17.06.2023 - 18:34
|
Actualització: 19.06.2023 - 17:45
A última hora, el PSC, els comuns i el PP han unit els seus vots per impedir que Xavier Trias fos el batlle de Barcelona i la ciutat tingués un govern municipal Junts-ERC. L’escàndol és majúscul, és increïble, però més enllà de la indignació, cal entendre el context i extreure’n les lliçons. Perquè –primer, el context– ja no som davant cap anècdota. Aquesta és la tercera operació d’estat contra Barcelona en vuit anys. La tercera operació amb la mateixa finalitat: impedir una batllia independentista a la capital de Catalunya, i aquesta és la qüestió de tot plegat.
La primera operació va ser l’any 2015. Xavier Trias era batlle, un batlle molt ben valorat, i l’independentisme vivia la seua època més eufòrica. El diumenge abans de les eleccions, el diari El Mundo va publicar una informació que avui tothom reconeix que era falsa, segons la qual Xavier Trias tenia uns comptes bancaris a Suïssa. Ara que va filtrant les històries que li convenen, el comissari Villarejo ha deixat clar que aquell compte va ser un invent de la policia patriòtica que ell mateix va encolomar a El Mundo. Trias va perdre les eleccions per culpa d’aquella informació falsa, que Ada Colau va fer servir en campanya.
La segona operació va ser en les eleccions següents. El 2019. Enmig de la repressió, Ernest Maragall, candidat d’Esquerra Republicana, va aconseguir la victòria i hauria d’haver estat el batlle. Però, per a sorpresa de tothom, Ada Colau, que havia estat segona, va ser elegida amb els vots dels comuns, del PSC i del partit de Manuel Valls, arrenglerat amb les posicions de l’extrema dreta. Aquell vot va tenir un impacte enorme, especialment sobre aquells que encara es creien que Ada Colau era una persona honrada i coherent. Aleshores es va discutir molt si era l’ambició personal de Colau o una operació d’estat allò que havia forçat aquell Frankenstein institucional.
Quatre anys més tard, arriba la tercera operació i ja cauen totes les màscares. Ara els qui s’uneixen són el PSC, els comuns i el PP. Enmig de la batalla més gran de la història entre el PSOE i el PP, establerta per al dia 23 de juliol. Si el pacte d’ara fa quatre anys era difícil de creure, aquest ja supera tot allò que podia ser imaginable. Però és molt clarificador, també. Ho clarifica molt tot.
En primer lloc, clarifica que Ada Colau té una ambició personal desmesurada, però sobretot –i fins i tot per damunt d’això– que és un instrument per a frenar el procés d’independència de Catalunya, una crossa imprescindible del règim del 78 que tant diu detestar. Una pura i simple eina més. Colau ara diu que els seus vots, que suma als del PP, són perquè no governe la dreta. Però fa quatre anys bé que va acceptar els vots de l’extrema dreta per evitar que governés Esquerra. Colau em fa la sensació d’aquell personatge del circ que va fent rodar cada vegada més platerets sobre els bastons fins que ja no en pot controlar un més i tot esclata de manera estrepitosa. Ho pot vestir com vulga, però ha quedat retratada i ben retratada. Per sempre.
En segon lloc, l’acord clarifica encara més, si calia, què és el PSC, què representa i quins interessos defensa. I de pas desacredita tota la retòrica falsa que els socialistes fan córrer sobre el PP i Vox i l’amenaça que diuen que representen. No cal dir que el PP també queda ben retratat. Es mosseguen entre ells com gossos rabiosos en plena campanya, però s’uneixen fraternalment contra l’independentisme.
I, en aquest sentit, hi ha una pregunta que crec que ningú no es podrà fer a partir d’avui: com és que s’han posat d’acord tres antagonistes tan grans? La resposta, l’única possible, és perquè hi ha un bé superior.
Deixen ben clar que al PSC, als comuns i al PP no importen ni Barcelona, ni els valors ni la ideologia, ni tan sols la democràcia. Solament l’interès de la nació espanyola, a la qual serveixen tots tres per damunt de cap consideració més i de cap raó més. “Ni dretes ni esquerres: Espanya” seria un eslògan que definiria bé aquest tripartit unionista pactat, com ja sabem ara, a Madrid, allà on hi ha els amos i sense la presència de cap barceloní. Quina vergonya! Quin miserable provincialisme.
I dit això, i posat el context, hi ha les lliçons. Són dotzenes els ajuntaments catalans que s’han constituït amb batlle socialista gràcies al fet que un partit independentista l’ha afavorit per impedir que un altre partit independentista tingués el poder. I quina lliçó tan gran de patriotisme i d’entendre què és gestionar el poder que els han donat aquesta vesprada a Barcelona el PSC, els comuns i el PP! Més: de quina manera el PSC, els comuns i PP han demostrat als partits independentistes que la batalla entre l’esquerra i la dreta, la lluita per l’hegemonia a Espanya, és intranscendent enfront dels objectius nacionals compartits, enfront de l’interès superior d’Espanya. I encara més: com tenen de clar ells que som davant una batalla nació contra nació i que fàcilment que ho obliden els nostres representants polítics.
Avui la indignació és enorme i és ben lògic. El pacte que acabem de veure també és un pacte contra Barcelona, la nostra capital, que ja fa vuit anys que no pot triar en llibertat i normalitat el seu batlle. Però, dit tot això, la gravetat de l’afer és tan gran que potser obre oportunitats. En parlarem demà amb més calma.
