d’Alaior, un municipi amb una semblança fonètica ben curiosa amb Fort de l’Eau.

Marthe Villalonga és d’ençà de fa dècades una actriu molt estimada a l’estat francès gràcies a haver protagonitzat moltes comèdies costumistes en teatre, televisió i cinema. La passió per les arts és possible que la mamés de ben petita a casa mateix, atès que una àvia seva tenia una sala de cinema. Després de passar per l’Acadèmia Dramàtica d’Alger, va començar una llarga carrera artística en què ben sovint va interpretar el paper de pied-noir, una comunitat de la qual es va acabar convertint, potser involuntàriament, en ambaixadora. N’és un exemple l’obra de teatre La famille Hernandez (1958), de Geneviève Baïlac, tot un èxit quan es va estrenar, com també els films Le coup de sirocco (1979), d’Alexandre Arcady, i L’autre côté de la mer (1997), de Dominique Cabrera, o fins i tot la sèrie televisiva Maguy (1985). El 2003, Villalonga es va estrenar en el camp de l’escriptura amb Tout simplement, un llibre de memòries centrat principalment en la joventut a Algèria.

En el terreny del reconeixement, va ser important en la seva trajectòria la participació en Tres solters i un biberó (1985), un film de Coline Serreau que va tenir molt d’èxit entre el públic i als premis Cèsar, a més d’haver estat nominat als Oscar en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa. El 2003, al Festival de Televisió de Montecarlo, va guanyar la Nimfa d’Or a la millor actriu per Nés de la mère du monde, de Denise Chalem. I el mes de març passat, a noranta-un anys, li van concedir el premi de les Arts i les Lletres francès i li van dedicar un jardí públic a Canes, a la Provença, on viu des de fa trenta-cinc anys.

I una mica més: L’emigració multitudinària de rossellonesos, valencians i menorquins a l’Algèria francesa va portar a l’altra riba de la Mediterrània la llengua catalana i força costums locals, que es van mantenir fins a la independència del país. La majoria de pieds-noirs es van traslladar a viure a Occitània, però també hi va haver comunitats importants a Catalunya Nord i a l’àrea d’Alacant, a més del Quebec.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat