30.09.2019 - 21:50
A la sèrie de televisió ‘Chernobyl’ s’aprecia a la perfecció un dels mecanismes fonamentals que va acabar desencadenant la implosió de la Unió Soviètica i el seu final: el règim vivia immers en la mentida permanent. Hi ha un moment, no revelaré gaires coses, en què Gorbatxov descobreix amb sorpresa que és qüestió d’hores que hi haja un desastre de tal magnitud que deixe bona part de la Unió Soviètica i de l’Europa central inhabitable per als éssers humans durant segles. I es demana com es pot haver arribat a aquesta situació tan límit. La resposta la té el KGB i no és sinó que tothom menteix. Li expliquen que tota la cadena de comandament, que comença a escala local, i tots els òrgans de l’estat, tret de la policia secreta, menteixen i menteixen al secretari general i màxim dirigent del país, qui, òbviament, no pot prendre decisions encertades basant-se en una mentida permanent. Només la perspectiva de la més gran catàstrofe planetària mai registrada va disparar la cadena informativa lògica i va encendre totes les alarmes. Quan ja era massa tard i calia que molta gent morís per evitar un mal major. Aquell fet va impressionar tan profundament Mikhaïl Gorbatxov que el va portar a proposar una reforma a fons del sistema, amb la perestroika però, sobretot, amb la glasnost, que al final van fer col·lapsar l’estat soviètic sota el pes de les seues enormes contradiccions.
Fa temps que les comparacions entre la vella Unió Soviètica i l’actual estat espanyol, en molts temes i salvant les distàncies òbvies, són molt instructives i interessants. Especialment, pel que fa a la gestió de la informació.
Quan els especialistes van haver d’explicar per què la informació que arribava al Kremlin era tan dolenta que suscitava errors de direcció monumentals, es va establir un consens en el sentit que ningú no volia escoltar la realitat ni assumir-la i això va fer degenerar la cadena informativa, que necessita ser sòlida i rigorosa si vols governar bé el país. Molt resumit: al Kremlin, una gent enganyada pels seus intermediaris prenia decisions suïcides que fins i tot anaven en contra dels propis interessos de preservació del règim. I per què passava això? En part, per evitar l’autocrítica i haver de reconèixer els propis errors; en part, per por. Però no s’explica tot només des de dins. És evident que perquè això fos possible no havia d’existir una premsa lliure i crítica i la mentida havia de ser assumida com a normalitat.
I ací és on són a Madrid, ara. És esfereïdor llegir la premsa espanyola aquests dies i veure com s’empassen les mentides, l’una rere l’altra. Mitjans de comunicació amb estructures enormes i capacitats gairebé infinites repetien ahir com a papagais la mentida difosa des de les clavegueres de l’estat sobre la participació d’Anna Puigdemont com a presumpte enllaç entre els detinguts de la setmana passada i els presidents Torra i Puigdemont. Després es va saber que el dia de la presumpta reunió ella era a l’hospital, amb la qual cosa van haver de dissimular els titulars escandalosos d’hores abans. Però crida molt l’atenció que periodistes experimentats i mitjans que es presenten com a seriosos es puguen arribar a creure que els dos presidents, que es reuneixen regularment a Waterloo cara a cara, sense intermediaris i en un entorn de llibertat, tinguen cap necessitat de passar-se papers per un conducte complicadíssim, necessitant que la germana d’un d’ells els pose en contacte amb els CDR. A mi em sembla impossible que això passe i, per tant, he d’assumir que menteixen a propòsit, sabent que el que escriuen no té cap mena de sentit.
En el seu moment, Mariano Rajoy va cometre un munt d’errors respecte al Principat perquè la informació que li arribava sobre les coses que hi passaven era simplement falsa. La vice-presidenta Soraya Sáenz manipulava tots els dossiers que Rajoy rebia i que tenien com a font Enric Millo i Alícia Sánchez-Camacho. D’aquesta manera, la imatge que el president del govern espanyol tenia d’allò que passava a Catalunya no podia ser més errònia. En el cas de Pedro Sánchez, sembla que Miquel Iceta fa de Soraya Sáenz i que la informació que arriba a la Moncloa és igual d’esbiaixada o encara més i tot. Amb l’afegit que Rajoy només llegia el Marca i Sánchez sembla que llegeix uns diaris que podrien explicar què passa i servir de contrapunt, però que renuncien al periodisme i compliquen no tan sols la convivència sinó, fins i tot, la presa de decisions per part de l’estat que tant juren estimar.
I això ens acosta a Txornòbil. Els acosta a ells, vull dir.
