El col·lapse dels sondatges: sense consens en les majories i amb diferències abismals

Les eleccions espanyoles del 23 de juliol seran amb molta diferència les més analitzades de la història. Cinc mitjans actualitzen els sondatges cada dia i uns quants més han publicat una estimació de vots i escons d’ençà que va començar la campanya. A més, mai no hi havia hagut aquest nivell de detall, amb les dades del sondatge obertes en alguns casos i el resultat especificat per circumscripcions en alguns altres.

No obstant això, les estimacions no coincideixen, ans difereixen molt. Malgrat haver-hi més dades, les incògnites es multipliquen. Ara com ara es poden aplegar en uns quants grups. El primer, que inclou els sondatges diaris ABC (GAD3), El Mundo (Sigma Dos) i alguns altres com el de La Razón (NC-Report), que pronostica una majoria absoluta còmoda de PP i Vox. Si la majoria absoluta del congrés espanyol és de 176 escons, preveuen que la suma del bloc de la dreta n’aconsegueixi uns 180.

El segon grup, que inclou l’enquesta diària d’Electomanía i sondatges com el d’El Español (Sociométrica) i La Vanguardia (Ipsos), atorga al PP i Vox una escarransida majoria absoluta, al límit de perdre-la. En canvi, el sondatge diari de La Voz de Galicia (Sondaxe) els deixa a 175 escons, un menys de la majoria absoluta.

El sondatge diari del País (40Db) i el sondatge de l’Ara (Opinòmetre) deixen PP i Vox lluny de la majoria absoluta, amb 170 escons o menys, amb una situació que obre la porta clarament a un govern com l’actual, encapçalat per Pedro Sánchez. A part, hi ha el CIS, que estima que el PSOE i Sumar vorejarien la majoria absoluta, molt per sobre de PP i Vox.

De manera que l’única coincidència entre tots els sondatges és que el PP serà la primera força i el PSOE la segona. Però, més enllà d’això, no hi ha cap coincidència clar sobre com acabarà el recompte electoral la nit del 23 de juliol.

En què difereixen el CIS i GAD3?

El CIS i GAD3, presidits per José Félix Tezano i Narciso Michavila respectivament, publiquen ara com ara els sondatges amb més impacte i, a més, amb estimacions contraposades l’un de l’altre. Hi ha 25 escons de diferència entre tots dos respecte de la suma dels escons de PP i Vox. Tots dos ofereixen el resultat per demarcacions i les diferències entre aquests dos sondatges seran el factor que decantarà la victòria a les eleccions.

El factor principal és que el CIS pronostica un suport molt més alt als socialistes i Sumar que no a la resta de sondatges que s’han publicat fins ara. Per exemple, a Alacant, el CIS hi preveu un empat total, amb 4 diputats per al PP i el PSPV i 2 per a Vox i Sumar; en canvi, GAD3 preveu que guanyi el PP, amb 5 escons, i que Sumar n’obtingui 1 i prou. De resultes d’això, si el CIS creu que hi ha un empat a 6 entre blocs, GAD3 en dóna 7 a la dreta i 5 a PSPV-Sumar. Semblantment, a València, el CIS dóna la victòria al bloc progressista, amb un empat a 5 entre PP i PSPV, 4 diputats per a Sumar i solament 1 per a Vox; en canvi, GAD3 en dóna 6 al PP, 5 al PSPV, 3 a Sumar i 2 a Vox. De 9 per al PSPV-Sumar i 6 per la dreta segons el CIS, a empat a 8 segons GAD3. Pocs escons en cada circumscripció, que modifiquen totalment el resultat final.

Més enllà d’això, al Principat, el CIS pronostica un immens terratrèmol electoral, amb un enfonsament sense precedents de l’independentisme. ERC passaria de 13 a un interval de 5-7 i amb la possibilitat de quedar fora de la demarcació de Girona, on fa quatre anys va ser primera força amb el 26,01% dels vots i 2 escons. GAD3 sí que preveu que obtingui un diputat en aquesta demarcació i estima que aconseguirà uns 8 diputats a tot el Principat.

Junts, de 8 parlamentaris passaria a tenir-ne entre 3 i 6 segons el CIS, amb la possibilitat de perdre els de Lleida i Tarragona. Un fet més que sorprenent si tenim en compte que el 2019 en va obtenir, còmodament, en totes dues circumscripcions. En canvi, segons GAD3 mantindrien l’escó en totes dues demarcacions i obtindria uns 9 escons –per sobre d’ERC– i seria primera força a la demarcació de Girona.

Al Principat, com que s’hi reparteixen més escons, allà on més pot variar és a Barcelona. GAD3 preveu un empat a 5 escons entre PP, Sumar, ERC i Junts; en canvi, el CIS assegura que Sumar aconseguirà entre 6 escons i 7; que ERC baixarà a 3-4 (ara en té 7); i Junts passarà de 4 a 2-3. Un resultat o un altre canvia totalment les expectatives de l’independentisme: d’un bon resultat a un fracàs absolut. Sobre la CUP, tant el CIS com GAD3 estimen que en tindrà 1 per Barcelona i, en el cas de la consulta de Narciso Michavila, també en preveu 1 a Girona.

La importància de Barcelona, València i Alacant

El sistema electoral espanyol fa complicat de fer una estimació, oimés quan més de dos partits poden aconseguir representació. El fet és que hi ha moltes circumscripcions i a la majoria es reparteixen molt pocs escons. De les 52 circumscripcions que hi ha –50 províncies, Ceuta i Melilla–, solament en 7 es reparteixen deu escons o més. I a la gran majoria, en 28, se’n reparteixen 5 o menys.

Això crea un sistema molt desproporcionat. N’és un exemple Sumar. A Extremadura, la Rioja, Castella i Lleó i Castella – la Manxa, on es reparteixen en total 65 escons, segons les estimacions del CIS –que són les millors per a Sumar– podria aconseguir 2 escons a tot estirar. Hi ha sondatges que li’n donen directament 0 en aquests territoris. Vox no hi té unes previsions gaire millors, i en pot aconseguir també 2, tot i que alguns sondatges li’n donen més.

Així doncs, per a aquests partits, i per a tots, les circumscripcions més grans són molt importants. De fet, de les set on es reparteixen més escons, tres són als Països Catalans: Barcelona i València i Alacant, i poden decidir gran part de les eleccions. En una demarcació on es reparteixen 4 escons o 5, una gran campanya pot fer variar a tot estirar un escó, amb resultats força estables; en canvi, a la de València, per exemple, el PP va obtenir 9 diputats el 2011 i 4 el 2019. De la mateixa manera, a Barcelona, ERC va passar de 2 el 2011 a 7 el 2019. De manera que a les circumscripcions més grans és on el resultat pot variar més i capgirar les expectatives dels partits.

Tot amb tot, a la majoria de circumscripcions s’elegeixen pocs escons, i petites variacions en cada una pot canviar totalment el resultat. En referència a això, és molt complicat de calcular per als sondatges, i impossible en mostres d’uns 800 casos o 1.000 a escala de tot l’estat espanyol, com fan gran part dels mitjans. Per exemple, Vox no va obtenir cap escó a la demarcació de Castelló l’abril del 2019, amb un 11,99% dels vots, i en canvi Podem sí, amb un 13,91%. De la mateixa manera, el PSC va restar fora de la demarcació de Lleida el 2016 amb un 12,44%, i hi va entrar el PP, amb el 13,52%. Aquestes diferències, indetectables, faran canviar el resultat final, per pocs punts percentuals a escala estatal.

Per què fallen les enquestes?

Així doncs, com que una variació petita a tot l’estat espanyol pot ser fonamental en cada una de les circumscripcions, caldria fer sondatges per a cada una per a tenir un resultat clar. Els sondatges són útils, principalment, perquè mostren la tendència dels partits, les influències motivadores entre els qui dubten, per què dubten i què es pot fer per atreure i consolidar nous votants. Però a l’hora de pronosticar el resultat concret, els sondatges aquests últims anys han fallat estrepitosament. I, amb les grans diferència que es preveuen enguany, per força la majoria de sondatges fallaran aquest 23-J.

Per estimar el vot, es fan servir fórmules per a ajustar les dades (“la cuina”, com s’anomena), assignar el vot dels indecisos i dels qui no volen respondre, calcular l’abstenció i corregir els biaixos de la mostra, per a la gent que no hi vol participar o perquè n’és directament exclosa (per exemple, perquè no té telèfon fix). Les correccions es basen en unes altres respostes (record de vot, simpatia, candidat preferit, etc.) i, principalment, en l’experiència.

El problema és que el mapa polític espanyol canvia ràpidament, hi ha poca estabilitat, amb noves formacions polítiques i hipòtesis excepcionals, després d’una pandèmia, en què pot haver canviat el vot ocult a Vox, Sumar o el PSOE.

El test serà encara més important per al CIS, que és públic. El sondatge pre-electoral del CIS costa uns 350.000 euros, i fa una estimació totalment diferent del de la resta, en favor de l’actual partit governant. De manera que un mal resultat deixaria tocada totalment la credibilitat de l’organisme.

Cal tenir en compte que més enllà de la dificultat de predir el resultat, també hi pot haver una voluntat d’influir en l’opinió pública. Els sondatges no tan sols reflecteixen la realitat, sinó que poden ajudar a transformar-la, alterar les expectatives i, per tant, modificar el comportament d’alguns electors. És per això que alguns mitjans poden intervenir-hi amb unes estimacions esbiaixades. En molts casos recullen tendències, en uns altres casos poden provar de generar-les.

És sabut que mostrar un resultat ajustat pot beneficiar la mobilització, perquè cada vot és crucial; en canvi, si l’enquesta indica que un partit no entra al parlament és molt probable que una part de l’electorat es decanti per unes altres formacions, per evitar que el seu vot sigui “malaguanyat”.

De la mateixa manera, un altre efecte recollit és el del “carro guanyador”, en què una part dels electors, principalment els indecisos, s’afegeixen al partit que es preveu vencedor. Tot i que l’expectativa d’una victòria àmplia pot originar l’efecte contrari: la desmobilització dels qui ja no veuen necessari d’anar a votar o no vulguin donar una majoria gaire àmplia al partit en qüestió. A l’altra banda, trobem l’efecte underdog (‘gos apallissat’): quan la gent vota una candidatura que troba que té unes expectatives massa baixes i que és atacada o menyspreada injustament. Alhora, unes expectatives molt baixes poden empènyer a l’abstenció, per la seguretat de perdre o considerar que el vot és inútil.