La col·lisió madrilenya

L’ex-director de l’ABC José Antonio Zarzalejos, un dels cervells espanyolistes que explica millor Madrid, fa temps que està amoïnat. Ho resumia bé en un article a El Confidencial, el novembre del 2022, titulat “Si els destins de Sánchez i Ayuso s’encreuen, sinistre total”. Per què? Perquè “ni l’un ni l’altre no estan emocionalment concernits per la transició, de manera que, si fracassa Feijóo, la col·lisió entre tots dos causarà un sinistre total”. I apuntava també que Alberto Núñez Feijóo tenia “una sola bala” i que, si no aconseguia de ser investit, l’estat espanyol perillaria. Dos anys després de la profecia, Feijóo encara no és políticament mort  –o potser tan sols és com Bruce Willis a El sisè sentit i encara no ens n’hem adonat–, però els destins d’Isabel Díaz Ayuso i Pedro Sánchez ja s’han encreuat igualment, i, en efecte, la política espanyola sembla que ha entrat en una col·lisió inevitable. Madrid és al centre de tot.

El conflicte entre tots dos ha entrat en una fase nova arran de l’acord del PSC amb ERC. Mentre els socialistes s’afanyen a proclamar la mort de l’independentisme, la del procés ha fet obrir novament la discussió sobre els diners; i, al seu torn, la discussió sobre els diners ha tornat a palesar que qui és mort de debò és el reformisme espanyol. La conversa sobre el finançament singular fa pensar en Malcolm Crowe, el doctor que interpreta Willis al cèlebre film. Crowe mira de resoldre sense èxit els problemes de comunicació que té amb la seva dona, de qui es va distanciant inevitablement. Tot encaixa quan el doctor s’adona que en realitat és mort. El finançament també és un debat com un espectre, un debat que té consciència de si mateix i que pot ser protagonista d’una narració molt llarga, però en què la solució no arriba mai perquè la conversa, de fet, és morta en el sentit més literal.

El problema és que, en efecte, hem tocat el moll de l’os. L’independentisme descobrirà aviat que les seves opcions d’un finançament satisfactori són mortes i que la conversa no té tant a veure amb trobar una sortida digna per a Catalunya com amb la substitució d’un conflicte nacional –de Catalunya amb l’estat– per un conflicte autonòmic –de Madrid contra la resta. Sánchez ja fa temps que construeix la seva hegemonia amb aquesta idea. La capital més conservadora d’Europa és un feu molt sòlid del PP, on l’única alternativa que ha pogut treure el cap els darrers anys és una mena de regionalisme esquerranós que feliçment s’anomena Més Madrid. Amb els gestos de falsa reconciliació d’aquests darrers anys, com l’amnistia, Sánchez es catalanitza perquè ha vist que l’única manera d’enfrontar-se al PP i a la vella guàrdia del PSOE és recuperar el votant que es va fer independentista amb Zapatero, i aliar-lo amb tot el votant fart del centralisme.

Sánchez s’ha fet deixeble del president Ximo Puig, que durant vuit anys de poder va anar dibuixant la Comunitat de Madrid com la gran enemiga: “Madrid està immersa en un procés invisible caracteritzat per un dumping fiscal injust. L’efecte de la capitalitat ha convertit Madrid en una gran aspiradora que absorbeix recursos, població, funcionaris estatals i xarxes d’influència. Tot això, en detriment de la igualtat dels territoris que conformem Espanya”, va dir el 2020. Puig ja bevia d’aquell històric article de Pasqual Maragall a El País, l’any 2001, “Madrid se’n va”. Si Madrid pren força com un ens nou, mig sobirà, si l’aspiradora té tota sola més poder que la resta de l’estat junta, si l’enemic dels catalans ja no és Espanya, sinó una part molt concreta d’Espanya, de la qual tothom és víctima, fins i tot els castellans ressentits perquè la capital els ha buidat els pobles, l’enemic esdevé un monstre intern al qual també s’oposen uns altres espanyolistes –com els socialistes autoritaris de l’escola del president Illa, per exemple.

La por de Zarzalejos té una certa lògica veient la resposta que, de moment, ha donat Ayuso a la coalició contra Madrid: el retorn a la catalanofòbia més recalcitrant. “Volen que la resta d’Espanya siguem la seva mà d’obra, com ha passat sempre. Aquesta manera burgesa i presumptuosa de creure’s més que ningú per a crear un negociat del greuge mentre tot allò espanyol és de segona”, va dir fa uns dies. Ayuso, ambaixadora de l’espanyolisme que no vol pacificar Catalunya sinó fer-la miques, vol encarregar-se que res no aturi el creixement sense fre ni mesura de la capital espanyola. Aliena als equilibris de la constitució de 1978, Ayuso pensa que la unitat d’Espanya només estarà assegurada quan Barcelona ja no sigui una amenaça per a Madrid. I Sánchez, tàctic i oportunista, aliè també a l’esperit dels pactes dels seus avantpassats, ha entrat en la dinàmica que més garantia de problemes ha donat sempre a l’estat: catalanitzar Espanya.

La promesa del president espanyol que qualsevol canvi en el finançament de l’estat es farà sense perjudicar ningú és impossible. L’espoliació no és una casualitat administrativa, sinó un principi estructural de l’estat. Per això Ayuso tracta Feijóo com un mort i vol que tots els barons del seu partit se li quadrin i no negociïn millores al finançament amb Sánchez: l’oasi madrileny s’acabaria. La col·lisió arribarà perquè no es pot tractar el privilegi descarnat de Madrid com una mera qüestió electoralista ni com un debat regionalista, com pretén Sánchez. El doctor Crowe no ressuscita: entén que no se’n pot anar del món dels vius fins que no alliberi la seva dona de la càrrega terrible que sent, convençuda que el seu marit mort no se l’estimava prou. De nit, Crowe li diu que sí que l’estimava i, així, la deixa continuar amb la seva vida. I no sembla que ningú, a Espanya, hagi de dir aviat: “T’estimo i et deixo anar.”