Colonialisme, l’esquerra i Robèrt Lafont

Fa poc més d’un any el professor Sobrequés encara ens recordava en un article al Punt Avui: ‘Afirmar que Catalunya és una colònia d’Espanya sembla, àdhuc pels nacionalistes més compromesos, una exageració dialèctica. És un concepte que l’independentisme no ha assumit de manera habitual, com s’ha posat de manifest en els programes de les eleccions del passat 27 de setembre.’ Per molt que algunes veus posin –de nou– en circulació l’anàlisi colonialista de la situació política de Catalunya dels darrers tres-cents anys, encara avui resulta, fins i tot dins la major part de cercles benpensants independentistes, una mena d’idea esbojarrada, incòmoda, desassenyada i àdhuc contraproduent per al moviment independentista.

Val a dir, tanmateix, que el fet que em resulta més misteriós i paradoxal alhora d’aquest evidentíssim cas de síndrome d’Estocolm galopant és que aquest rebuig gairebé visceral de considerar la situació política actual de Catalunya –i la dels darrers tres-cents anys– d’ocupació colonial és encara més manifestament vehement a l’esquerra catalana –amb l’excepció parcial de la CUP– que no pas a la dreta.

Hi rumiava no fa gaire quan tot d’una em vaig adonar que aquest Sant Joan ja fa vuit anys que ens va deixar el gran Robèrt Lafont. L’intel·lectual, poeta, lingüista, polític i polifacètic il·lustre occità va ser una figura cabdal no només de l’occitanisme de la segona meitat del segle XX, sinó de Catalunya i del conjunt dels pobles d’Europa. En aquest sentit, un dels elements fonamentals que l’occitanisme polític deu a Robèrt Lafont és haver assumit d’ençà dels anys setanta que Occitània –i la resta de nacions de França per extensió– pateix allò que el professor mexicà Pablo González Casanova va batejar amb el nom de ‘colonialisme intern’ i que Lafont va adoptar, teoritzar i difondre pla bé al llibre Sur la France per parlar del cas occità.

Robèrt Lafont era un pensador profundament occitanista, bé que també pregonament d’esquerres, pacifista i europeista. Com si es tractés de l’allioli, durant dècades va saber lligar indestriablement el combat no-violent nacional amb el combat no-violent social i sindical. L’avalen episodis històrics de dimensió europea com el dels carbonièrs de la Sala, el Gardarem lo Larzac o el moviment ‘Volèm viure al País’. Va, fins i tot, voler muntar una candidatura a la presidència de la República francesa amb un programa desacomplexadament d’esquerres, europeu i descentralitzador. Per tant, Lafont no seria pas sospitós de cap suposada alt-right primitiva occitana, ni res que s’hi assembli. I tot així –o, de fet, precisament perquè era així, d’esquerres–, va ser el primer d’introduir a Europa la noció de ‘colonialisme intern’ per denunciar l’opressió dels estats-nació europeus sobre la resta de pobles del continent, com l’occità i el català.

A Lafont el rebel·lava la persecució de la llengua occitana que durant segles havia practicat l’estat francès amb la mateixa intensitat que el revoltaven les injustícies socials i l’explotació laboral al món sencer. De fet es podria dir que, per al de Nimes, era, probablement, el mateix combat: els de ‘baix’ –això que els darrers anys ha esdevingut tant de moda a casa nostra– contra les estructures, elits i poders dominants. Com Zapata, Bolívar i el Che.

Si Lafont ho tenia clar fa cinquanta anys, per què l’esquerra catalana té tants problemes d’acceptar el ‘colonialisme intern’ que pateix també el nostre país? Sóc dels qui volen pensar que, a diferència dels Albiols i Riveras, els Domènechs, Coscubielas i companyia no són pas una colla de col·laboracionistes colonials. Descartada aital hipòtesi, doncs, a mi només se m’acut una trista resposta. Els occitans són el ‘sud’ de França i, durant els darrers segles, han traginat tradicionalment i majoritària la consciència de poble de pagesos pobre –i empobrit. Aquesta visió, mig certa mig caricatura, és compartida dins l’imaginari col·lectiu de la major part de francesos encara ara. A París són rics i lletrats. A Aush una colla de paisans que crien ànecs, el fetge gras dels quals endrapen a París. Aquesta connotació negativa del sud fins i tot l’arrossega també l’accent francès del país, considerat encara ara pels del nord massa rural, poc sofisticat i gens refinat. És exactament, mutatis mutandis, això mateix que passa a la Catalunya del Nord. Doncs bé, a mi em sembla que aquí hi ha la clau de volta. Mentre els occitans s’han cregut, fins i tot quan ja no era certa, la seva condició de poble pobre i empobrit –i els conciutadans francesos així els ho han recordat cada cop que han pogut–; els catalans ens hem cregut, fins i tot quan ja no era cert, els rics d’Espanya –i així ens ho recorden cada cop que poden.

Jo diria que hi ha una part de l’esquerra catalana que fa temps que ha caigut en aquest triple parany. El primer parany és de creure que realment a Catalunya som rics del cagar. Encara ara recordo els estius amb els avis de l’Empordà quan arribaven a tropell els suposats occitans ‘pobres i pagesos’ per passar-hi les vacances i ruixaven de doblers els bars i restaurants de la zona amb una alegria inusitada a casa nostra fins aleshores. La segona trampa és la de creure que la nostra hipotètica riquesa l’hem obtinguda no pas merescudament pel nostre talent, enginy i esforç individual i col·lectiu, sinó per sort, art de màgia, o, directament, males arts. I el tercer parany és empassar-se aquesta moral paternalista catòlica-germans-de-la-caritat i hipòcrita típica d’una part de l’esquerra tronada, segons la qual les úniques lluites i reivindicacions lloables al planeta Terra són les provinents dels pobres de solemnitat. Hipòcrita, és clar, perquè és la mateixa esquerra que no s’esquinça les vestidures a l’hora de defensar gremis de dubtosa misèria econòmica com el dels taxistes de Barcelona.

El contrasentit de tot plegat és que si Catalunya no és pas cap colònia interna d’Espanya explotada i oprimida, sinó un país ric i privilegiat a vessar de multimilionaris mafiosos, lladres i immorals ploramiques que s’han venut el país, per què el PSUC va representar durant tant de temps el catalanisme d’esquerres defensor de les classes populars? Quin sentit hauria tingut l’eslògan ‘Catalunya un sol poble’? I el ‘Mis manos, mi capital’, que sempre m’ha semblat la versió europea del mexicà ‘La tierra es para quien la trabaja’?

Potser la solució resulta senzilla i tendra: aquest estiu fem que cap progressista català no es quedi sense un llibre d’en Robèrt Lafont. Sona prou misericordiós com a campanya?